Passejada per una derrota

En l’imaginari popular, al fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor, perquè s’hi van enterrar els màrtirs del setge de Barcelona del setembre del 1714. En realitat, hi ha enterrats els màrtirs i els no màrtirs, perquè al fossar de les Moreres, el fossar de la basílica de Santa Maria del Mar, s’hi enterrava tothom qui moria en aquella zona del barri de la Ribera. El que passa és que el 1884 l’escriptor Frederic Soler, conegut com a Serafí Pitarra, va guanyar un accèssit dels Jocs Florals amb el poema El fossar de les Moreres, en què deia: “Al fossar de les Moreres / no s’hi enterra cap traïdor; / fins perdent nostres banderes / serà l’urna de l’honor.” El poema va reeixir i va romantitzar i dignificar un fossar –com tots els que hi havia en cadascuna de les esglésies, perquè no és fins al segle XVIII que apareixen els primers cementiris; a Barcelona, el del Poblenou– que avui és punt indispensable del recorregut de l’independentisme i de la ruta de la pèrdua de Barcelona. Ho vam aprendre a través de l’historiador Agustí Alcoberro, que ahir, coincidint amb la Diada i amb La Setmana del Llibre en Català, va guiar una ruta pels escenaris de La desfeta: 11 de setembre del 1714, el seu darrer llibre, de la col·lecció Dies Que Han Fet Catalunya, en què explica els detalls dels defensors de Barcelona davant l’exèrcit borbònic. La ruta va començar davant de l’estàtua de Rafael Casanova, a la ronda de Sant Pere, antiga muralla on hi havia el baluard de Sant Pere; va seguir per l’antic monestir de Sant Pere de les Puel·les, l’antic convent de Sant Agustí, el Born, el fossar de les Moreres i el Pla de Palau, on hi havia el Palau Reial, i va acabar davant l’estàtua del malaguanyat general Moragues (militar català que va lluitar pel bàndol austriacista i que va ser esquarterat i decapitat per les tropes borbòniques, que van posar el seu cap en una gàbia que es va exhibir al Portal del Mar). Després es va encaminar al Port Vell, on hi havia les parades de llibres de La Setmana. Un recorregut que Alcoberro va farcir d’anècdotes i dades històriques; per exemple, que després de la desfeta de Barcelona i l’entrada definitiva de les tropes borbòniques a la ciutat, el 13 de setembre, els veïns de Barcelona van “fer vida normal”. “Es van obrir les botigues i la gent va sortir al carrer, no pas per sotmetre’s als invasors, sinó per dignitat.” “Catalunya –va dir l’historiador i ex-número dos de l’ANC– ja ha patit dues desfetes, que és la derrota total, el 1714 i el 1939. Esperem que no n’hagi de tornar a patir una altra.” Tothom va encreuar els dits.