“O feia les maletes o m’havia d’amagar”

La meva mare i la seva parella es van separar i ella va voler tornar a Cuba. Jo no volia anar-hi, m’havia criat aquí, hi tenia tota la meva vida. Vaig arribar a Sant Feliu de Guíxols quan tenia nou anys i mai vaig tornar al meu país d’origen. Per a mi la meva vida estava aquí, em considerava d’aquí. Al cap de sis mesos d’arribar a Cuba vaig tornar a Catalunya. La situació del meu país és convulsa. Tenen una altra manera de veure i viure la vida. Saben el que hi ha i aprenen a conviure amb el sistema. Jo he crescut aquí. A mi, a Cuba se’m mengen, perquè jo no sé viure com viuen allà. Per molt que aquí tampoc estem en el millor moment, jo això m’ho conec. Aquí és on he crescut, sé com funcionen les coses. Quan he treballat i he tingut una feina, ha sigut aquí, i no a Cuba. Aquí sé com actuar, sé quins són els protocols socials, com es comporta la gent. No renego del meu país, al contrari, sempre n’estaré molt orgullosa, però jo m’he criat aquí.

Quan vaig arribar a Sant Feliu, tornant de Cuba, em vaig trobar que la gent que m’havia acompanyat des de petita, que jo creia que eren amistats, em va girar l’esquena. Em vaig adonar que mai havia tingut amics. Sempre he estat tan pendent de donar que mai m’havia parat a pensar que a mi ningú m’havia donat res, almenys alguna cosa sincera i veritable. També he de dir que hi havia la gent de la xarxa de la meva mare, però tot el que tenia a veure amb ella ho volia deixar enrere. Crec que ella mai serà conscient de tot el que he patit estant aquí sola. Quan vaig marxar de Cuba em va deixar venir sense explicar-me ni avisar-me de tot el que havia d’estar pendent, només pel sol fet de tenir raó i mostrar-me que estava equivocada. Segons ella, jo no em podria guanyar la vida aquí. La meva mare no m’ha ajudat a volar. No m’ha mostrat confiança. Estic aquí sola des del 2017, i tot i que he viscut experiències molt dures, no ho canviaria. És casa meva. Per aquesta raó no vaig voler demanar ajuda al seu entorn. Havia d’aprendre a espavilar-me sola. Tot el que he viscut m’ha fet ser qui soc. Les meves misèries i les alegries han fet de mi una persona forta i decidida. Tinc clar el que vull.

De seguida que vaig arribar vaig començar a compartir pis a Girona i a treballar. Ja més endavant em vaig adonar que m’havia caducat el NIE, i de cop i volta em vaig trobar sense cap possibilitat dins del sistema. Les persones amb qui compartia pis van decidir fer-me fora. M’havia quedat sense res. Havia de ser forta, i vaig decidir ser-ho. Quan vaig ser conscient de tota aquesta situació vaig trucar a moltes portes, però no em van ajudar. Jo estava desesperada, no sabia què fer ni com fer-ho. A estrangeria em van dir que o feia les maletes i tornava al meu país, o m’havia d’amagar i intentar que la policia no m’atrapés. No podia fer res. No existia. Quan em vaig trobar en aquesta situació tenia 21 anys i ja no em servia el permís de la meva mare. Quan vaig tornar de Cuba no sabia que tindria aquests problemes. Jo havia viscut aquí des dels nou anys fins als vint. Ho donava per fet. A casa meva no s’havia parlat mai dels papers. Ni sabia ni entenia què passava. Arriba un punt en què tu et sents d’aquí. Tu ets d’aquí. Perquè tu parles català, fas la vida en català. Has anat a l’escola de tota la vida. Comparteixes records. En aquest moment surts a les històries dels altres, a les fotos de tota aquesta gent que està aquí de tota la vida i de la qual has format part. I de cop i volta et diuen: “No, no, amaga’t, aquí no et volem.” Això per a mi va suposar un xoc emocional molt fort. Em vaig espantar moltíssim.

Vaig anar a Olot. I, la veritat, tampoc hi vaig viure una bona experiència. Em vaig trobar en la necessitat d’haver de viure d’ocupa. Ha sigut una de les pitjors èpoques de la meva vida. No me n’avergonyeixo, és el que m’ha tocat viure, el que he hagut de fer per sobreviure. I no vull que això em defineixi. Tots passem per coses i no hem de quedar-nos encasellats per força en un fet en concret. Soc molt més que tot això. No em fa por, no em fa vergonya, és el que m’ha tocat viure. De la mateixa manera que estaré orgullosa quan aconsegueixi arribar on vull arribar: a tenir la meva casa, la meva feina, les meves coses. Tot el que tinc, he lluitat per tenir-ho, a mi mai m’han regalat res.

Al lloc on vaig estar d’ocupa, l’ambient era molt complicat. No vaig trobar bona gent. Em sentia desemparada i m’aferrava a tothom qui em mostrava un mínim detall d’estima o de compromís. Segurament de la pitjor de les maneres, ja que no era una forma sana de gestionar tota la falta d’amor que tenia. Un gest bonic, i per a mi aquella persona era amiga: jo la cuidava, la protegia, però, és clar, tot el que jo donava no tornava. Ja no dic amb la mateixa intensitat, sinó simplement no tornava. Tot el que jo rebia era dolent. Sempre. En aquell moment, la meva desesperació era absoluta. No tenia ingressos, no tenia diners. Què em quedava? Robar? Jo no soc així. Jo sé el que costa guanyar les coses. No m’agradaria que m’ho fessin a mi; per tant, per menjar anava a les escombraries o demanava a la gent que passava pel carrer. En aquell moment el meu punt de desesperació era extrem. Jo creia que ja no hi havia res a fer. Així que vaig decidir fer la motxilla i marxar. Necessitava marxar, començar a caminar. En aquell moment no tenia res, ni tenia res a fer ni on viure. Així que vaig prendre la decisió que començaria a caminar i a veure què passava, on arribava. Si més no recorreria Europa, i fins que em parés la policia; almenys hauria conegut part del continent. Volia fer el camí de Sant Jaume, i abans de començar vaig fer parada a Girona i uns coneguts em van oferir una oportunitat. Almenys en aquell moment tenia un sostre on aixoplugar-me. Finalment vaig decidir quedar-me, ja que vaig conèixer la que avui dia és molt més que la meva amiga, és la meva germana. Ella i la seva família han fet tot i més per ajudar-me. Aquí sí que he tingut sort! La vaig conèixer gràcies a aquests coneguts que em van donar la mà. De seguida vam encaixar. La meva amiga, la meva germana, és la Sandra Molina. D’ençà que l’he coneguda m’ha canviat tant la visió de la vida, la manera de relacionar-me, de demanar... M’he sentit escoltada, entesa. I sobretot, aquesta noia ha fet quelcom que per a mi ho representa tot. Jo em considero una persona freda, contundent, esquerpa, brusca, segurament de bon començament no soc fàcil de conèixer. I ella va prendre la decisió de dedicar el temps que calgués perquè poguéssim entendre’ns. Ho ha fet tot per mi, coses tan grans com buscar-me un lloc on viure, fins a les coses més petites i a la vegada més importants, com és el fet d’ensenyar-me a tenir una relació sana. Aprendre no a estimar tant, sinó a estimar millor. Això per a mi és increïble. Ella, la seva mare, la seva família, s’han preocupat i ocupat a ajudar-me. Són persones que m’han demostrat i em demostren que els importo. Persones a qui he vist patir per no poder fer més per ajudar-me. Gràcies a elles menjava i em podia dutxar! La gent no s’arriba a imaginar què significa no dutxar-se. Encara recordo aquell juliol amb tres dits de crosta enganxada al cos perquè no tenia on rentar-me. M’ha mostrat com soc. No és que m’hagi dit qui soc jo amb paraules, ni el que valc; és que veure’m a través dels seus ulls ha fet que jo em miri a mi mateixa de manera diferent. A vegades em dic: “Dona’t temps, dona’t marge, has passat moltes coses, no siguis tan dura amb tu mateixa. Continua somrient, Dani, que ja és més del que t’imaginaves!”

També he tingut molta sort amb un altre amic, en Jandro. La Sandra i en Jandro han sigut la meva cama dreta i la meva cama esquerra quan jo ja no podia caminar. A mi m’arriben a dir fa dos anys que estaria on estic i m’hauria posat a plorar. Tinc oportunitats, tinc futur, tinc vida. I això és moltíssim! La Sandra i en Jandro, cadascú a la seva manera i dins del que han pogut, són les persones que m’han portat fins on estic, deixant de banda entitats com Càritas, que també m’ha ajudat moltíssim. No han deixat de creure en mi, ni han deixat que em rendís. Va arribar un moment que jo estava molt deprimida, no hi veia sortida. Estava estirada al llit i només menjava. Ells dos m’estiraven. Jo només em veia en la misèria. I en aquell moment no pensava que pogués sortir d’allà. La Sandra era qui em treia de casa i en Jandro era qui s’asseia al meu costat a escoltar tot allò que necessitava dir, tota l’estona que fes falta. Ells m’han demostrat que ni el problema més gran els tira enrere. Quan vaig començar a refer-me em vaig creuar amb una persona de l’entorn de la meva mare que em va animar a tornar-ho a intentar, a veure si algú em podia ajudar. A partir d’aquell moment em vaig començar a moure a l’Ajuntament de Sant Feliu, que em van derivar a Càritas, on em podrien oferir assessorament jurídic. I allà vaig conèixer la Paula, que em va posar en contacte amb Serveis Socials; ells, més tard, em van tornar a derivar a Càritas. La treballadora social és el meu àngel de la guarda. La Sandra i en Jandro van ser les meves crosses, però la Paula i la Susana de Càritas i la Gemma de Serveis Socials han sigut essencials i imprescindibles. Els estic molt i molt agraïda, ara tinc on viure dignament, no he d’estar d’ocupa, vaig vestida i tinc per menjar. Tinc un futur. Durant el confinament la Gemma em trucava pràcticament cada dia. La preocupació cap a mi no és la seva feina. Han apostat per mi, han lluitat per mi. Jo, a canvi, he de complir i he d’estar, i així ho he fet i ho continuaré fent. Formo part del projecte Pisos d’Acollida Temporal per la Inclusió. També m’han donat roba quan ho he necessitat, m’han donat menjar, m’han donat formació i, el més important, m’han acollit i acompanyat. No puc enumerar tot el que Càritas ha fet per mi. Una voluntària m’està donant classes de reforç de llatí, ho necessitava, i m’han donat l’oportunitat. Qualsevol cosa que necessiti, si poden, m’ho fan arribar. També he pogut disposar d’una orientadora laboral de la mateixa entitat que també m’ha ajudat moltíssim. Gràcies a ella estic estudiant.

No sabia que sense papers jo tenia aquesta oportunitat, i ella ho ha fet possible. Quan he necessitat que fessin un pas endavant, l’han fet. A més, des d’Ecosol m’han donat l’oportunitat de treballar. Actualment, tot el tema legal està actualitzat i puc fer vida normal. D’aquí a poc començo la feina, l’any passat vaig estar a l’empresa fent pràctiques. Ara comença una nova vida per a mi. En un any i mig he passat de creure que no hi havia esperança, que no tenia futur i que acabaria dormint al caixer de la cantonada a veure que començo a treballar, tinc els papers, torno a ser legal… Ara puc viure! Tot això ha sigut gràcies a totes les persones i entitats que han confiat en mi; sense elles el meu camí no hauria estat el mateix. Moltíssimes gràcies a totes.