Enric Donate (Llagostera, 1981) treballa de guia turístic, principalment a l’Índia, un país on, per circumstàncies de la vida, durant uns anys va fer de professor de català i de castellà. Ara, momentàniament i per motius laborals de la seva parella, es troba vivint, des de fa sis mesos, a Abu Dhabi, tot i que té fixada la residència al Paraguai. Manté un pis a Barcelona, on ve sovint i on té els amics, sobretot els que van estudiar amb ell humanitats a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). També ve regularment a Llagostera a visitar la família.
Quina vida més agitada que porta. Quan van començar la seva aventura i tots aquests viatges pel món?
Tot va començar quan estudiava humanitats a la Universitat Pompeu Fabra, a Barcelona, i a la carrera hi havia un programa de cooperació acadèmica, que consistia a anar a l’estiu a fer d’assistent de llengua, a ajudar en temes de conversa a gent que volia estudiar castellà. Jo volia anar a la Xina i vaig fer totes les assignatures d’història de la Xina, però, just l’any que em tocava anar-hi, que era l’estiu de tercer o quart, aquell programa es va cancel·lar. Em van suggerir que anés a l’Índia i em van dir que seria “més o menys igual”.
I?
No he estat mai a la Xina, però l’Índia és diferent a tot el que he conegut fins ara. El xoc va ser brutal; tot era com un deliri. Em va canviar la vida, però al principi tot va ser molt horrorós. Els dos mesos que vaig fer la cooperació, que vivia al campus de la Universitat de Delhi, em vaig posar malalt i vaig perdre 13 quilos. Mengen tan picant que tot el dia tenia cagarrines. Tot és tan estrany, no hi havia cap paràmetre que s’assemblés al que jo coneixia fins aleshores. No entenia res. Passats dos mesos, me’n vaig tornar a Barcelona, però amb la idea que havia de tornar a aquell país.
I?
Al cap de dos anys, el 2004, una alumna que havia tingut es casava i em va convidar al casament. I vaig tornar a l’Índia, ara pel meu compte. Vaig tornar a fer d’assistent de llengua a la mateixa universitat. I aquesta segona vegada va ser quan vaig tenir una gran comunió amb l’Índia, quan me’n vaig enamorar. Va ser un amor absolut. Jo estava fent un doctorat d’història contemporània i vaig decidir canviar la tesi per fer-la dels viatgers espanyols a l’Índia a principi del segle XX. Després, vaig començar a treballar sobre Nehru, que va ser primer ministre de l’Índia, i la seva relació amb la Guerra Civil espanyola. Perquè Nehru va ser a Barcelona durant la Guerra Civil i va escriure un llibre sobre la seva visió del conflicte. Però no vaig acabar la tesi, o sigui que soc doctorand fallit.
I tenia la feina a la universitat?
El 2008, vaig trobar feina de professor lector de castellà a la universitat Jamia Millia Islamiya de Delhi, que abans era musulmana però ara és pública laica. Vaig estar-m’hi un any i ho volia deixar, fins que la directora de centres d’estudis europeus de la universitat, que és índia però que havia fet estudis a la Universitat Rovira i Virgili, em va proposar que fes un curs de llengua i cultura catalanes. I vaig dir que sí.
I s’hi va apuntar gent?
150 persones. Es van desbordar totes les previsions que havíem fet. Havíem pensat que potser s’hi apuntarien alguns estudiants de castellà, però vam quedar superats. No vam poder matricular tothom. Al final, vam fer dos grups de 35 persones cadascun. Vam demanar a l’Institut Ramon Llull si volia col·laborar-hi, perquè ens faltava molt de material, i van dir que sí. I així la universitat ja va muntar un curs reglat de català i em vaig convertir en el primer professor de català de la universitat índia.
Quin tipus d’alumnes es van apuntar a l’Índia a aprendre llengua i cultura catalanes?
Doncs des d’un noi que només parlava hindi, urdú i àrab i va voler aprendre català i va aprovar a un noia que volia aprendre totes les llengües romàniques, passant per un guia turístic que deia que els seus principals clients eren catalans i que potser si aprenia la llengua li donarien més propines. Ah, i també hi havia una noia que tenia un oncle casat amb una dona del Masnou i volia aprendre català.
Però ho va acabar deixant per iniciar una nova professió.
Sí, el 2010, vaig deixar la docència i vaig començar a fer de guia turística. Ja feia temps que m’havia començat a endinsar en aquest món, però en voler-m’hi dedicar professionalment vaig contactar amb una agència de viatges de Barcelona, que es diu Tarannà, i em vaig posar a treballar per a ells. Aquesta gent fa uns viatges que giren al voltant de la sostenibilitat i la responsabilitat. En aquella època, feien viatges per visitar projectes de desenvolupament, però no tenien guies que sabessin parlar hindi i jo sí que en sabia. Saber hindi va fer que em contractessin: anava molt bé per poder visitar els projectes, perquè molts es fan en zones rurals, on pràcticament no es parla anglès. Aquest va ser el meu primer contacte amb els viatges d’aquest tipus, que són molt alternatius, la majoria en zones molt remotes.
Per què va estudiar hindi?
Vaig aprendre l’idioma pel meu compte. Allà, és molt típic que els estrangers s’apanyin amb l’anglès i prou, però a mi em va semblar que era important per poder-me comunicar amb molta més gent.
Vostè ha continuat fent de guia?
Vaig anar fent i vaig conèixer la meva parella, que és diplomàtic. Quan jo ja pensava marxar de l’Índia i anar-hi només a fer de guia, m’hi vaig acabar quedant tres anys més. Aleshores, en compte de fer només aquests viatges per anar a conèixer projectes de desenvolupament, vaig anar ampliant a fer viatges culturals. A partir d’aquí, la meva vida va ser anar seguint una mica la meva parella, perquè els diplomàtics ara són aquí, ara són allà. Quan ell es va traslladar a Londres, jo cap a Londres; després, el van traslladar al Paraguai, i jo cap al Paraguai. I ara, per circumstàncies molt excepcionals, fa sis mesos que som a Dubai, però aviat tornarem a marxar cap al Paraguai. Allà, és on vivim, tot i que jo, tot aquest temps, he seguit treballant a l’Índia. I, això sí, sempre que puc, cada dos mesos aproximadament, torno a Catalunya, a Llagostera, a veure la família i a Barcelona, on tinc un pis i els amics. Durant la pandèmia, la nostra situació, però, va canviar una mica.
On la va passar la pandèmia?
Quan va començar la pandèmia, el 2020, jo estava fent un viatge a l’Índia. El 19 de març, ara ha fet just dos anys, no em van deixar tornar al Paraguai, perquè va tancar les fronteres i vaig tornar a Llagostera, on em vaig estar vuit mesos. Quan es va poder sortir del confinament, vaig combinar entre Barcelona i Llagostera, fins que vaig poder entrar al Paraguai. El 2021, allà hi va haver un brot molt bèstia de covid i vaig decidir tornar a Barcelona uns mesos. I així és com hem anat trampejant la cosa. Tot ha estat molt intermitent.
I a Dubai com va?
Doncs molt bé, però considero que hi estic de turisme. Quan s’acabi la feina que hi està fent la meva parella, calculo que d’aquí a un mes aproximadament, tornarem al Paraguai.
I els viatges a l’Índia?
Bé, aquests dos anys de pandèmia no hi he pogut tornar perquè no s’ha pogut viatjar, però ara ja estic començant a preparar-me per als viatges de l’estiu, a partir del mes de juliol. Si no canvia res, crec que podrem tornar a viatjar amb normalitat, com abans. Soc autònom i, a banda de treballar per a l’agència de viatges Tarannà, amb què continuo, també munto viatges pel meu compte. Sovint, porto estudiants i no només a l’Índia, també a Itàlia i a Londres. Si em busqueu al meu web, www.storiesandtravels.com, podreu veure tot el que faig i quins viatges més meravellosos. L’Índia, per exemple, és com una illa al món.
En quin sentit?
No té res a veure amb la resta de món, és com una illa. La gent consumeix la seva cultura, les seves notícies, està molt desvinculada del que passa fora. I, a més, d’alguna manera, a nosaltres el que ens arriba sempre són les coses més extremes i morboses: unes riuades que s’enduen x persones, una nena violada per un grup en un autobús... Però aquests flaixos són molt parcials del què és la realitat de l’Índia, un país amb moltes facetes diferents. El dia a dia hi és complicat, perquè la gent dona per suposades certes coses però no sap, per exemple, que a Delhi només hi ha aigua dues hores al dia; aleshores, has de tenir un motor per omplir uns dipòsits, però si a l’hora que hi ha aigua no hi ha electricitat, que també passa, ho tens fumut. Totes aquestes coses també et fan valorar molt el dia a dia. I cap dia és igual.
I la diversitat cultural i religiosa?
És una cosa única. És al·lucinant com un país pot viure amb aquesta diversitat i que no hi hagi una explosió absoluta de conflictes, que a vegades n’hi ha, és clar. És un país que ha après a viure molt de la tolerància cap als altres. Ara, però, això està canviant una mica políticament pel govern que hi ha, molt conservador i que té aquesta ideologia que l’Índia ha de ser el país dels hindús i tot això, i està posant dificultats a les altres comunitats religioses.
