Un bisbe a qui agradava fer de bisbe

Al bisbe Francesc li agradava fer de bisbe. Ho va demostrar quan va aterrar l’octubre del 2008 a la diòcesi de Girona i immediatament va començar a fer-se present a la majoria d’actes socials, populars i festius als quals el convidaven, sense descuidar, ni de bon tros, els religiosos, als quals donava suport. De fet a la seva ordenació havia manifestat la voluntat de revalorar la missió del capellà diocesà i de posar èmfasi en els accents pastorals. El bisbe era arreu i va tornar a sortir a la processó, cosa que havia deixat de fer el bon bisbe Jaume Camprodon molts anys enrere. Reivindicava el bisbe Francesc la presència de l’Església al carrer i ho va fer mentre la malaltia li ho va permetre. De fet amb la seva arribada a Girona va imposar un nou estil. Oracles catòlics gironins van deixar dit que després del Concili, Girona havia tingut per bisbe un doctor (Narcís Jubany), un pastor (Jaume Camprodon) i un administrador (Carles Soler), com a mostra dels canvis profunds que va patir el fervor popular a partir dels anys setanta del segle passat. Francesc Pardo és el primer bisbe que mor en actiu, tot i que dimitit, des del bisbe Cartañà, el 1963, que va ser passejat de cos present pels carrers de Girona, com descriu Miquel Pairolí a Cera. El que després va ser cardenal Jubany va ser rebut amb un bany de masses pels carrers de Girona, on va passejar en cotxe descobert. El bisbe Camprodon, d’acord amb el signe dels temps, va deixar el Palau Episcopal i va patir la secularització de capellans i la pèrdua d’influència de l’Església en la vida política i social. El bisbe Carles va arribar en moments convulsos decidit a posar ordre i ho va fer. En canvi el bisbe Francesc Pardo va arribar en posició d’atac, disposat a tornar l’Església al carrer, traient-la de les esglésies.

No ho va tenir fàcil. Va prendre decisions, alguna dràstica, i això crea enemics a les estructures internes. Era el bisbe i feia de bisbe i va ordenar trasllats que no van agradar. Va haver de trampejar el tema dels casos de pederàstia i abusos de capellans, i a la seva manera se’n va sortir sense deixar contents ni de bon tros els afectats. Quan va arribar explicava a Salvador Garcia-Arbós en aquest diari que no hi havia crisi a l’Església, sinó que vivíem en una etapa de purificació i de conversió. No sé què n’opinaria ara mateix. Tenia fama de trencador a Vilafranca o Granollers i a Girona també ho va ser. Massa poc per la majoria. Massa per alguns. Defensava que anava més gent a missa que a futbol, però el feia patir la manca de vocacions i va lluitar per mantenir obertes les parròquies, més de 350, amb poc més de 90 capellans, amb una mitjana d’edat que supera de força els setanta-dos anys.

Quan va ser nomenat bisbe provenia de Granollers, d’on era rector. Era proper a la gent i encara ara un grup de feligresos de la capital del Vallès Oriental li trucava per Nadal per cantar-li nadales. Va arribar amb fama de capellà conservador. El diputat i periodista Josep Maria Balcells, antic capellà i amic del nou bisbe Pardo, es preguntava si seria un bon bisbe de Girona i per a l’Església catalana i deia que en tenia fusta. Recordava que havia estat proper a la teologia de l’alliberament i que, com a representant del Moviment Familiar i Rural i dels Joves Rurals JARC, havia format part de l’Assemblea de Catalunya. Defensor entusiasta en aquells moments del Concili Vaticà II, era un capellà compromès i valent. El canvi de tendència a l’Església catalana el va portar a posicions conservadores i va arribar a bisbe. El seu amic Balcells l’animava ser un bisbe valent i reformista i, com a fill de casa de pagès, l’animava a sembrar, a conrear, però també a podar i esporgar per fer bona collita en el camp pastoral. Li demanava ser valent. A la seva manera Francesc Pardo va voler ser-ho. Defensor del diàleg i la negociació i del dret a decidir l’any 2017, era considerat tebi a casa nostra i massa catalanista per la jerarquia espanyola i els seus mitjans. El bisbe Francesc ha fet el que ha pogut. Deixa un bon record. Descansi en pau!