Vida i mort d’un poble
Molts pobles petits i micropobles han trobat en la unió la manera de fer escoltar les seves idees i reclams amb la intenció d’evitar un despoblament total del municipi
El projecte Pobles Abandonats treballa per catalogar tots els pobles abandonats dels Països Catalans, entendre’n la història i evitar que caiguin en l’oblit
Quan marxa l’últim habitant d’un poble s’acaba una etapa de –en alguns casos– centenars d’anys. Es tanquen les portes de l’últim mas, el nom d’aquell poble desapareix i només queda dins del record d’aquelles persones que algun dia hi van néixer, jugar, treballar o formar la família. Aquesta és una de les conseqüències més dures del despoblament. Els pobles abandonats a Catalunya es compten per desenes, i és que els últims 150 anys s’han produït accions demogràfiques, polítiques o econòmiques que han deixat en silenci un gran nombre de municipis. Per tal d’evitar aquest oblit, el projecte Pobles Abandonats vetlla per conservar la història contemporània del país. “La catalogació va començar com un projecte amb els estudiants d’arqueologia de la UAB, però ràpidament ens vam adonar que podia servir per radiografiar de manera transversal l’entorn rural”, explica Òscar Jané, un dels responsables del projecte. Treballen amb pobles del conjunt dels Països Catalans, però on més desenvolupat està el projecte és al Principat. Malgrat haver-hi casuístiques concretes en gairebé cada poble, han observat patrons comuns en el procés de despoblament. “Hi ha tres fets històrics que han afectat clarament aquest procés: la fil·loxera, les guerres carlines i les remunicipalitzacions dels anys seixanta, que van ser l’estocada final per a molts municipis petits” explica Jané, i assenyala que “per això, molts dels pobles que s’han catalogat van ser abandonats entre els seixanta i els setanta”. El seu principal objectiu és conèixer totes aquestes causes per tal de poder-les tenir en compte en futures decisions polítiques.
Pocs habitants, poca veu
Un dels problemes amb què es troben els pobles petits és la dificultat per fer sentir la seva veu. És per això que hi ha diverses agrupacions i grups de treball que s’han creat amb l’objectiu d’unir forces i idees per fer-se escoltar davant l’administració i evitar un possible abandonament. Des del 2008, l’Associació de Micropobles de Catalunya agrupa micropobles (menys de 500 habitants) que se senten desatesos. “Aquests pobles tenen necessitats i especificitats concretes que costen de veure i entendre quan no t’hi trobes”, explica Carme Ferrer, vicepresidenta de l’Associació de Micropobles de Catalunya i alcaldessa del micropoble de Senan, a la Conca de Barberà. Segons dades de l’associació, compten amb l’adhesió del 70% del total de micropobles de Catalunya. “Formem part de diverses comissions a nivell supramunicipal i això fa que els pobles vegin que hi ha una representativitat”, comenta Ferrer.
Qui també treballa per donar representar els pobles petits és Eines de Repoblament Rural (ERR), un grup de treball de només vuit mesos de vida que ja ha aconseguit aplegar 500 municipis de menys de 2.000 habitants. “No som una entitat, sinó que funcionem com a lobby de pressió. No treballem només amb problemes de despoblament sinó també amb sequeres, problemes amb les segones residències...”, afirma Jaume Gilabert, president d’Eines de Repoblament Rural. Tal com expliquen, són un grup transversal i sense cap ingerència política. Gilabert comenta que estan treballant amb alguns departaments de la Generalitat aportant el seu punt de vista en decisions que els poden afectar. “La situació actual és d’emergència i si no es prenen un seguit de mesures ara, ja no valdrà la pena prendre-les”, afirma Gilabert.
La pandèmia de Covid-19 ha fet que molta gent valori la natura i es plantegi canviar el seu estil de vida i traslladar-se al camp. Ara bé, des de l’Associació de Micropobles han detectat que malgrat l’augment d’empadronaments al món rural, les preinscripcions a les escoles no han pujat. Això, comenta Ferrer, “prova que molta gent s’ha empadronat a la segona residència però no hi viu”.
Pel que fa al futur, Òscar Jané comenta que “la distribució eficient de la població no pot recaure en la bona voluntat de la gent, sinó que des de les administracions s’ha de treballar per crear un escenari on això sigui possible”.