anàlisi
Allò que Manuel Valls va unir
Tres notícies recents retraten el moment polític en què es troba l’Ajuntament de Barcelona a l’equador del mandat. La primera és la més nova, i es concreta amb la confirmació per part del mateix Manuel Valls que el seu temps de regidor a la capital de Catalunya c’est fini. Valls no és Barcelona, però sense Valls no hi hauria aquesta Barcelona perquè el govern d’Ada Colau i Jaume Collboni no existiria. Valls marxa però sense ell tot seguirà igual, amb la legislatura llançada cap a la segona part del mandat.
Colau no ha de patir per la marxa d’aquell que la va fer alcaldessa, perquè sense Valls l’oposició continuarà tan dividida com fins ara. Es va dividir Barcelona pel canvi immediatament després de les eleccions, s’ha dividit el grup del PP –que ja és difícil de dividir perquè només té dos regidors– i s’ha dividit el front independentista perquè la majoria conformada per Colau-Valls-Collboni va fer que deixés de tenir sentit una acció conjunta d’ERC i JxCat. Dos partits independentistes, dues estratègies diferents, un exemple més de l’èxit de la repressió dividint el moviment.
Valls ja podrà seguir amb un indissimulat relaxament el debat sobre si cal o no cal ampliar l’aeroport de Barcelona, un dels factors importants que han d’ajudar al creixement econòmic de la ciutat. Aquesta és la segona notícia que dibuixa quin és l’estat de la qüestió dins de la casa gran amb un govern cohesionat però absolutament descoordinat. En diu govern d’esquerres però els models de creixement de l’un i l’altre són tan diferents que el PSC va votar recentment a favor d’ampliar les instal·lacions del Prat, mentre que el partit d’Ada Colau hi va votar en contra.
És un debat no resolt en el si de l’equip de govern cap on ha d’encaminar-se el futur econòmic d’una ciutat que es planteja ara el gran repte de redefinir el model turístic. Colau vol una redistribució de l’oferta i un decreixement de les places hoteleres a les zones més saturades, com ara Ciutat Vella. I, amb relació a aquesta qüestió, vet aquí la tercera notícia que dibuixa l’estat de la qüestió barcelonina amb una sentència que ha anul·lat la pretensió de l’Ajuntament de fer reduir oferta als hotels que fan reformes.
Créixer o decréixer, vet aquí el dilema, i mentrestant la necessitat de fer front a la gran crisi social que pateix la ciutat sense deixar d’aplicar el programa de govern pactat entre comuns i socialistes. Estant així les coses, la pandèmia ha donat peu a l’impuls del projecte urbanístic que es concreta amb la idea de donar més protagonisme al vianant. Amb l’argument de tenir unes voreres més amples per guardar la distància sanitària, s’ha impulsat el controvertit urbanisme tàctic que ha tret espai al cotxe pintant voreres de groc i blau damunt de l’asfalt, o baixant-hi terrasses dels bars protegides amb polèmics blocs de formigó. Quan els barcelonins han sortit de casa després del confinament s’han trobat amb uns carrers canviats i una idea de ciutat que no és provisional, sinó que vol adquirir categoria de definitiva amb la superilla Barcelona.
Abans de la gran crisi de la Covid-19, la ciutat anava a tota màquina. Els bars, restaurants, hotels i comerços facturaven molt, tothom ho deia. La clau de la qüestió és quin moment es pren de referència per resoldre la dicotomia de créixer o decréixer en la qual es debat l’equip de govern. Decréixer des del moment actual d’una economia amb respiració assistida pot ser un suïcidi, créixer per recuperar els nivells del 2020 sembla necessari. La gran pregunta és: i quan s’hi arribi, què? Cap a on? Manuel Valls ja no hi serà per respondre.