Administracions

XAVIER VINYOLES

ALCALDE DE BESCANÓ

“La Miquela i el Ter són els dos grans actius”

“Durant molts anys s’ha viscut d’esquena al riu; som un dels pulmons de l’àrea urbana de Girona”

“El poble és malgrat la carretera al mig”

“Montfullà té un caràcter especial, diferent si és el barri de baix o la urbanització”
“Fa falta posar sòl al mercat perquè hi hagi un creixement vegetatiu al municipi”

Hem quedat l’endemà de la posada en marxa de la recollida d’escombraries porta a porta a Bescanó. M’ho fa notar l’alcalde, Xavier Vinyoles, i el seu recordatori em remet a la piulada que la nit abans havia vist del director de La Mirona i del Teatre de Bescanó, Quim Marcé : “Avui, primer dia de recollida porta a porta…Quins nervis!” Al final de la passejada, fent un cafè, Vinyoles remarca que la implantació del porta a porta “s’ha de fer per convicció política”, però també com a exercici d’“autoresponsabilitat” de la ciutadania en un canvi de paradigma que té el primer impacte en el món local; en aquest cas, les deixalles que cadascun de nosaltres genera. Són els petits grans canvis els que donen sentit a la feina d’alcalde i expliquen el concepte repetit, gairebé com un mantra, segons el qual la política municipal és la de més proximitat. “Les decisions que prens tenen incidència sobre la persona que et trobaràs al carrer l’endemà”, recorda Vinyoles. És la foto de Quim Marcé dels cubells verd i marró, esperant al carrer, una nit humida, gairebé com si fossin els platets amb les galetes que deixem la nit de Reis, la que millor explica el mantra i dota de contingut la buidor amb què es repeteixen missatges polítics ideats des de despatxos allunyats de la realitat; la del primer dia del porta a porta en un municipi de l’àrea urbana del Gironès que ha arribat als 5.000 veïns (5.094), segons les dades de l’Idescat del 2021.

En la seva primera legislatura com a alcalde, però, no s’esperava haver de gestionar “la incertesa”, tal com em destaca, d’una pandèmia en què no hi havia un protocol testat i provat. “Era prova i error, i havies d’adaptar-t’hi”, rebla.

Xavier Vinyoles (Salt, 1970) és el que s’anomena “un sobrevingut”. “I ho seré tota la vida”, em contesta quan li menciono l’expressió. No hi ha nascut, però hi ha fet arrels amb un despatx professional i una llar, amb una companya i dos fills adolescents. I des del 2019 n’és l’alcalde. Hi havia hagut, però, una relació prèvia, com la de molts saltencs, fruit d’un veïnatge amical entre pobles, això que ara anomenem “àrea metropolitana gironina”. De petit, venia molt al pla de l’Estacada, a Montfullà, a mig camí entre Salt i Bescanó, un recorregut que molts saltencs recorden haver fet en bicicleta a la recerca de jocs i cireres i per trobar-se amb els bescanonins. Per això comencem la passejada visitant l’església de Sant Pere de Montfullà: és l’origen d’aquest arrelament. “Circumstàncies de la vida, la meva parella és nascuda a Can Pol de Montfullà.” La sogra de Vinyoles era la masovera de Can Pol, una casa pairal amb història: s’hi va guardar el patrimoni artístic de la Generalitat durant la Guerra Civil, i hi van fer nit Mercè Rodoreda, Francesc Trabal i Armand Obiols, que havien marxat amb el bibliobús de Barcelona, el 23 de gener del 1939, rumb cap a Agullana i l’exili. “Montfullà té un caràcter especial. Per una banda, hi ha la urbanització, la part nova, i el que anomenem «el barri de baix», que són dues agrupacions de cases a peu de carretera, i després hi ha les masies que l’envolten. I l’església de Sant Pere és a tocar de la urbanització. El resultat d’aquest urbanisme és que es generen dos Montfullà diferents: per edat, per tipologia social, i es nota que són diferents, necessitats i comportaments diferents”, comenta l’alcalde, que és arquitecte tècnic, mentre pugem les escales de l’església amb un cementiri annex. La història no sols s’ha escrit a Can Pol, sinó que és oculta al costat de l’església. Abans de marxar, m’indica un enreixat on s’amaguen les restes d’un mosaic romà.

Quan Vinyoles es va instal·lar a Bescanó, la primera llar va ser un immoble al carrer Major, davant del bar El Bescanoní. “És on han nascut els meus dos fills i és un lloc molt important, la primera llar”, recorda. Fa catorze anys que hi té el despatx professional. La imatge d’un dibuix de Jordi Cuixart, expresident d’Òmnium, dona la benvinguda a la façana del despatx. Li demano per què: “Quan estava empresonat, molts veïns vam col·locar la seva imatge. Tot i que està lliure, la llibertat que té no és la que voldríem; no és una amnistia, no és un reconeixement que no van fer res. No és el que hauria de ser i cal reivindicar-ho. Van passar per la presó i els devem d’alguna manera mantenir-ne el record viu. S’ha de valorar que hagin pogut recuperar la seva vida, però simbolitzen molt més.”

Bescanó és molt més que cases i blocs d’immobles a banda i banda d’una carretera principal, que és la imatge amb què un foraster es pot quedar si només transita pel carrer Major. “El poble és malgrat la carretera al mig”, rebla l’alcalde. I aquest “és”, aquest centre que ja no ho és però ho havia estat, és la plaça, que es descobreix, amagada, empedrada i silenciosa, i per això esdevé com un secret, a tocar de l’ajuntament. Dels comerços que li havien donat vida, la fleca, la llibreria, la botiga de comestibles, només en queda l’estanc, que exerceix també de bar. El dinamisme s’ha traslladat a la zona nova, a la plaça de les Nacions, a tocar de l’escola Doctor Sobrequés. “Sense encís, en el sentit comercial, intentem no perdre la mirada cap al nucli antic fent-hi activitats”, destaca.

Cal ampliar el poble? El POUM preveu la urbanització del sector sud, un projecte de fa més de deu anys, amb una vintena d’habitatges. “Creiem que fa falta posar sòl al mercat perquè hi pugui haver el creixement vegetatiu; que els fills del poble puguin tenir una oportunitat”, assenyala. Les obres ja han començat i la previsió és que durin un any. Es disposarà també d’una parcel·la d’habitatge de protecció oficial per a joves. El consistori està pensant en diversos models, però vol que sigui la ciutadania en una consulta dirigida als joves menors de 35 anys qui ho decideixi. Per una banda, una cooperativa d’habitatge en cessió d’ús del sòl si hi ha prou cooperativistes. La segona possibilitat inclouria una part destinada al lloguer com a dotació d’habitatge públic. Un dels actius de Bescanó és la natura com un dels “pulmons de l’àrea urbana de Girona”, explica l’alcalde, i per això ens traslladem en cotxe fins a la Miquela, la muntanya de referència per als bescanonins. Per a l’esbarjo, per practicar esport, ciclisme, o simplement per passejar i respirar. “No és un gran cim, no és alpinisme, és natura de proximitat, que la fa molt agradable per a la família; en un moment surts de casa i ets al mig del bosc.” Deixem el cotxe davant la fita, adornada amb pedres i objectes diversos, com si el caminant hi hagués de deixar una petjada en forma de ritual. “Si seguíssim aquesta pista –m’indica l’alcalde–, arribaríem a la urbanització de Mas Llunés.”

Recuperar la història també forma part del futur. L’alcalde ha volgut fer parada davant l’Ateneu Republicà, entitat que es va impulsar de nou a partir del setembre del 2016 per promoure actes culturals i d’àmbit nacional, però també tallers i concerts. L’Ateneu Republicà forma part d’aquest reviscolament del teixit associatiu del municipi, juntament amb el Cineclub Bescanó.

Acabem la passejada a l’ajuntament, un edifici que també té història. Antiga propietat senyorial de família amb recursos, posteriorment va ser l’escola i també casa del mestre. Des de fa anys, però, és la seu del consistori, i la planta baixa dona cabuda al CAP. Des del 2017, el parc que envolta l’edifici du el nom de l’antic professor de Bescanó, Lluís Vigué Puig. És un espai obert que a l’estiu “dona molt de joc amb activitats”, assenyala l’alcalde.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.