“Per damunt de tot soc monjo de Montserrat”, diu Manuel Nin, a qui fa sis anys el papa Francesc va nomenar exarca (per tant, bisbe) dels catòlics grecs de ritus bizantí. “Montserrat és l’eix de la meva vida, soc qui soc perquè soc monjo de Montserrat”, explica des del monestir benedictí, on ha vingut a estar-s’hi uns dies. “Una cosa que haig d’agrair molt als meus germans i als abats que he tingut, Cassià, Sebastià, Josep Maria i ara l’abat Manel, és que sempre m’han fet sentir a casa malgrat ser lluny físicament. I, de fet, torno sempre que puc: als estius, per exemple. Ja fa molts anys que la meva vida transcorre fora, primer a Roma, ara a Grècia, però sé que casa meva és aquí i tot el que he fet ho he intentat vincular sempre a Montserrat.”
Quan va marxar vostè de Montserrat per primera vegada?
Jo vaig entrar al monestir el 1975 i el 1984, després dels estudis a Montserrat, el pare abat Cassià Maria Just em va enviar a Roma a estudiar patrologia, els pares de l’Església. Vaig fer la llicència i després el doctorat i acabat el doctorat em van demanar que em quedés a fer de professor. Mentre vaig fer la tesi venia molt sovint a Catalunya; de fet, m’estava mig any a Montserrat i mig any a Roma, però es pot dir que des del 1984 que soc fora. El 1992 vaig acabar la tesi i l’any següent ja vaig començar a fer de professor a Sant Anselm i en dues universitats més. A Roma hi vaig estar 20 anys de rector del Col·legi Grec.
Vostè és un dels més experts del món en esglésies d’Orient. Com hi va entrar en contacte?
El primer any de noviciat, aquí a Montserrat, ja m’hi va introduir el pare Cebrià Piferrer. Vaig començar a estudiar llatí i grec, després vindrien altres llengües antigues... Una cosa porta a l’altra.
Com és la seva diòcesi d’Atenes?
És una diòcesi molt particular. La catedral és a Atenes però el territori de la diòcesi és tot Grècia, tot i que només tenim dues parròquies: una a Atenes, que és la catedral, i una altra a 500 quilòmetres al nord, tocant a Tessalònica, que fa frontera amb Bulgària. Actualment tenim nou preveres, molts més que quan vaig arribar-hi, el 2016, que n’hi havia cinc i el més jove tenia 78 anys. Imagineu quin panorama. Tots aquests anys he intentat demanar ajuda a altres esglésies orientals catòliques d’Europa amb capellans formats, perquè nosaltres de seminaristes no en tenim. I fidels?, grecs orientals catòlics? Doncs vora uns 3.500.
Hi ha diàleg interreligiós amb l’Església ortodoxa?
A Grècia hi ha un 98% de cristians ortodoxos i un 1,5% que som catòlics (de ritus llatí, de ritus oriental i la nostra, de ritus bizantí). El diàleg amb els ortodoxos haig de reconèixer que és molt difícil perquè als seus ulls “hem traït la tradició més oriental bizantina”. L’únic diàleg possible ara mateix és a través de la caritat: Càritas i una fundació que tenim per a nens autistes. En canvi, la gent es barreja i hi ha molts matrimonis mixtos. Què passa? Doncs que entre la majoria dels nostres fidels que fan matrimonis mixtos el problema és que els fills són batejats ortodoxos, per tant, nosaltres perdem fidels. Una altra cosa és que el matrimoni ortodox té també validesa civil i el matrimoni pel nostre ritus catòlic bizantí, no.
A la diòcesi hi ha molts ucraïnesos?
Sí, una de les particularitats de la nostra diòcesi és la presència d’ucraïnesos, per un cantó, i d’iraquians, per l’altre, cristians que han hagut de fugir de la guerra a l’Iraq. Aquests segons hi estan més de pas. Normalment venen a Atenes un any o dos esperant que familiars seus dels Estats Units o del Canadà els cridin. En canvi, els ucraïnesos van venir, sobretot dones, a treballar quan va caure el règim comunista.
Ara deuen rebre refugiats?
Molts. En principi són gent que ja tenen família a Atenes, però ja en comencen a arribar que no tenen ningú. A l’exarcat cada dia tenim 50-60 criatures, fills d’aquests refugiats que arriben, que venen tot el dia i s’estan amb dues monges ucraïneses. Estem vivint un moment molt complicat. Però entre els ucraïnesos i els grecs ens estem organitzant a través de Càritas per enviar roba, medicaments i menjar a Ucraïna. Han marxat ja molts camions.
Quin paper està tenint l’Església en aquesta guerra d’Ucraïna?
A Ucraïna hi ha una Església ortodoxa que depèn de Moscou, una Església ortodoxa independent i una Església oriental catòlica important que estan defensant la integritat territorial ucraïnesa, la realitat ètnica, lingüística, i protesten amb veu alta contra l’horror d’aquesta guerra. El tema és que el patriarca de Moscou, Ciril, està molt vinculat a Putin..., és una qüestió molt delicada. Per què intenta justificar una guerra? Això certament és un problema, perquè la invasió russa és injustificable, qualsevol guerra és injustificable.
Com ho veuen els ucraïnesos de la seva diòcesi?
Els ucraïnesos que viuen a Atenes, sobretot dones que acaben d’arribar, estan patint molt. Totes tenen un fill, un marit, un net al front. Amb ells intentem parlar de l’Evangeli, que no és fàcil en aquestes circumstàncies perquè parla de “parar l’altra galta” i “pregar pels enemics”. Però som cristians i nosaltres hem d’intentar ajudar els nostres germans cap a un camí de reconciliació.
Una part de les esglésies ucraïneses depenen de Moscou.
Sí, però el metropolità, és a dir, l’arquebisbe que és cap d’aquesta Església ortodoxa ucraïnesa dependent de Moscou, ja s’ha distanciat molt de les posicions oficials del patriarca Ciril. Tota la part oriental d’Ucraïna, el Donbass i aquestes zones prorusses que Putin està intentant conquerir o envair, realment són zones que ja abans de la guerra eren russòfones i russòfiles; s’hi parla més rus que ucraïnès, per tant s’ha d’anar molt amb compte a l’hora d’analitzar la situació perquè en aquests llocs se senten més russos que ucraïnesos. Però repeteixo una cosa molt important: el metropolità cap d’aquesta Església ortodoxa ucraïnesa ha dit no a justificar la invasió i la guerra.
Quina complexitat...
I a més hi ha una Església minoritària llatina, que són polonesos. Totes aquestes fronteres, al llarg del segle XX, amb les dues guerres mundials, han anat movent-se i avui les ètnies estan molt barrejades, i tot això s’ha de tenir en compte. Tots són cristians, però ètnicament hi ha molta diversitat. Al sud-oest d’Ucraïna hi ha un parell de diòcesis que són eslovacs... El drama és que són guerres no acabades, com a Síria i a l’Iraq.
Quan hi va haver la guerra a Síria i a l’Iraq, vostè va denunciar la persecució contra els cristians.
El drama a Síria i a l’Iraq és que ara ja no se’n parla i el problema continua existint. A l’Iraq, a l’acabar el règim de Saddam Hussein, va semblar que tot aniria bé perquè s’havia acabat el dictador. I què va passar? Doncs que la guerra civil va continuar i encara va ser pitjor. A Síria, els mateixos sirians no justifiquen Baixar al-Àssad, però no volen que se’l toqui perquè no passi com a l’Iraq. El problema aquí és que la gent no sap què passa perquè la informació s’ha tallat, no arriba. Ara mateix Putin esta agafant soldats sirians, soldats musulmans que fa combatre a Ucraïna. I també està agafant soldats txetxens.
I el tema del patrimoni que durant la guerra va destruir Estat Islàmic?
S’ha perdut molt de patrimoni cultural, literari, artístic... Amb les guerres a l’Iraq i a Síria han desaparegut biblioteques senceres perquè les van cremar. Si les haguessin robat d’aquí a 50 anys sortirien documents, però les van cremar i no ha quedat res. En aquelles terres alguns cristians tornen a poc a poc a on va ser casa seva, però tornen a un lloc en runes perquè no els ha quedat res. Ho van arrasar tot. A Maalula, que és un poblet a la frontera de Síria on es parlava i es parla encara siríac, neosiríac, l’arameu que parlava Jesús, hi vaig visitar, el 2011, una església de l’Església oriental catòlica on hi havia un altar de pedra de malaquita del segle IV preciós. El van destruir a cops de martell. I si parlem de manuscrits, igual. Hi havia un gran patrimoni de manuscrits inèdits que no estaven ni catalogats i s’han perdut. Recordo que hi havia uns manuscrits dels segles XI i XII en miniatura que eren una meravella... i van aconseguir fotografiar-los!
A Catalunya avança molt la secularització de la societat. I a Grècia?
Molt menys. La meva impressió és que a Espanya i a Catalunya en particular hi ha no només secularització sinó directament descristianització. A vegades comentem que aquí, a Catalunya, no hi ha vocacions, i això va lligat a la descristianització. A Grècia això passa molt menys; allà el poble és molt religiós, el pes del cristianisme compta molt.
I per aquest camí l’Església acabarà sent una minoria?
Podria ser. És la profecia que havia fet diverses vegades Benet XVI. Ell deia que a Europa les esglésies acabaran sent comunitats molt petites. Vives i vitals, certament, però numèricament reduïdes. Enfront hi ha la pregunta que també s’havia fet Benet XVI: aquestes minories cristianes a Occident ho seran per contrast amb la descristianització i la presència fortíssima de l’islam, una realitat que no podem oblidar. Benet XVI és un dels pensadors cristians més lúcids i, pel que fa al cristianisme a Europa, ha estat un profeta.
Aquí se l’ha entès poc?
Jo crec que Benet XVI ha estat un dels grans teòlegs del segle XX, sens dubte. Un teòleg amb un pensament molt profund i molt clar. Però és veritat que potser Occident no l’ha acabat d’entendre o no l’ha volgut entendre, hi ha textos seus i pensaments que avui són actualíssims. Potser sí que el papa Francesc és més proper, també perquè Benet XVI és molt tímid.
