Can Bundància

Entre els pobles d'Oix i Montagut, en plena muntanya, emboscat entremig de rouredes i pins vells, hi ha una antiga casa de menjars –avui dia restaurada– que en diuen Can Bundància. Aquest nom sempre ens ha cridat l'atenció.

Imaginem els antics traginers, contrabandistes, pagesos i viatgers, esgotats pel dur camí, trobant-se en aquell lloc en què es podrien assadollar i atipar-se a cor què vols per unes monedes. No és d'estranyar que la coneguessin amb el nom de Can Bundància, fent cas omís de les regles gramaticals, però representant amb un mot precís la teca i el mam que els esperava al seu interior. Tota la resta eren trons.

Ara mateix, amb tot el que està passant, no ens traiem del cap aquest mot, com a símbol de les actuals desgràcies. Havíem viscut una colla d'anys a Can Bundància. Per sobre de les nostres possibilitats. Semblava que el diner no s'havia d'acabar mai. Però el diner fa temps que es va acabar, i ara s'exhaureix també el crèdit. En tots els nivells. I després del diner i del crèdit ja no queda res més que pagar deutes. Els més imprudents: els establiments de crèdit –bancs i caixes– i les administracions públiques. Hom confiava que rere les taules dels despatxos importants hi havia persones amb unes ments organitzades, amb seny i amb estudis suficients. Ara s'ha vist que això no ha estat així. I que no ens vinguin els predicadors de la televisió, esades, taules rodones, cambres de comerç, tribunes i altres contestant amb suficiència i èmfasi: “Nosaltres ja ho vam dir l'any 2006”. Mentida. Mentida podrida! El més sincer va ser un banquer que comentava: “Imaginin una taula ben servida i els comensals a punt de menjar. Entra el cambrer i diu: ‘No mengin, el menú està enverinat'... Nosaltres no podíem dir que s'anava per un camí enverinat. Ens haurien lapidat”. Les corporacions i organismes públics, els ajuntaments, les diputacions, les comunitats autònomes i el mateix govern de l'Estat s'havien cregut que tot era Can Bundància i que això no s'acabaria mai. Però era una fugida endavant, orquestrada i consentida. S'apujava l'IBI d'un any per l'altre, l'impost sobre construccions, i les mil i unes travetes legals que impedeixen qualsevol moviment econòmic, i tot amb un únic afany: recaptar. I recaptar més. Tiraven plans a llarg termini, i s'apujaven els sous i nomenaven estudis i assessors... “Si aquest any s'han demanat dos-cents permisos d'obres, l'any vinent podem pensar que seran tres-cents, i apujant lleugerament els impostos i les taxes, podrem...” l els bancs servien de contrapunt al desastre: “Tireu, tireu... no patiu... ens sobren els diners, no sabem com col·locar-los”.

Encara la gent diu pel carrer: “Bones vacances!” És allò immediat, l'important. No hem deixat de creure que som a Can Bundància! Però el setembre arribarà, inexorablement, i ens pot trobar amb els deures encara per fer, i no hi serem a temps. Tot ho esperem d'uns nous salvadors del món: les exportacions i el turisme. No hi ha gaire res més... el bé ens ha de venir de fora...!

Però des del diari em diuen que el mes d'agost no compten amb aquest cronista. Per tant, i per ritual, bones vacances!