“No vull que es mori”
Dues mares fan servir Twitter per denunciar la manca d’atenció i recursos públics per tractar el trastorn mental de les seves nenes, de 13 anys
La filla de la Núria va deixar de menjar durant el confinament
El ressò mediàtic ha fet que l’administració es mogui
“La meva filla de 13 anys amb un trastorn de la conducta alimentària (TCA) ha ingressat dos cops a punt de morir-se perquè els seus pares són uns pobres autònoms que paguen tots els impostos però no poden pagar un tractament privat. Suplico que algú m’escolti, si us plau.” “No vull que la J es mori, no suportaria que es tragués la vida per no haver-ho intentat tot, absolutament tot com a mare. Però no tinc 4.000 euros al mes. I aquí també la perversitat del sistema.” Són les piulades de dues mares desesperades que han fet servir les xarxes socials per denunciar la falta de recursos de la sanitat pública per tractar els trastorns mentals de les seves filles, les dues de 13 anys. La filla de la Núria Busquet va deixar de menjar durant el confinament i la de la Montse Vergés es va intentar suïcidar al desembre.
Fins que no van exposar públicament la seva intimitat i el seu dolor, l’única opció que els posaven sobre la taula per tenir les menors cuidades i vigilades en un centre especialitzat en salut mental era ingressar-les en un centre privat. “S’ha de parlar d’aquestes malalties i lluitar contra l’estigma i la vergonya, però també hi ha d’haver molts més recursos públics i flexibilitat per adaptar-se a cada cas, potser així les mares no hauríem d’anar fent piulades d’auxili”, reflexiona la Núria un mes després de publicar el fil que va revolucionar les xarxes i va evidenciar, per l’allau de respostes rebudes, que el seu no era –en absolut– un cas aïllat. Fer el pas no va ser fàcil: “Costa parlar de la teva intimitat, però havia trucat a totes les portes i estava desesperada, ho havia de fer tot per salvar-li la vida.”
Els pares de la M. van posar-se en contacte amb el CAP de Cardedeu a l’agost, quan es van adonar que la nena havia deixat de menjar. No la va veure un metge –que no fos la psicòloga que pagaven de la seva butxaca– fins al 20 d’octubre. “He arribat a trucar al CAP cinquanta vegades en un dia”, recorda la Núria, que explica: “La desesperació és màxima, quan veus que la teva filla es passa mesos sense menjar i ningú et respon perquè tot està col·lapsat.” A finals d’octubre van aconseguir visita a l’hospital Sant Joan de Déu. Li van fer anàlisis i un electrocardiograma i la valoració va ser que la nena estava “molt greu, desnodrida i sense forces”. Pesava 33 quilos. La van ingressar al centre de salut mental Itaka, però el problema és que va haver de tornar cap a casa perquè, van indicar als pares, “no existeixen centres públics per tractar el TCA per a menors de 16 anys” i els privats valen 4.000 euros al mes. L’assegurança escolar cobreix el 80% del cost, però només a partir de tercer d’ESO.
Renunciar als drets com a mare
És el mateix obstacle burocràtic amb què va topar la Montse Vergés, tot i que a ella li van donar una alternativa al tractament privat: la Dgaia podia fer-se càrrec de la despesa, però abans ella havia de renunciar a la guarda i custòdia de la menor. “No vull que la J. es mori ni perdre els drets com a mare”, denunciava, també desesperada, en el fil de Twiter que va publicar la setmana passada. La filla de la Montse va debutar amb un problema sever de salut mental –encara sense diagnosticar– el 14 d’agost del 2020. Necessita també un centre terapèutic de llarga estada perquè les solucions que li han donat fins ara –visites mèdiques i ingressos puntuals– han estat, evidentment, insuficients: hores després que una psiquiatra determinés que estava “molt bé”, la nena es va intentar suïcidar tirant-se pel balcó de casa. Després d’uns dies a l’UCI, amb els peus, dues vèrtebres i el còccix trencat i una operació en què li van haver de posar 40 claus, la J. està ara ingressada al centre de salut mental Benito Menni. Han promès a la seva mare que no en sortirà fins que no hi hagi una solució pública per al seu cas. “Una opció és que pugui anar a un centre de dia i que tingui un vetllador per casa, però això no se m’ha dit fins després del tuit”, lamenta la Montse.
Pel que fa a la filla de la Núria, va ara a l’hospital de dia de l’àrea de salut mental de Sant Joan de Déu. “Estem contents perquè l’acompanyament és total, dorm a casa però allà fa teràpia i tots els àpats. Sabem que el procés és lent, però per fi som en el camí”, explica. Fins que no va fer la piulada, li deien que aquest centre especialitzat no els pertocava, per zona. Les dues mares volen que, més enllà d’una solució per a elles, la seva exposició mediàtica serveixi per obrir un debat sobre la falta de recursos públics per tractar els trastorns mentals, sobretot els que afecten nens i joves, els més vulnerables en el vessant emocional.