L’esperit de la perifèria

No cal ser al centre de la ciutat, ni al capdavant dels col·lectius o les institucions, ni ser la figura més visible d’una organització per viure-hi plenament i donar-li el seu sentit més profund. En la perifèria hi pot haver l’essència, l’esperit, fins i tot el sentit de la vida, copiant el títol de la pel·lícula dels Monty Python sobre Jesucrist, si em permeten la llicència. És en la perifèria de l’Església i del cristianisme on el cardenal de Rabat, Cristóbal López, se situa, perquè condueix una arxidiòcesi on el nombre de cristians no supera l’1 per cent dels creients, i on estan en franca minoria. Segurament per això fa bandera de la comprensió i entesa entre religions i creences. Potser pel seu tarannà és que ha sabut entendre’s amb el rei del Marroc i ser respectat com a líder interreligiós al país nord-africà i ja és un referent de l’Església estatal. Sorprèn la valoració que fa del regne del Marroc i de la seva “llibertat de culte”, com gestiona els matrimonis de diferent religió, o l’ecumenisme que genera lluny de la “pessimista” Europa. Una Europa que “tracta diferent els immigrants, segons si són europeus o africans, a qui posem tanques i ens rentem les mans davant del seu futur”.

Perifèria, però des de la cúpula, perquè López és cardenal de l’Església, ha estat superior dels salesians de mig món i una de les figures emergents del pontificat de Francesc. De fet, en el col·loqui del Grup Sant Jordi i El Punt Avui hi havia dos dels tres cardenals catalanoparlants: el mateix López, nascut a Almeria però criat a Badalona i a Castellar i molt lligat als barris de la Verneda i la Perona, on va treballar, i el cardenal Joan Josep Omella. Només hi faltava Lluís Francesc Ladaria, el jesuïta mallorquí de la cúria.

López sap esquivar la polèmica i evita referir-se al Sàhara, els abusos o la jerarquia. S’ha guanyat el caràcter referent en una Església –recordem el seu nom per al conclau– mancada de lideratge. Pel seu cristianisme desacomplexat i alegre, el caràcter missioner i la tasca social i oberta envers els immigrants, els pobres i els perifèrics del cristianisme. Com al seu moment ho va liderar a casa nostra Joan Carrera, el bisbe de Barcelona que va relligar intel·lectualitat, humanisme i catalanisme, amb el seu ajut i atenció referent als barris desfavorits de l’àrea metropolitana. La consciència social i de llibertat que Carrera va dur als barris d’immigrants de la resta de l’Estat és la que necessita ara la perifèria d’Europa. Del Marroc i d’Ucraïna, arriben els joves sense papers que aviat seran els nous Els altres catalans que Paco Candel descrivia. Un altre líder, perifèric.