“El bisbe Irurita va fugir dels ‘rojos’ disfressat”

Es va muntar tota una història, bàsicament falsa, al voltant del bisbe Irurita amb la intenció de glorificar-lo i convertir-lo en el prototipus del màrtir dels rojos. Era un candidat ideal per ser màrtir: bisbe de Barcelona, de procedència carlina, el règim deia que assassinat en plena Guerra Civil per la CNT... Quan es va començar el seu procés de beatificació, el 1958, es veia claríssim que pujaria als altars sense cap problema.

El 1984 arriben veus al Bisbat de Barcelona que hi ha una senyora viuda que entre els papers del seu marit, el doctor Josep Raventós, hi guarda una carta molt formal dirigida als seus fills deixant-los constància que el 1939 ell personalment havia vist el bisbe Irurita sortint per la porta del bisbat. Això va ser dos dies després que les tropes del general Yagüe entressin a la ciutat de Barcelona, per tant, al final de la guerra. El metge deixava el testimoni als seus fills per si “el dia de demà podia ajudar a dir la veritat”.

Va donar la casualitat que la mà dreta del cardenal Narcís Jubany en el procés de beatificació d’Irurita, el pare Antoni Sospedra, quan li va arribar la carta del doctor Raventós, va recordar una història que ell ja sabia: que a finals de la guerra, és a dir, el 1939, dos germans que anaven amb el seu pare a la missa organitzada a la plaça de Catalunya dos dies després de l’entrada dels nacionals a Barcelona, van topar-se amb el bisbe Irurita al carrer, prop del bisbat. Van estar parlant amb ell i el bisbe els va tocar el cap. Un d’aquells germans, que de gran es va fer capellà, mossèn Josep M. Aragonès, havia estudiat amb Sospedra i l’anècdota ja l’hi havia explicat quan van coincidir en el seminari, tot i que li havia assegurat que li havien fet jurar que mai ho diria.

Es va adonar que la carta de Raventós i el testimoni d’Aragonès coincidien. Va cridar els germans Aragonès per interrogar-los i les versions van coincidir amb les del metge Raventós. A partir d’aquí el procés de beatificació d’Irurita comença a trontollar, tot i que aquesta informació queda dintre del Bisbat. Jubany va voler que mossèn Aragonès declarés, però hi va haver moltes pressions perquè aquella declaració no arribés a Roma. Fastiguejat, Jubany no va enviar res al Vaticà, ho va aturar tot.

El cardenal Ricard Maria Carles, a finals del segle XX, va voler donar una empenta a la beatificació d’Irurita i es va trobar gent que ja coneixia la versió real que posava en dubte que s’hagués de tirar endavant el procés. A les crítiques s’hi van afegir altres d’intel·lectuals, com mossèn Bada i el monjo de Montserrat i historiador Hilari Raguer, que van qüestionar la versió oficial sobre l’afusellament d’Irurita el 36. Aleshores el cardenal Carles va prendre una decisió valenta i es va preguntar: “Si Irurita no va morir al principi de la guerra, qui és la persona que està enterrada com si fos ell a la capella de Sant Crist de Lepant de la Catedral?”

Va fer fer una prova d’ADN de la persona que estava enterrada com si fos Irurita. Van localitzar les tombes de dues germanes del bisbe Irurita a València, hi van agafar una tíbia de cada una per comparar-les i el mateix dia que arriben les tíbies s’obre la tomba de la capella de Sant Crist de Lepant i es troben un cadàver amb un tret de bala al cap. S’interpreta com un tret de gràcia. Es fa l’anàlisi d’ADN i es conclou que en un 99,9% de possibilitats els cossos de València i el de la catedral de Barcelona estan relacionats per la via de la mare.

És probable que fos el seu nebot, Marcos Goñi, que li feia de secretari i que vivia amb ell al Palau Episcopal (i amb ell es va escapar al principi de la guerra, el 1936). Tots dos van desaparèixer alhora i van estar amagats a la mateixa casa. El cas és que la informació es va enviar a Roma i el tema ha quedat aparcat en un calaix.

Quan hi va haver l’aixecament militar Irurita no va voler fugir perquè es va pensar que els militars s’imposarien. Va fugir uns dies després, disfressat amb un guardapols, quan s’havia derrotat l’aixecament i les milícies antifeixistes el buscaven. Ningú es va adonar que aquell home amb un guardapols era el bisbe. Es va amagar al número 17 del carrer del Call, a la casa del joier Antoni Tort, on s’hi va estar uns mesos. Hi ha un munt de documents que ho testifiquen, entre els quals els diaris d’una de les filles Tort. Tort, molt creient i carlí, el va acollir a casa seva juntament amb el nebot i unes monges que també estaven sent perseguides i no en van sortir fins que unes patrulles els van anar a prendre, sense saber que un dels capellans era el bisbe, és clar.

El cardenal Gomà, que després seria pal de paller del franquisme, el buscava, tot i que ningú sabia del cert on era Irurita. Al final entenen que s’ha pogut amagar, però fracassen tots els intents de treure’l de Barcelona. No van sortir del pis del carrer del Call fins que una patrulla de “comunistes”, com relata una filla Tort, entren al pis i s’enduen tots els homes i una de les filles i se’ls emporten a l’Ateneu Colón.

Allà els interroguen, deixen anar la filla Tort i s’enduen tots els homes, entre els quals hi havia Irurita i el seu nebot Goñi, a la txeca de Sant Elies, controlada per la FAI. Tort, el seu germà i Goñi són afusellats i el bisbe Irurita, segons declaracions d’un milicià, salva la vida explicant on poden trobar peces religioses de gran valor. Però no diu que és el bisbe, es fa dir Manuel Luis Pérez, nom sota el qual s’amagaria a partir d’aleshores. Després els milicians es van posar les mans al cap quan van saber que qui havien deixat escapar era el bisbe de Barcelona.

Fuig de la txeca i cau en mans del POUM i es passa mesos de presó en presó, entre elles el castell de Montjuïc. Van intentar intercanviar-lo diverses vegades per presoners de l’altre bàndol, entre ells Carrasco i Formiguera, intercanvi que va vetar el mateix Franco.

Tot i que no hi ha documents, sembla que aconsegueix una mena de llibertat controlada coincidint amb una pèrdua de pes de la CNT. Viu amb una família amiga i l’única cosa és que no pot sortir del país. El 1939 se’l veu sortint del Palau Episcopal de Barcelona, això és clar. Però finalment sí que va ser assassinat.

He trobat un document que ho demostra. Al final de la guerra, el cap superior de policia de Barcelona té un espia a París infiltrat en els ambients anarcosindicalistes francesos que estan en contacte amb la Frederica Montseny i altres ministres i líders de la República. És aquest infiltrat qui acaba aconseguint la informació que el bisbe va ser mort durant la retirada en un lloc que no concreten entre la Seu d’Urgell i Andorra, cosa que confirmaria que el bisbe havia estat en llibertat tot i que controlat per anarcosindicalistes que el van fer servir com si fos un ostatge fins que a punt de travessar la frontera, quan ja no els servia de res, el van matar.

Sí, tenia una gran influència de la seva família, integrista catòlica i carlina. Fixa’t que en el llibre explico que una vegada el seu pare, portant a passejar els seus fills quan eren petits per la muntanya, es va aturar davant d’un penya-segat i els va dir: “Estimats fills meus, us estimo molt, però si sabés que haguéssiu de renunciar a les idees que us han transmès els vostres pares i els vostres avis i us tornéssiu liberals, seria capaç de tirar-vos pel precipici.” Aquesta anècdota defineix el personatge. Però, d’altra banda, era un home divertit, molt de la broma, que li agradava viure bé i cantava òpera. Havia arribat a fer concerts i era un bon cantant. De jove volia ser monjo caputxí.

Durant la seva formació religiosa li diuen que no té caràcter per viure en una comunitat. Ho deixa tot i no sap quin camí agafar, si dedicar-se a l’òpera de manera professional o fer-se capellà, que és el que finalment va fer. Quan torna a l’Església i entra en un seminari diocesà té un director espiritual que li fa abandonar la gresca i la música i el fa recloure. Canvia de cop i religiosament es tanca.

Primo de Rivera havia estat capità general de Catalunya i va arribar a la conclusió que el catalanisme pujant d’aquells moments estava potenciat pels capellans. Solució: portar a Barcelona un home integrista i tancat ideològicament. Quan li diuen que l’envien a Barcelona, Irurita no ho veu clar i li diu al seu germà petit: “Preferiria ser sagristà d’Arañotz que bisbe de Barcelona.” Arañotz és una ermita situada al capdamunt d’una muntanya navarresa que ell coneix molt bé perquè va néixer al peu de la muntanya, a Larraintzar.

Quan arriba a Barcelona es troba molts recels perquè els capellans saben que l’envien aquí per frenar-los a ells i el seu pensament. Què fa, doncs? Tancar-se encara més i arrecerar-se només amb gent de la seva ideologia: amb carlins. Cada vegada queda més aïllat. Quan es declara la República, Vidal i Barraquer el força a anar a veure el president Macià. En principi ell accepta la República perquè el nunci del Vaticà els dona ordres que l’acceptin, però quan es comencen a fer lleis contra la religió, com la llei del divorci, la secularització dels cementiris, la retirada del Sant Crist de les escoles..., es comencen a espantar. I quan arriba la llei de l’avortament ell ja no pot més. I comença a fer sermons contra la República i tot el que significa i a atiar el foc. Arriba a ser un dels promotors, en les eleccions del febrer del 1936, del Front Català d’Ordre, que agrupa totes les formacions de dreta antirepublicanes.