Cinc duros, una fortuna

Avui fa 19.052 dies o, dit d’una altra manera, 52 anys, un mes i 28 dies que per travessar la comarca del Maresme per autopista s’ha de pagar. Són molts els que hi han deixat un bon pessic fent viatges. Carles Novoa, maresmenc i empresari de Premià de Dalt, ha fet comptes i li surt una despesa de 225.000 euros. “Amb tot això li hauria pogut comprar casa al fill”, diu mig de broma. El que és cert és que des del 2 de juliol del 1969 s’ha de pagar per circular per la que va ser la primera autopista de peatge de l’Estat espanyol. En aquell moment s’havien d’abonar 25 pessetes (5 duros) per recórrer un tram de 16 quilòmetres, tota una fortuna, recorda Antoni Esteban, coordinador de la plataforma Preservem el Maresme.

El primer tram construït, entre Montgat i Mataró, va trinxar la comarca i va provocar afectacions als pagesos de la zona, que, en les últimes alenades del franquisme, no tenien res més que el sindicat vertical conegut com l’Hermandad de Labradores per defensar els seus interessos, tal com recorda Pep Riera, excoordinador nacional d’Unió de Pagesos entre els anys 1976 i 2020. Ell es va implicar de ple en la lluita per reclamar compensacions justes per als propietaris de terres afectats quan va començar la construcció del segon tram d’autopista, que inclou la ronda de Mataró i l’allargament fins a Palafolls, inaugurats l’any 1994. Explica la duresa amb què calia negociar amb Acesa, l’empresa encarregada de l’obra. “Vam aconseguir salvar les mines d’aigua, els camins que havien quedat tallats i alguns petits torrents”, rememora. Però el que en un primer moment el govern de l’Estat havia dit que seria una autovia va acabar sent una autopista de pagament que, de retruc, va fer allargar l’explotació del tram que ja estava en funcionament des del 1969. En canvi, la Generalitat va connectar el Maresme amb el Vallès Oriental a través del túnel de Parpers i la C-60, una autovia lliure de peatge.

Oposició al territori

L’oposició a l’autopista de peatge es va anar articulant al territori. A principis dels 90, la Plataforma Unitària va fer la primera mobilització contra la privatització i per denunciar els impactes sobre el sòl agrícola de Mataró a Palafolls. “Les explotacions agrícoles tenien en general una superfície de sis quarteres, l’equivalent a una hectàrea i mitja, i aquells a qui el traçat de l’autopista va enganxar pel mig van acabar plegant”, explica Riera.

L’any 1995 la titularitat de l’autopista del Maresme passa de l’Estat a la Generalitat i Acesa dona lloc a Invicat, una empresa que pertany al grup Abertis. El macroprojecte de construcció dels laterals de la C-32 va tornar a alertar les entitats, que es van constituir en la plataforma Preservem el Maresme. Les mobilitzacions constants van culminar en una manifestació el 21 de novembre del 2010 per mostrar l’oposició ferma al projecte, que pretenia traslladar l’N-II al costat de l’autopista. Finalment, el 2015 es va aturar el projecte i la plataforma va impulsar la Declaració del Maresme, avalada per totes les forces polítiques, en què es reclamava la finalització del peatge i que l’autopista es convertís en una via ràpida comarcal interurbana, a més d’un pla de mobilitat que potenciés el transport públic i permetés la pacificació de l’N-II. Preservem el Maresme s’ha mantingut activa fins ara reclamant la titularitat i la gestió pública de la C-32 i oposant-se al perllongament fins a Lloret, un projecte que creuen que tindria “un greu impacte ambiental” i representaria “més guanys per a Abertis en forma de peatge a l’ombra”.