El final de la pesseta

L’ECU no va agradar

Tot havia començat amb el Tractat de la Unió Europea nascut el 1993, que incloïa la creació d’una moneda única. En un principi, aquesta s’havia d’anomenar ECU (sigla d’European Currency Unit, o Unitat Monetària Europea), i durant un temps es va mantenir aquesta denominació provisional, mentre el canvi encara s’intuïa remot.

Va ser així fins que en una cimera a Madrid es va decidir que se’n diria euro. El 1999 els Onze ja es van coordinar perquè les transaccions es recollissin en la nova moneda, que encara no era a les butxaques dels ciutadans però que ja constava als seus tiquets de compra al costat dels valors de sempre.

Molts membres de la generació Z, els anomenats centennials, no tenen memòria del que va suposar el relleu de la pesseta per l’euro, tot i que molts avui ja poden votar o treure’s el carnet de conduir. El canvi, que físicament es va fer el primer dia del 2002, va ser tota una revolució i va acaparar les planes d’economia i societat dels mitjans de comunicació durant molts mesos, abans i després del fet. Tant, que l’expressió efecte euro es va popularitzar com un fenomen que podia afectar la comptabilitat de les empreses, el funcionament de la banca i de les administracions i que, per a alguns apocalíptics, desfermaria un caos informàtic, econòmic i financer de proporcions colossals. Sortosament, com tampoc havia passat amb l’efecte 2000 amb el canvi de mil·lenni, res d’això no va tenir lloc.

Els preus dels productes, però, van ser figues d’un altre paner. Un altre terme popular en aquell moment va ser l’arrodoniment, que alguns comerciants van vendre com una facilitat per no haver d’anar amb tanta xavalla a la butxaca i que consistia a acostar la xifra exacta del canvi a un número rodó, sempre tirant amunt, és clar.

El tipus de canvi havia estat pensat perquè els membres potents de la Unió Europea poguessin fer un càlcul mental ràpid des de les seves antigues divises. Per exemple, el marc va tenir pràcticament paritat amb la nova moneda i a França la proporció era de 6 francs i escaig per euro.

Aquest equilibrisme canviari deixava en inferioritat els usuaris de la pesseta, que va quedar amb una equivalència impossible: 1 euro = 166,386 pessetes, de manera que l’únic que es va fer per anar-ho gestionant va ser el popular “sis euros són mil peles”.

Les botigues de Tot a cent van esdevenir Tot a un euro i els comerciants més murris experts a posar preus parany van aprofitar per anar convertint, per exemple, les 199 pessetes d’abans en 1,99 euros; és a dir, 331 pessetes.

Anar a plaça, més car

D’aquest fenomen no se’n van escapar els productes de primera necessitat, i anar al mercat ja no se solucionava amb un bitllet verd, sinó que en calien uns quants dels nous i en acabat hom no sabia ben bé quant s’havia gastat. Bona part de l’hostaleria també es va aprofitar de la situació i els cafès ja no es pagaven a vint duros; és a dir, cent pessetones, sinó que de mica en mica es van anar acostant a l’euro, per allò de la forta semblança entre la moneda antiga i la recent.

Com calia esperar, la inflació es va disparar. L’aleshores presidenta de l’Instituto Nacional de Estadística (INE), Carmen Alcaide, va negar que fossin els arrodoniments a l’alça els culpables dels encariments. Segons Alcaide, hi havia una il·lusió generada pel fet que la unitat monetària semblava més petita que abans. És a dir, que el que abans es pagava amb mil unitats ara es pagava amb sis. I això, va argumentar davant la incredulitat general, generava confusió entre els consumidors.

Fos com fos, l’INE es va afanyar a modificar el càlcul i la ponderació dels productes de la cistella de preus per establir l’índex de preus de consum (IPC), un canvi de metodologia que molts van interpretar com un tripijoc per dissimular l’enfiladissa dels preus amb la introducció, per exemple, de les rebaixes en el nou còmput.

Els experts, en positiu

I, tanmateix, la majoria d’experts discrepen del sentiment popular i fan un balanç més que positiu de la introducció de l’euro. Per Xavier Ferrer, president de la comissió d’economia internacional del Col·legi d’Economistes de Catalunya, un cop passada la necessària ressituació de la moneda i els esmentats arrodoniments, l’euro “va representar un important increment de certesa en l’àmbit europeu que encara no estava prou treballat”. Segons Ferrer, va ser una millora vital, “especialment en les relacions comercials i empresarials dins d’Europa”. I no tan sols això. També per a la població en general: “Des dels joves que van d’Erasmus o els viatgers pel continent; ara ni hi pensem, però la lliure circulació de persones va ser un gran avenç”.

Paral·lelament a aquestes facilitats per a l’activitat, també es va obrir una línia important per a la integració europea més social i política. L’economista recorda que tot això va exigir sacrificis: “Van desaparèixer monedes històriques que s’arrengleraven amb la identitat de cada estat; pensem que el dracma grec tenia 2.900 anys d’antiguitat, i que un país com França va haver de superar el cop a la seva grandeur renunciant al franc.”

I encara altres avantatges, com ara el fet que l’euro substituís, i encara amb més força, el marc alemany com a moneda refugi en un món interrelacionat, “on fins aleshores tot s’ho emportava el dòlar”. Efectes positius n’hem vist també amb la pandèmia, amb la coordinació entre països per repartir ajuts i organitzar el procés de vacunació.

Amb la moneda única s’ha perdut la possibilitat de devaluar la divisa interior, un recurs molt utilitzat per l’Estat espanyol en època de crisi. La impossibilitat de devaluar ha tingut com a contrapartida moltes retallades, controls pressupostaris i un increment del deute que a l’Estat espanyol ja arriba al 125% del PIB.