“No volem netejar consciències un dia a l’any”

L’objectiu és que tothom pugui participar en la Magic Line, independentment que tingui un centre de Sant Joan de Déu a prop. És una gran mobilització ciutadana que va començar el 2014 amb l’objectiu de conèixer una altra realitat de Barcelona: la de les persones invisibilitzades. Són col·lectius que es troben sense xarxa social, vivint sols a casa, patint per alguna malaltia o angoixats perquè poden perdre casa seva.

Tenim aquestes inquietuds, i que s’estimi i es conegui el que fem. Per això volíem buscar una activitat pròpia que incorporés els nostres valors. Cuidem els més vulnerables, els que queden al marge de la societat. Som una institució hospitalària per cuidar. Vam descartar fer una cursa, on hi ha vencedors i perdedors, i vam buscar una activitat no competitiva i inclusiva, i que es fes de manera saludable, caminant.

Tenim com a premissa una frase coneguda que diu: “Sol vas més ràpid, en equip anirem més lluny.” La Magic Line anima els equips a mobilitzar-se molt abans del dia de la caminada perquè facin activitats per recaptar els diners que s’han compromès a aportar. És un model anglosaxó de fomentar la participació en el teu entorn. Els equips s’hi apunten proposant un recorregut i els diners que aconseguiran. És molt més complex que pagar només una inscripció.

Es van aconseguir 400.000 euros. Vam tenir la sort de poder fer la caminada dies abans que ens tanquessin a tots a casa. Es van aplegar 13.000 persones caminant, algunes de les quals venien des de Sant Boi de Llobregat i des de diversos punts de Barcelona. A dalt de Montjuïc, on la gent arribava per dinar i participar en la festa, ens vam adonar que per garantir que es pogués gaudir de la festa s’havia arribat al límit. El 2020 també es van animar a fer-la als centres que tenim a Mallorca i València.

Enmig de la pandèmia era impossible i ens vam plantejar deixar-la de fer. A última hora es va decidir que cadascú, en petits grups, caminés per on volgués. Vam descobrir gràcies a la pandèmia que a tots els territoris hi ha recorreguts i gent amb ganes de ser solidària, i els participants van recaptar 150.000 euros. Això ens ha animat a proposar una trentena de rutes tancades per tot el territori que organitzem des dels centres o entitats col·laboradores i en les quals tothom pot participar.

Sí, és una bona manera d’anar ampliant en l’imaginari els centres des d’on cuidem els més desvalguts. De la comunitat de Sant Joan de Déu, se’n coneix sobretot l’hospital infantil de Barcelona i el centre de salut mental de Sant Boi de Llobregat, però també a Lleida atenem problemàtiques de salut mental entre els joves i impulsem un centre especial de treball per a persones amb discapacitat.

És una via molt complicada i espectacular en l’ascensió al K2 per llocs inhòspits. Vam agafar el nom apropiant-nos d’una idea d’un professor d’institut de Barcelona, en Dani, que, amb altres companys, sortia a córrer per la muntanya a Barcelona i ho feia sense tenir cap punt d’avituallament. Ell aleshores ja parlava de la Magic Line i vam agafar la idea per fer-la créixer, sense córrer i amb una finalitat solidària.

És admirable perquè molts d’ells fins i tot les superen i tenim equips fidels que repeteixen cada any. Són famílies, empreses o escoles en què tota la comunitat s’implica setmanes abans fent activitats i concerts i que s’animen a sortir a caminar. El món empresarial també participa en la Magic Line, amb una aportació inicial de 1.000 euros, i també hi ha equips de treballadors que a més fan les seves aportacions pel seu compte.

Detectem que hi ha molta gent que s’hi està apuntant, però no arribarem al nivell de l’edició del 2020. Ens estem recuperant, i segur que tindrem més participació que fa un any, però encara no estarem en aquesta plena normalitat de què tant es parla. Als companys del centre de Madrid, que s’hi han apuntat per primera vegada, els està costant una mica perquè veuen que hi ha poca energia.

En un 90%, la recaptació es destina a projectes dels centres de Sant Joan de Déu i amb la resta fem donacions a altres entitats. Tenim la sort de ser reconeguts i volem ser generosos amb terceres entitats properes a nosaltres que, treballant per a d’altres, afavoreixen col·lectius desafavorits. No fem cap convocatòria, però un comitè valora els projectes que ens fan arribar les entitats. Tota la recaptació dels equips repercuteix en projectes socials per als que més ho necessiten, des de programes de musicoteràpia fins a teràpies amb gossos, equipaments de llars o recerca en malalties minoritàries.

El tercer sector està patint perquè l’emergència social obliga a cobrir necessitats més bàsiques. Això ens entristeix una mica perquè voldríem deixar de banda la part més assistencial i dedicar-nos a fer acompanyament i ajudar la gent a poder transformar la seva situació i sortir-se’n. És un moment en què també es nota certa regressió de les ajudes socials quan hi ha moltes famílies amb problemes per arribar a final de mes. És la realitat social que tenim.

És evident que el model individualista i consumista el tenim damunt la taula i la pandèmia només ha posat en evidència que el model no funciona i que hi ha contradiccions. No serà la palanca per canviar, però sí que cada cop som més els que mirem la societat amb ulls crítics i ho tenim més clar. Aquesta és una societat dual, en què hi ha més rics i pobres i desapareixen les mal anomenades “classes mitjanes”, i això és un drama. Per ara, només constatem que s’ha de canviar i que s’ha d’avançar cap aquí. Això ho veiem quan hi ha gent disposada a fer coses.

Som en una cruïlla, on hi ha més d’un camí. Hi ha una part de la societat que tendeix a l’individualisme, a pensar en si mateix i a cuidar dels seus, i això deriva en el discurs populista del trumpisme i de la dreta europea, que vira cap a la xenofòbia tancant fronteres. Hi ha una altra línia que seria la de fer l’assistencialisme màxim o la filantropia, amb grans donacions de gent que sense qüestionar el model decideix que ha de donar una mica. També hi ha qui creu que la societat ha de canviar el model per cuidar-nos, implicant-hi les xarxes comunitàries i veïnals de suport i la participació col·lectiva.

Ens equivoquem si creiem que la Magic Line es fa per netejar consciències tres setmanes abans o un dia a l’any. S’han de fer visibles certes coses i posar un calendari perquè la societat permanentment cuidi millor la gent i sigui conscient del que té. Els voluntaris, els socis i les entitats que ens acompanyen és això el que busquen. M’agrada parlar d’“ecosistema de solidaritat”, en què volem recursos econòmics per finançar els projectes, però això ha d’anar acompanyat dels voluntaris i professionals que ens acompanyen donant suport assistencial als hospitals i als centres socials. És una feina conjunta que ha d’encaixar de la millor manera. Els voluntaris han de poder agafar més responsabilitats i de més valor, però alhora sense substituir llocs de treball. És un dels reptes que tenim les entitats del tercer sector, empoderar i establir els rols dels voluntaris i els professionals.

N’hi ha que fa setmanes que treballen en l’organització i contacten amb ajuntaments; d’altres faran la logística el mateix dia fent els recorreguts. En la darrera edició en vam tenir 500, però també hi ha els que participen en les activitats de la jornada i els que tenim cada dia als nostres centres. Tots enriqueixen el projecte.

Una cosa que ens ha portat la pandèmia és que s’ha explicitat la importància del benestar emocional i la salut mental, un tema que teníem molt estigmatitzat. Ens adonem que pot afectar tothom, especialment els joves. Amb la plataforma SOM, ens hem posat a treballar amb les escoles i instituts, i crec que és fonamental, perquè ens hi juguem la salut mental de la societat del futur. La pandèmia ha revelat que l’estat del benestar havia de cuidar tothom i que el sistema sanitari s’havia de reforçar. La crisi està empobrint més gent, amb un problema d’accés a l’habitatge i amb desnonaments que no s’aturen, i això requereix mesures estructurals i no partides amb uns milions d’euros.

Sí, i que les entitats reclamen amb urgència. Caldrà veure com ajudaran a transformar la societat els anunciats fons europeus Next Generation. Tinc el dubte si només seran per repartir etiquetes o beneficiar quatre grans empreses i el seu mercat per guanyar més diners, quan haurien d’aconseguir transformar la societat per universalitzar l’energia i fer més accessibles les ciutats.

A títol personal, puc dir que és clar que es tracta d’un pas enrere com a societat. Un error que ens allunya del bé comú i de la corresponsabilitat amb els nostres germans que són aquí al costat, a uns milers de quilòmetres. La guerra és una constatació que els interessos econòmics s’anteposen al bé comú i als drets de les persones. M’entristeix molt veure que es fa un pas enrere. El que s’ha de veure és com podem donar-hi resposta, tant els governs com la gent del carrer. Enmig d’aquest entorn de crisi i aquesta mirada individualista, no estic gaire esperançat, però estic convençut que s’ha de fer.

Fer-la servir és evident que és el camí, però aquesta diplomàcia té molts nivells. S’ha de mirar de parlar, però si un no vol han de quedar clares les normes del joc. Com a objector de consciència, no puc apel·lar a la violència, però d’alguna manera s’ha de comunicar que no és el camí, i una manera pot ser la via de les sancions. No soc diplomàtic, però el que és clar és que no és permissible i no es poden imposar sancions i continuar negociant amb ells.