“No entenem una Església que estigui desarrelada del país”

Nosaltres no entenem una Església que estigui desarrelada del país on és. Creiem que això no pot ser així perquè Jesucrist va ser un jueu absolutament arrelat al seu poble i el que no pot ser és que nosaltres tinguem aquí unes jerarquies desconnectades de la nostra realitat i història. Un mossèn, per exemple, no pot fer la mateixa prèdica aquí que a París, hi ha tota una sèrie de problemàtiques diferents entre Barcelona i París!, són realitats diferents; per tant, no pot ser que la mateixa explicació que es fa aquí es pugui fer allà. Això no té ni cap ni peus.

Estem debatent i treballant, com molts grups de cristians de base, ja que tots podem opinar, pel sínode que s’està celebrant i parlem de la sinodalitat. Una de les coses en què posem èmfasi és en com són les cerimònies religioses perquè ens sembla que estan muntades “des de dalt” i amb molt poca participació dels fidels. Estem d’acord que el mossèn ha de dirigir una cerimònia però no sembla lògic que les pregàries, per exemple, ja vinguin donades i que un fidel en una missa surti a llegir un text que ja li han preparat i prou. I que la resta de fidels escoltin i prou. Les cerimònies hauran de ser molt més participatives si no volem que acabin sent minoritàries. I una altra cosa: no pot ser que tu vagis a una missa i només escoltis i que quan acaba la missa el mossèn desaparegui i ja està. Això és comunitat? El mossèn no pot desaparèixer un cop acabada la missa: ha de sortir i parlar amb tots. També entenem que la missa s’ha de preparar amb la participació dels de baix.

Això d’anar a una missa, escoltar i marxar no és lògic. El que seria lògic és que prèviament preparéssim les lectures i que els que anem a missa, a part de la prèdica que ens faci el mossèn, hi poguéssim dir la nostra. Seria més enriquidor. Jo crec que les cerimònies religioses o van per aquí o al final això acabarà que tancaran les esglésies. Hem de fer una Església més participativa i s’ha de fer de manera que hi vulguin participar els joves. Va haver-hi una època en què als joves se’ls deixava tocar la guitarra i participar a les misses i això va fer que assistissin a les misses. Això ha anat enrere i ja pràcticament ha desaparegut.

Molta gent s’hi sent atreta per coses com aquestes, per això creixen. Al seu costat, l’Església catòlica es fa petita perquè en el món d’avui la gent necessita estar convençuda de les coses i per estar-ho hi ha de poder participar. Si la gent no pot participar en les coses no se la convenç i si una persona no està convençuda potser farà una cosa però la farà sense entusiasme. I això és el que està passant amb l’Església catòlica..., i la tendència és que cada cop la gent hi participi menys. Les noves generacions de capellans que hi ha aquí a Catalunya tornen enrere del que s’havia aconseguit en el Concili Vaticà II.

Hi he pensat moltes vegades, en això, i és així, certament. Però hi ha una altra cosa: crec que els fidels que érem progres hem fallat en una cosa molt important: la pregària. Jesucrist, fill de Déu, cada dos per tres pregava i els cristians no podem deixar de pregar. La pregària individual està molt bé i s’ha de conservar, però des d’Effathà volem promoure la pregària participativa, com la que fa la comunitat de Taizé. Perquè tants joves van amb Taizé?, perquè hi poden participar!

Justament, i perquè el que volem és fer soroll. Apareixem perquè hi ha una necessitat de poder dir coses i rebatre la informació oficial de l’Església i perquè cal una entitat per aixoplugar reivindicacions i, també i si cal, ser interlocutors dels mitjans de comunicació. Penseu que les entitats d’Església depenen molt de la jerarquia... i, pressionats per la jerarquia, la gent no parla. Els mateixos preveres, que abans podien parlar, ara no parlen perquè tenen por.

Ningú va dir res i això és increïble. I ara hi ha un atac frontal contra la nostra llengua. És una realitat que hi ha qui vol fer veure que aquí hi ha un conflicte de llengües i el castellà està amenaçat. I estaria molt bé que la jerarquia catòlica catalana aparegués i digués que això és mentida. Però no ho fa. Nosaltres als bisbes no els demanem que siguin independentistes; els demanem que es posin al costat de la justícia. Es parla de la pau i de pacificar i jo pregunto: quina pau vol Jesucrist?, perquè ell va dir: “he vingut a calar foc a la terra”, és a dir, és una pau que ha d’estar fonamentada en la justícia. Si no ho està, no és pau.

El que estan fent és gravíssim. I això passa, entre altres coses, perquè a molts bisbes els porten aquí i no coneixen gens la història de Catalunya i, és clar, si no ho coneixes què vols fer?, què vols defensar? Ara mateix hi ha parròquies a les Terres de l’Ebre que ho fan tot en castellà. Com és possible? Mira, fa un temps vaig anar a la catedral de Tortosa i estaven passant el rosari en castellà, vaig anar a preguntar al capellà que com era possible si allà tothom parla en català i saps què em va dir?, que a dalt el cel ho entenen tot. Això és una resposta? Això ha de canviar!

La vam enviar a tots els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense al mes de novembre i just uns dies després el Vaticà va nomenar el nou bisbe de Terrassa, que està format fora de Catalunya, i el nou bisbe de Solsona, que és valencià i es va formar a Navarra, que és justament el que volíem evitar. A la carta demanàvem i demanem canviar radicalment aquesta tendència actual de nomenament de bisbes formats fora de Catalunya, totalment allunyats del sentiment d’arrelament a la cultura i la llengua catalanes, desconeixedors de la nostra història i aliens a la nostra realitat nacional.

Diem que els nomenaments s’haurien de fer de forma participativa consultant, prèviament, els feligresos de les diverses parròquies afectades, i també recordem, i això és molt important, que les jerarquies eclesiàstiques no poden ser còmplices de l’establishment que impera a l’Estat espanyol i que menysté i perjudica greument de manera sistemàtica Catalunya i vol impedir el seu desenvolupament com a poble. I ens preguntem què se n’ha fet d’aquell tarannà de l’Església catalana que el 1986 va firmar el document Arrels cristianes de Catalunya.

Cap ni un.

Nosaltres reclamem que els diaques i preveres es formin en seminaris i facultats properes al poble, empeltades de la idiosincràsia i manera de fer o tarannà del poble al qual han de servir. Evidentment que València forma part dels Països Catalans, però... quina mena de jerarquia eclesiàstica tenim a València? Aquesta és la pregunta! Me’n recordo d’haver anat al santuari del Puig –el santuari del Puig, eh!– i la missa era en castellà però tota la mainada que corria per allà parlava valencià. Ho vaig preguntar al capellà i em va dir que ho anés a preguntar al bisbe perquè eren instruccions seves. Si nosaltres tinguéssim una Església valenciana que fos arrelada al país, seria fantàstic, però no ho és, és una Església absolutament espanyolitzada. Entreu al web dels bisbats valencians: no hi ha ni l’opció del català, tot és en castellà. Això sol diu del poc respecte que hi ha per la llengua.

És així. Mira un altre menyspreu a la llengua: quan abans de Nadal es va inaugurar l’estel de la torre de Maria de la Sagrada Família el papa Francesc va fer un discurs, que es va passar gravat, íntegrament en castellà. No va dir ni una paraula en català; bé, sí, va dir “Antoni” en català, el nom de Gaudí. Jo no li demano que faci tot el discurs en català, però no dir res? El cardenal Omella tenia l’obligació de dir-li que fes una salutació en català, que és la llengua del país i la d’Antoni Gaudí, i en no fer-ho va cometre una greu falta de respecte cap al nostre poble. Aquest és el tipus d’Església que no podem tenir, la que no té respecte pels seus fidels. Potser als espanyols ja els està bé o a la gent que està espanyolitzada ja els està bé, però per al poble català és un factor d’espanyolització i això no es pot admetre.

És un constant. L’Església és un instrument més que tenen per intentar espanyolitzar-nos..., i davant aquesta realitat i com que la gent està endormiscada, cal una batzegada. Aquesta batzegada s’ha de fer des de tots els camps: el polític, el religiós, empresarial. Des d’Effathà lluitarem en el de l’Església. Sé que serem una gota d’aigua i que serà molt difícil, però no podem deixar d’intentar-ho. Hem de ser tossuts i els catalans ho som.

És un curs que aquest any hem fet a Barcelona i esperem poder fer-lo l’any que ve també en altres diòcesis. Volem que els joves coneguin qüestions cabdals de la societat i la història de Catalunya que els serveixin per entendre el present i encarar el futur, volem explicar la història de Catalunya, del cristianisme, la història de Jesús i la història de l’art i, després, la de l’Església al nostre país. Una de les coses que hem vist és que en tractar temes espirituals i de país s’ha creat un entorn que ha permès trobar-se a joves que fins ara vivien el seu cristianisme en solitari i ha posat sobre la taula que hi ha molts cristians que es troben sols. També ens agrada explicar la història de Catalunya des de tots els punts de vista: economia, cultura, geografia, ciència, etc., que tampoc s’explica a la universitat.