“He caigut a la trampa de buscar el reconeixement”

Fer-ho hauria de ser un imperatiu ètic, però abans ens queda molta reflexió per fer. El problema és que ens costa pensar de forma pausada, sense que ens arrosseguin el corrent de la novetat i les presses del dia a dia. Els dirigents ja diuen de tornar a la normalitat, però jo defenso que no hem de tornar a la normalitat de què venim. N’haurem de tenir una de nova, adaptada a les noves circumstàncies.

Haurem de ser millors en dos aspectes. D’una banda, en la preparació: des del punt de vista científic, s’ha demostrat que teníem moltes mancances. Els països rics, al contrari que els pobres, no estem acostumats a fer front a epidèmies ni a pandèmies. I es pot esperar que, els propers anys, n’hi haurà de noves, perquè van de la mà de la crisi climàtica. Així que caldrà implementar el concepte d’one health i evitar que virus d’espècies animals colonitzin i infectin els humans.

Exacte. Grans esdeveniments de la humanitat han deixat grans canvis. La pesta negra va acabar amb el feudalisme i va portar la remuneració del treball, la grip espanyola va propiciar l’esclat de la biologia mèdica i l’holocaust, la declaració dels drets humans. Això també ha estat una crisi global que ha generat molts morts i ja veurem quin canvi ens deixa. Personalment, crec que una de les prioritats és la gent gran i també que hi hagi més equitat entre països rics i pobres. Jo visc en un de pobre i ho tinc molt integrat, però entenc que per a una persona occidental pot ser difícil compadir-se o patir pels pobres. Però, si no els donem vacunes, el virus continua escampant-se i canviant. I tornarà a nosaltres.

Això és claríssim. Encara té capacitat de mutar. Segurament, no té més marge per augmentar la velocitat dels contagis, però sí de guanyar capacitat per evitar les vacunes, com passa amb la grip. Per això crec que és un error deixar de fer proves i d’aïllar tots els positius.

La competència entre variants no genera pressió selectiva sobre el paràmetre de la gravetat i, per tant, la propera soca podia ser més o menys agressiva, i no ho podem saber. Un escenari de molta transmissió, com pot passar ara a la Xina, va lligat a les mutacions, a noves variants i al fet que, potencialment, una ens afecti. Hi haurà nova variant i generarà una nova onada.

Els pronòstics s’han de fer molt matisats i caldria posar sempre el subjuntiu, però quan envies el missatge pels mitjans s’espera que sigui molt clar i concís. I aquesta contundència va relacionada amb la necessitat de simplicitat. Però també amb el fet que la probabilitat, científicament, és prou elevada per utilitzar el futur simple. Mentre no hi hagi una taxa elevadíssima de vacunació a tots els països, apareixeran noves variants i noves onades.

Exacte. De fet, l’editora em va ratllar tots els capítols que remenaven el que havia passat. Ara, tinc clar que els polítics tenen les seves agendes, les seves ideologies i que això moltes vegades suposa l’alienació del pensament crític o racional. Hi ha moltes inèrcies i resistències al canvi. Tinc clar que la informació, per si mateixa, no convenç. S’ha d’acompanyar de confiança. Si demostres que ets una persona de fiar, la propera vegada et creuran i ho consideraran.

Implacable. Sí, exacte, són les dues coses. Jo vivia a Papua Nova Guinea i no represento cap institució. Per tant, no em tenien com a referent, era un outsider. I rebutjo la subtilesa, el matís i la discreció en la meva manera d’expressar-me. No vull entrar en el joc de favors amb els polítics. Això és un principi de què estic convençut. No crec en la diplomàcia.

Són contradiccions personals que has identificat molt bé. Seria molt més feliç sense la pressió interna d’exigir-me el perfeccionisme i el reconeixement. Sé que no em fa bé i em voldria allunyar de tot això. El que donaria sentit a la meva vida és una altra cosa, però, com diu Max Weber, tots caiem en el parany de buscar el prestigi, els diners o el poder. Jo he caigut a la trampa de buscar el reconeixement. A la vegada, però, això ho contrasto amb la utilitat. A Twitter o amb aquest llibre, intento ser útil, divulgar, transmetre uns valors. Amb els polítics també ho he intentat fer, potser acompanyant-ho d’un punt de vanitat.

No crec que sigui circumstancial o que només sigui la fatiga pandèmica. Estic en un moment de molt de cansament, de tancar una fase i redescobrir què és el que he de fer. Però el meu caràcter és així, per la meva personalitat i potser per la meva malaltia [Mitjà està diagnosticat amb depressió major, segons ha explicat en alguna ocasió]. Em costa projectar plans a llarg termini o trobar l’interès per fer coses, i quan estic pitjor això s’accentua.