“Arribava plorant a casa, però en vam aprendre molt”

“Recordo perfectament el dia 12 de març. Estàvem passant consulta i, en algun moment entre les set i les vuit, tots els telèfons van començar a sonar alhora. Ens avisaven que s’acabava d’anunciar el confinament perimetral, aquella mateixa nit, de la conca d’Òdena. Una experiència que encara em posa la pell de gallina.” El metge de família del CAP Igualada Urbà Xavier Cantero comença així la regressió cap al primer esclat potent de la pandèmia de covid a Catalunya. Amb motiu dels dos anys de l’inici de la pandèmia al país –el 25 de febrer del 2020 se’n va detectar el primer cas al Clínic–, l’Institut Català de la Salut (ICS) ha engegat un cicle de seminaris amb l’objectiu d’oferir un espai de reflexió sobre les experiències viscudes en primera persona i des de la primera línia, però integrant-hi també una visió en clau de futur a partir de les experiències i les exigències de la gestió de la pandèmia.

Tot i que els primers moments de la pandèmia no van ser fàcils per a ningú, calia començar per Igualada. La incertesa, la por, el desconeixement i l’angoixa van ser sentiments compartits entre els professionals sanitaris, segons es desprèn del seu testimoni. “Als que tenim una edat, els EPI ens sonaven de quan ens van fer formacions per a l’Ebola, però no ens els havíem posat mai i allà els teníem, en un calaix”, recorda Cantero. El metge igualadí diu que va prendre consciència ben aviat –“quan va caure la primera residència d’avis, amb una dotzena de casos, i vam haver de fer moltes reanimacions”– que venien temps molt durs per al personal sanitari i que caldria molta organització per preservar l’assistència. Tant, que va acabar celebrant el seu 50è aniversari entre pacients, amb EPI, en una carpa d’atenció improvisada i amb dues magdalenes. “No era el que m’havia imaginat per a una data tan assenyalada, però vaig estar molt agraït a les meves companyes.”

El SARS-CoV-2 no va trigar a mostrar la seva capacitat infectiva i devastadora, de manera que la pressió sanitària es va generalitzar a tot el territori ben aviat. “Tots hem tingut un primer pacient que hem pensat que tenia covid-19”, reflexiona Puri Robles, metgessa de família del CAP Can Vidalet d’Esplugues de Llobregat. Juntament amb Pere Guirado, metge de família de l’EAP Pallejà, reivindica la importància de compartir els coneixements que s’anaven adquirint per combatre el coronavirus. Ells, per exemple, van ser dels primers a oferir formacions en línia sobre com es podien fer les ecografies pulmonars mitjançant un ecògraf de mà, una eina que ha estat indispensable durant tota la pandèmia.

Una altra de les iniciatives impulsades i propulsades per equips d’atenció primària quan la situació es va desbordar globalment van ser els “hotels salut”. Gemma Fanlo, infermera del CAP Montnegre de Barcelona, rememora “l’aventura i el repte que va suposar convertir un hotel en un equipament de salut” per a totes aquelles persones que necessitaven complir amb l’aïllament, però que, per diversos motius, no ho podien fer a casa seva. “Molts pacients ens arribaven només amb la bata de l’hospital i vam haver de fer una tasca d’acolliment i seguiment per poder-los garantir les necessitats bàsiques”, recorda.

La primera sessió d’aquest seminari va abastar diverses èpoques i territoris i, òbviament, també va fer parada a Lleida, que el juny del 2020 va tenir una onada totalment sobrevinguda que va truncar l’anhelat descans dels sanitaris. “En plena desescalada, quan semblava que tot anava bé, vam patir una onada que ens marcaria per sempre. Van ser dies de llàgrimes en tornar a casa quan ningú ens veia i de cansament extenuat, però ens quedem amb el que n’hem après”, assegura Mihaela Curbat, mediadora de l’EAP Alcarràs. “Com que la majoria de casos es van donar en persones immigrants que treballen en la fruita, moltes vegades no podíem identificar ni la persona ni els seus contactes, un repte afegit a la gestió de la pandèmia.”