NATÀLIA ALDANA
“Les monges no vivim en un món paral·lel”
“Roma m’ha donat una visió de la universalitat de l’Església; cosa molt bona perquè tendim a quedar-nos només amb el que hi ha a casa nostra”
“No per viure en un monestir i ser monges hem d’estar allunyades de la realitat”
A Roma, hi ha més monjos de Montserrat. Són la meva petita família. Ens veiem si hi ha una celebració [...] i han estat al meu costat en moments importants, com quan vaig presentar la tesina
Als 18 anys, havia aprovat la selectivitat i tenia plaça per estudiar infermeria, però tenia clar que volia dedicar la meva vida a Déu. Vaig haver de triar: infermeria o monestir. I vaig triar el monestir
Natàlia Aldana fa tres anys que viu a Roma, tot i que, de tant en tant, ve de visita al convent de Sant Benet de Montserrat, casa seva. Va entrar al monestir de les benedictines de Saragossa, on va néixer, als 18 anys i l’any 2000 va venir a Montserrat, on, el 2002, va fer la professió solemne. Fa poc, es va llicenciar en litúrgia al Pontifici Institut Litúrgic de Sant Anselm de Roma i, ara, està fent el doctorat. “La cultura italiana per a mi és molt propera i, a més, Sant Anselm és la casa dels benedictins. Per tant, Roma és el lloc ideal per a mi per fer aquests estudis”, explica.
On viu a Roma?
Estic acollida a la casa general d’una congregació de monges, Santa Giovanna Antida, que és molt a prop de Sant Anselm, en ple centre.
Com es viu a Roma?
M’hi sento molt bé, potser perquè el fet de ser mediterranis és un eix molt potent. El fet de viure en aquesta casa general, on hi ha gent de tantes cultures diverses, i la diversitat que també em trobo a classe, on som alumnes de cultures i nacionalitats diferents, ha estat un enriquiment enorme per a mi. Ha estat poder-me obrir a les diferents maneres de veure la vida, l’Església i la societat, però sabent que a tots ens uneix una mateixa fe.
En arribar, què li va impactar més?
Abans de la pandèmia, em van impactar molt les grans celebracions a la plaça de Sant Pere de Vaticà, el dia de Sant Pere, per exemple, o les beatificacions. Roma m’ha donat una visió de la universalitat de l’Església, cosa molt bona, perquè, a vegades, tendim a quedar-nos només amb el que hi ha a casa nostra. Veure que dintre de la teva fe hi ha diversitat de colors de pell, de roba, de maneres de vestir, de maneres de celebrar... impressiona.
A Roma, hi viuen més monjos de Montserrat?
Sí, el pare Jordi-Agustí Piqué, que és el president del Pontifici Institut Litúrgic de Roma i consultor de la Congregació de les Causes dels Sants, i el pare Sanromà, que treballa a la casa general dels benedictins. I també hi ha un altre monjo, Jordi Puigdevall, que està estudiant litúrgia, a primer curs. Són la meva petita família a Roma. Ens veiem si hi ha una festa, em conviden a dinar amb ells i han estat al meu costat en moments importants, com quan vaig haver de defensar la tesina.
Vostè va venir a Sant Benet des de Saragossa?
Sí, vaig entrar al monestir benedictí de la meva ciutat natal quan tenia 18 anys. Havia aprovat la selectivitat i tenia plaça per estudiar infermeria, però tenia clar que volia dedicar la meva vida a Déu. Per tant, vaig haver de triar: o infermeria o el monestir. I vaig triar el monestir. Però, un cop a Sant Benet, em vaig fer càrrec de la infermeria, perquè era una cosa que m’agradava. L’any 2003, el monestir va creure que, ja que m’agradava tant la infermeria, calia que em formés, i vaig anar a Barcelona tres anys a estudiar infermeria a l’Escola Universitària de Sant Joan de Déu, a Esplugues. I allà vaig fer la carrera.
I pujava i baixava cada dia?
Entre setmana, dormia amb les benedictines del carrer Anglí i, el cap de setmana, pujava cap a Montserrat. Després, una fundació em va contractar per anar a fer classes d’atenció sociosanitària; eren cursos adreçats, sobretot, a gent en situació d’exclusió social. En aquella època, baixava un parell de dies a Barcelona i tornava a pujar al monestir.
Perquè després diguin que le monges només resen, oi?
La gent es pensa que no fem res, o que vivim en un món paral·lel. I és al contrari: la nostra vida està molt encarnada amb la realitat o, almenys, això és el que volem fer. I sense deixar de banda la nostra identitat. Les monges resem, estudiem i treballem; fem de tot. Jo, ara mateix, podria estar treballant en un hospital, perquè tinc el títol, però és que la meva vida és al monestir. Ser monja és la meva primera vocació. Després, ve la vocació d’infermera, és veritat, i encara tinc més vocacions: hi ha la música i la litúrgia.
Per això l’han deixada anar a Roma a estudiar?
Sí, i per això també aquest hivern he anat a fer unes conferències sobre música litúrgica a Mèxic. Com si en un futur se’m demana de fer classes. Nosaltres ens formem per si la societat ens demana una resposta. Tant al monestir de Sant Benet com al de Montserrat hi ha una aposta molt important per la formació i la cultura, i ens movem molt, és veritat. Crec que ha de ser així perquè Déu també ens demana que estiguem al món. No per viure en un monestir i ser monges hem d’estar allunyades de la realitat.
Ara, ja va pel doctorat, però vostè va fer la tesina sobre ‘La litúrgia de la Setmana Santa a l’Església de Saragossa a través del passionari del 1552’. Ens ho pot explicar?
Per a la tesina volia estudiar algun aspecte de la Setmana Santa perquè crec que són els dies principals de la nostra fe. No sabia realment què fer perquè hi ha tants estudis fets sobre el tema... Però remenant aquí a l’arxiu del monestir em vaig topar amb un passionari del 1552.
Del segle XVI, Déu-n’hi-do.
Era un llibre litúrgic que té els quatre relats de la Passió, per això es diu passionari, i altres elements de la litúrgia de la Setmana Santa, com ara el pregó pasqual, les lamentacions de Jeremies (que es cantaven en aquell temps), el ritus de l’adoració de la creu del Divendres Sant, etc. Com que estava editat a Saragossa i jo soc de Saragossa, vaig pensar que era com un senyal diví, i em vaig decidir a estudiar-lo.
Quin llibre és aquest?
Un monjo especialista en llibres litúrgics antics em va dir que el llibre que havia trobat al nostre monestir tenia molt valor, era molt desconegut i no estava estudiat. I resulta que d’aquest llibre i d’aquesta edició només n’hi ha dos exemplars més a tot el món, un a la Biblioteca Nacional de Madrid i un altre British Museum de Londres. L’exemplar que tenim nosaltres està molt ben conservat, és una preciositat, i vaig pensar que valia la pena donar-lo a conèixer.
Com va arribar a Montserrat?
És un misteri. El que és clar és que, quan es va fer, aquest llibre, una espècie de guia per poder seguir el culte, com que era un llibre pràctic, havia tingut una gran difusió. És d’abans del Concili de Trento –que va imposar la uniformitat litúrgica–, cosa que vol dir que s’hi especifiquen els usos litúrgics de la Setmana Santa d’una zona eclesiàstica concreta, en aquest cas Saragossa. Per a mi això tenia molt interès.
A quina conclusió va arribar amb la tesina?
Vaig veure que aquest passionari, de què es van fer sis edicions en el s. XVI, respon a la voluntat de l’arquebisbe del moment, que era un gran reformador, de difondre i incrementar l’ús propi d’una litúrgia encarnada amb la seva regió eclesial, Saragossa. Hi ha una línia de continuïtat molt forta que contrasta amb la línia d’altres passionaris de la península Ibèrica. I aquí es veu com llibres que són el mateix, amb els mateixos continguts, són totalment diferents, perquè cadascun s’identifica amb una regió concreta i té una litúrgia pròpia. Per això ara, en el doctorat, continuo en aquesta línia i m’he posat a estudiar els passionaris de la península Ibèrica.
N’existeixen, en l’àmbit de la Tarraconense?
No he trobat exemplars impresos en el s. XVI, però sí exemplars manuscrits d’aquest mateix segle que seran motiu d’estudi en la tesi doctoral. Espero que això ens ajudi a aprofundir sobre com era la litúrgia de la Setmana Santa a la Tarraconense abans del Concili de Trento.
Acaba de tornar de Mèxic, on ha assistit a una conferència sobre música litúrgica.
He anat a un congrés de música litúrgica organitzat per la conferència episcopal mexicana i m’ha sorprès trobar una Església molt fresca i dinàmica, sobretot en el sentit de la música. Hi havia 300 persones expertes en música litúrgica, una cosa que no havia vist mai. He vist una Església molt oberta a la col·laboració amb els laics i que hi cooperi tothom. En aquest sentit, diria que en aquest tema allà estan més avançats que nosaltres, potser perquè no tenen el pes que portem nosaltres de tants segles, potser perquè és una Església més pobre i està oberta que tothom hi col·labori.
Vostè és una de les responsables de les trobades d’animadors de cants per a la litúrgia que organitza Montserrat cada any.
Aquest any a l’estiu, la darrera setmana de juliol i les dues primeres d’agost, farem la trobada número 52. És un servei que ofereix Montserrat i la gent continua demanant-lo i continua venint. Estem convençuts que la gent de les parròquies, la gent senzilla, de la base, del poble, demana aquesta formació i s’ha de donar. I mentre se’ns demani, aquí estarem, treballant amb els directors, oferint la dinàmica de direcció, d’aprendre repertori, de cant coral, participar en les celebracions dels monjos a la basílica, que també és una forma pràctica d’encarnar això que estem ensenyant... Fins i tot durant la pandèmia, vam aconseguir fer les jornades: amb moltes mesures de seguretat, amb tests covid, grups bombolla, teníem un menjador a part..., però les vam fer. També perquè a Montserrat tenim espais amplis amb molta ventilació.
Cantar a la missa és essencial?
La pregària la fem també a través de cant: els himnes, els salms, la litúrgia de les hores, l’eucaristia... La música ens ajuda a vehicular aquests sentiments. Deia sant Agustí que qui canta prega dues vegades. I no passa res si algú no sap cantar, eh! Déu el que mira és l’interior del cor.
Sant Benet, 70 anys
El monestir de Sant Benet on hi ha les monges benedictines celebra el 70è aniversari. Natàlia Aldana ens explica que la comunitat actual és “la fusió de dues comunitats”. Una era a Barcelona, l’antiga comunitat de Santa Clara, creada en el s. XIII: inicialment, eren clarisses i, després, van passar a ser benedictines; primer, havien estat al barri de Ribera (fins que el convent va ser arrasat per Felip V durant el setge del 1713-1714 de la guerra de Successió espanyola) i, després, van anar al Palau Reial Major, al barri Gòtic, fins que les van fer fora d’allà. Durant segles, van anar errants, d’un lloc a l’altre buscant casa, fins que van anar a parar a Santa Cecília de Montserrat. Una altra comunitat estava al monestir de Sant Benet de Mataró, que es va cremar durant la Guerra Civil (1936-1939); atesa la dificultat de reconstruir-lo, es van establir a Santa Cecília de Montserrat, propietat dels monjos de Montserrat, acollides per l’abat Marcet. “Però el monestir de Santa Cecília, romànic, no tenia les condicions adequades –explica Aldana–. Aleshores, on som ara hi havia un hotel. En quedar buit, el van comprar i van construir una part nova. D’això farà 70 anys el proper dia 13 de maig.” Ara, aquest monestir ja no és ni de les monges de Santa Clara de Barcelona ni de les benetes de Mataró, és de la comunitat de Sant Benet de Montserrat. El monestir ha tingut tres abadesses: Cecília Boqué i Dalmau (1954-1995), Montserrat Viñas i Santos (1995-2015) i, des del 2015, Maria del Mar Albajar i Viñas. És diplomada en ciències empresarials i llicenciada en ciències econòmiques per la UB, diplomada en ciències religioses per l’Iscreb i llicenciada en teologia per la Univeritat de Berkeley, alb Estats Units.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.