El polonès Krzysztof Charamsa es va fer mundialment famós quan l’octubre del 2015, un dia abans que comencés a Roma el Sínode de la Família, va sortir de l’armari i va presentar públicament la seva parella, l’economista català Eduard Planas. No hauria tingut ressò si Charamsa no hagués estat sacerdot i membre de la Congregació de la Doctrina de la Fe (l’antiga Inquisició). El Vaticà el va fer fora i ell va denunciar com l’Església l’havia fet viure en una mentida. El 2016 va publicar La primera pedra (Gregal) sobre la hipocresia del Vaticà i avui, amb el seu company publiquen Dos homes, set pecats. Diàlegs sobre un món que ha de canviar (Bellaterra). El llibre tracta de temes quotidians i, a través dels set pecats capitals, trenca tabús que tots portem a dins pels segles d’imposició dela moral de l’Església Catòlica.
A qui va dirigit aquest llibre?
A un públic molt ampli, a la gent en general perquè oferim les nostres reflexions i dubtes de manera amena; parlem de problemes de la vida, de moltes coses que afecten tothom i que estan relacionades amb la moral imposada per l’Església. Tractem, òbviament, molts temes LGTBI, i de com els suposats pecats capitals que va instaurar l’Església han servit per mantenir el poder, per castigar uns i no altres. Mira, veus aquella dona que ens acaba d’aturar? [una senyora els havia aturat abans d’arribar al lloc on hem quedat]. És la dona d’un capellà!
Què em diuen!
Ens ha dit que viu prop de casa nostra i ens coneix. Ens acaba de dir: “Jo tinc els mateixos problemes que vosaltres, les mateixes persecucions. He estat víctima de les mateixes obsessions de la religió imposades a la societat!” Té raó aquesta senyora, perquè la societat està marcada per la religió, siguis o no creient.
La moral cristiana marca la moral d’ara.
Hi ha gent que ens diu: “A mi no m’afecta la religió perquè no soc practicant.” Doncs sí que t’afecta, sí: la religió avui et marca les festivitats, les cerimònies... Encara hi ha molta gent que es casa o bateja els fills per l’Església per no quedar malament. L’Església no accepta l’eutanàsia, la mort digna, per exemple, no accepta que cadascú decideixi sobre el seu propi cos, sobre la seva vida sexual o reproductiva... Vol intervenir en els drets que són de tots! I això no vol dir que no hi hagi tradicions i valors meravellosos del cristianisme. De fet, el cristianisme ha donat al món la cosa més bonica que es pot donar: la capacitat d’estimar. Però després, ha volgut imposar la seva manera d’estimar, només la seva.
Volen que la gent s’adoni de tot això?
Quan vam sortir de l’armari ens va sorprendre les brutals crítiques contra Krzysztof per haver trencat el celibat que venien de gent que s’autoanomenava progressista o que deia que no era de missa. I a la gent què li importa? Per què s’obsessiona tant amb aquest tema? Hi ha capellans que creuen que el celibat és una llei injusta però alhora diuen que fins que no canviï la llei cal observar-la. Doncs no, així no es canviaran mai les coses! Nosaltres hem exposat la nostra vida, hem sacrificat la nostra privacitat per canviar les coses. No pots fugir del Vaticà i anar-te’n a una illa a viure tranquil·lament després d’haver dit que ets homosexual i que tens parella. Calia denunciar el sistema! I és el que fem.
L’Església Catòlica no preveu l’homosexualitat?
Segons la llei canònica l’homosexualitat no existeix, per tant, si filem prim, tampoc he trencat el celibat perquè el celibat canònic és renunciar a casar-se amb una dona [diu Charamsa]. Segons l’Església, un gai és un heterosexual que té un problema i la llei és per a persones sanes. L’Església continua aprovant les teràpies per convertir homosexuals i ho continua proposant. Nosaltres vam oferir la nostra vida per denunciar un sistema, perquè si volem que hi hagi canvis ens hi hem d’implicar. Aquesta dona que hem vist, casada amb un capellà, aquests sí que són veritables profetes! I ella em deia: jo soc creient. I jo [en aquest cas parla Charamsa] li he dit: i jo també! Nosaltres no anem contra la religió: lluitem perquè volem una Església humana!
Al març la Congregació per a la Doctrina de la Fe va publicar un document –una carta en forma de ‘Responsum’– en què diu que l’Església no té poder per beneir les unions de persones del mateix sexe. El col·lectiu LGTBI creia que amb Francesc una cosa així no passaria?
El papa Francesc és, justament, l’últim responsable d’aquest document perquè la llei canònica preveu que tots els documents firmats per aquesta congregació són del papa. Jo com a teòleg [ara parla Krzysztof Charamsa] puc assegurar que aquest text és un abús. Ens pensàvem que el papa faria canvis i no ha canviat res. Aquest document és el reflex d’un règim de pensament, de domini i de persecució i discriminació, que no ha volgut afrontar el problema de molta gent que no és heterosexual i exigeix respecte a la seva identitat, respecte a la seva dignitat. Quan un sistema perd arguments i hauria de començar a estudiar la qüestió per obrir-se i desenvolupar la seva pròpia visió... què fa? Comença a tancar-se, sempre en posicions més ridícules.
És una involució?
És una involució firmada pel papa Francesc perquè ell és l’últim responsable d’aquest document. Però què passa? Que el domini mediàtic del Vaticà ho ha presentat d’una manera, com si no anés amb ell. Aquesta llei serà molt difícil de canviar en les pròximes generacions. No la pot canviar ni el sínode alemany, el més crític, perquè no té competències. Els capellans alemanys que volen beneir parelles gais seran igualment eliminats, no podran canviar la situació. Potser acabaran desconnectant-se de Roma, sí, però no poden canviar aquesta llei que és per a tot el món. I això ho ha fet el papa.
El text diu “l’Església no beneeix ni pot beneir el pecat”.
És exactament el que diu. En aquest text l’amor és anomenat pecat! I això ho diu l’Església quan l’amor és un valor, que, paradoxalment, és la part més important del cristianisme.
Com és que ha fet això, el papa Francesc? Semblava que volia fer canvis!
Tu ho has dit: semblava. El papa Francesc és un comunicador perfecte, extraordinari, té una intel·ligència emocional increïble i sap entrar a les persones, cosa que no sabia fer el seu predecessor. Amb Benet XVI tothom sabia què pensava i de quina part estava, però amb aquest papa no. Aquest papa truca a les víctimes per telèfon, les abraça, els diu que vol estar amb elles... Tu ets un perseguit per l’Església, un discriminat, i ve ell i et diu “no et preocupis, jo estic amb tu”. Però després què fa? Res.
Ja fa vuit anys del seu papat.
Sí, i en comptes de començar una comissió d’estudi sobre drets humans de les dones a l’Església, sobre drets humans dels homosexuals, sobre drets humans d’heterosexuals divorciats... Què ha fet? En l’exhortació apostòlica post-Sínode de la Família, Amoris laetitia, la seva resposta als divorciats saps quina va ser? Una nota a peu de pàgina. El problema dels divorciats no és una nota a peu de pàgina! Ell ha confirmat l’statu quo i ha deixat a mans de cada capellà que es doni la comunió o no als divorciats.
Tot dependrà del tarannà dels capellans.
Sí, perquè un capellà alemany o algun capellà català, no tots eh!, poden ser més oberts. Però un capellà polonès o el cardenal Cañizares..., aquests segur que no donaran la comunió als divorciats. Aleshores: el papa ha resolt el problema? No. Rotundament no. Ha afrontat el problema de les dones a l’Església? No. El papa sí que ha fet una obra extraordinària de canviar la imatge de l’Església, però quan ha posat algunes dones en llocs que semblen estratègics, dones que estan dins del sistema, cal dir-ho, s’ha fet un gran desplegament en premsa. La premsa i la imatge sí que les domina Francesc.
Eduard, vostè ha hagut de fer una immersió en el món del Vaticà!
Imagina’t, jo soc un ateu i tinc un capellà a casa les 24 hores del dia! Però he entès molt bé com funciona el màxim òrgan de l’Església Catòlica: com una monarquia absoluta. Crec que si la gent s’informés i mirés més enllà de la parròquia que té al costat o del que fan en particular alguns capellans o monges en concret, que està molt bé eh!, veuria les coses diferent: la hipocresia de l’Església, per exemple.
Diuen que hi ha un ‘lobby’ gai al Vaticà?
Hi ha molts homosexuals, però no creiem que hi hagi un lobby gai perquè si hi fos potser lluitarien pels drets humans. El que hi ha és un lobby homòfob, que estan en contra dels drets LGTBI. Jo mateix [diu Charamsa] quan treballava a la Congregació per a la Doctrina de la Fe treballava en contra dels drets dels homosexuals i ho feia convençut, perquè m’havien convençut i jo no acceptava que era gai, que allò era just. Vaig ser víctima de tot el sistema fins que vaig començar a adonar-me de coses i a estudiar el tema del sexe i l’homosexualitat. Havia d’amagar els llibres! Ja estava en ple procés intel·lectual d’estudi i reflexió quan vaig conèixer l’Eduard, i l’amor, la força humana més poderosa, un do de Déu.
El llibre pot ajudar els homosexuals?
I les dones que han de tenir coratge per lluitar pels seus drets a l’Església i els heterosexuals, a qui també l’Església els condemna, amb el pecat de la luxúria, per exemple. L’Església té un greu problema amb el sexe i la religió persegueix molta gent i condemna moltes actituds. Nosaltres no condemnem la religió, critiquem quan es converteix en un mal.
Ara justament veiem que els ultres s’apoderen i aprofiten de la religió!
Sí, però saps una cosa? Els catòlics tenen una sèrie de regles segons les quals no poden votar ni un partit que estigui a favor de l’eutanàsia, ni a favor de l’avortament, ni tan sols un partit que estigui a favor de la contracepció, que també està prohibida per l’Església. La pregunta és: a qui pot votar avui un catòlic a Catalunya o a l’Estat? Doncs només al PP o a Vox, que són els partits que estan tancats als drets humans. El tema del cristofeixisme no és només que aquests partits utilitzen la religió; també és que la religió aprofita aquests partits. El feixisme comença a ser un problema de l’Església Catòlica (i dels evangèlics a Amèrica Llatina) perquè la ideologia d’aquests partits coincideix amb la ideologia de l’Església Catòlica oficial. No importa que hi hagi masses de gent catòliques que pensen diversament (a Catalunya, per sort, n’hi ha moltes) perquè la línia oficial defensada pel Vaticà i el papa coincideix amb els extremistes. No és que hi hagi fonamentalistes dins l’Església, és que l’Església permet el fonamentalisme.
Però hi ha una Església més oberta?
Hi ha gent molt oberta a l’Església, però no l’Església. No hi ha una Església Catòlica A i una Església Catòlica B. És la mateixa. Si les dones no es rebel·len, si els creients LGTBI no es rebel·len, si els catòlics progressistes no exigeixen reformes no canviarà res i hauran de ser considerats culpables de l’immobilisme. Francesc havia creat moltes expectatives i si el critiques et guanyes l’animadversió de tothom: l’opinió pública està convençuda que el papa fa coses però la veritat és que no ha fet cap reforma real. Ha parlat molt, ha canviat la imatge gràcies al màrqueting, però ha salvat l’statu quo. Se li ha de reconèixer l’esforç en la defensa del medi ambient, això sí.