“He entrenat en arrítmies uns 400 cardiòlegs d’arreu”

Vaig tenir una enganxada amb el director de l’hospital de Sant Pau i Santa Tecla. Allò era gairebé una esclavitud. La meva dona, en estat, i jo vam agafar les maletes i vam fotre el camp a Barcelona. Volia treballar a hematologia, però em van dir que era molt jove i m’havia d’esperar. Hi havia una plaça a cardiologia, només per fer guàrdies, i la vaig agafar.

Totes les especialitats són maques. Quan vaig acabar, amb la meva dona volíem anar a l’estranger una temporada, per veure una mica el món, altres hospitals... Vaig fer gairebé 200 cartes per demanar beques i no em va sortir res. Fins i tot vaig visitar el president del Futbol Club Barcelona per si em donava una beca. Tampoc me la van donar.

Amb el que teníem. Em van oferir un lloc com a visitant a Chicago i l’altre, a Maastricht. Els Països Baixos era just el que m’interessava, perquè s’hi estaven començant a investigar les arrítmies del cor. Al cap de tres mesos, ja tenia una plaça com a investigador. Va venir la meva família i no he tornat mai.

Era tan emigrant com ho són ara els de l’Afganistan, perquè Espanya encara no pertanyia a la Comunitat Econòmica Europea. Em van convalidar el títol de metge, però la cardiologia la vaig haver de refer. Vaig fer la tesi doctoral en dos anys i vaig acabar com a cap de la unitat d’arrítmies.

Als noranta. A Aalst hi havia un centre que no tenia res de la meva especialitat. Era una oportunitat per començar una cosa completament nova en unes condicions magnífiques.

He reflotat amb molt èxit la cardiologia de l’Hospital Universitari de Brussel·les.

No. Saben que porto molts malalts. I això són calés.

La manera de pagar els metges. Tot el que genera cardiologia va al pot de la cardiologia i després es divideix entre els cardiòlegs. En canvi, en un hospital universitari com aquest, el salari és fix.

No existeix cap sistema sanitari al món que sigui ideal. A Espanya es paga molt poc pels medicaments; a Bèlgica són caríssims.

A Bèlgica hi ha molta propaganda, van de grans defensors dels drets humans, però no han aturat la venda de diamants per la guerra a Ucraïna. Sempre tenen una doble cara.

En teoria és gratis, però veus els impostos i no té res de gratis. Tinc una gran lluita amb el ministre de Sanitat, un socialista que ens vol a tots comunistes. Si tenim una bona sanitat és gràcies al fet que el metge està pagat a través d’ACTA. Els metges saben que, com més i millor treballen, més pacients tenen i més guanyen. Ara el govern vol que tothom guanyi el mateix. Quan es faci això, s’ha acabat! Te’n vas a un sistema com a Suècia o Noruega...a la una de la tarda no trobes un especialista. També és el problema a Espanya.

Són dos països molt diferents. L’Holanda de fa 40 anys era una misèria. Ara s’ha tornat un paradís. En canvi, Bèlgica està esqueixada. Les infraestructures són un desastre. Les carreteres, un desastre. Presumeixen molt de l’educació belga i s’està col·lapsant perquè no troben mestres. El transport públic..., un desastre, ja ho saps!

Els impostos són brutals, especialment si mires els resultats d’aquest país i els nivells de pobresa.

Bèlgica és horrorosament cara. A més dels impostos, també el menjar.

I no ho comparis amb la qualitat de vida d’altres llocs, com Andalusia. Per tenir la mateixa qualitat de vida necessites molt menys. Una petita terrassa i una barbacoa. Allà vius fora, aquí vius dins.

...de Puerto Banús. També treballo per a un hospital privat.

Els meus pares ja són morts. En Ramón viu a Besalú. La meva germana es va morir als 50 anys. El seu marit i els fills viuen també a Besalú i en Josep viu a Barcelona. Quan baixem, no hi ha ningú. D’altra banda, m’ho programo per passar temps lliure a Andalusia. Ara ho estem allargant més perquè, al capdavall, tinc 70 anys. De tant en tant em toca descansar.

Quan soc allà, estic tranquil. Quan soc a Bèlgica, estic emprenyat.

No, continuo passant més temps a Bèlgica. Els catalans m’agraden molt, però els andalusos són molt més divertits. Els catalans no fem res més que queixar-nos.

La comunicació del govern va ser desastrosa. Els centres de rastreig van ser un frau horrorós. Aquí vam tenir, proporcionalment, els índexs de morts més alts d’Europa.

He entrenat en arrítmies uns 400 cardiòlegs d’arreu del món. De la Xina, el Brasil, Austràlia, l’Àfrica... Tinc una xarxa brutal d’estudiants.

Moltíssim! Tinc la medalla Josep Trueta. Soc membre honorari del Col·legi de Metges de Girona. El Col·legi de Metges de Barcelona ens va donar un reconeixement als tres germans. La Societat Catalana de Cardiologia em va donar la medalla d’or i ara, al juny, ens donen el premi Jaume Codina. A escala internacional, tinc la medalla d’or de la Societat Europea de Cardiologia i el premi científic de la Fundació Lefoulon-Delalande. És com el premi Nobel, però de la cardiologia.

De reconeixement, tant com en vulguis!

És lògic, jo ja havia fet cardiologia. Vaig començar medicina quan tenia 17 anys. En arribar l’estiu, el cirurgià d’un petit hospital que hi havia a Banyoles em deixava operar. Em passava tot el dia allà, no anava mai a classe. A vegades encara tinc el mateix malson: he de fer un examen i no he estudiat gens.

Quan vaig tornar de fer la mili, em vaig assabentar que al cap de quinze dies tenia un examen d’otorrinolaringologia i no tenia ni un llibre. La meva amiga que m’enviava els apunts em va deixar. Vaig quedar sense xicota...

La xicota, rai! Però sense apunts... I encara tinc aquest malson: arribo a la Facultat de Medicina, pregunto pels apunts i em diuen que s’han acabat.

Em vaig passar nou dies sense dormir, només amb amfetamines, empollant un llibre en anglès. Vaig fer l’examen i vaig treure matrícula d’honor. Després vaig dormir tres dies seguits.