Valentí Fàbrega Escatllar (Barcelona, 1931) és un filòleg i teòleg català que el 1971 es va establir a Colònia. En la seva etapa de jesuïta va rebre formació escolàstica en filosofia i teologia, que va completar amb estudis bíblic a la Facultat de Teologia Protestant de la Universitat de Heidelberg. Es va doctorar a la Universitat Catòlica d’Innsbruck (1969). Nacionalitzat alemany, el 1975 es va casar amb la catedràtica d’institut i membre sinodal de l’Església evangèlica renana Inga Weyer. Ha exercit de catedràtic d’institut –de llatí i religió catòlica– durant més de vint anys. També va donar classes a la Facultat de Filologia Romànica de la Universitat de Colònia de llengua i literatura espanyoles. Es va jubilar el 1996 però mai ha deixat la seva tasca de recerca en temes teològics, especialment en eclesiologia i escatologia. Col·laborador habitual de la revista eclesial catalana i progressista El Pregó, acaba de publicar el llibre Les portes de la mort. La vida i la mort segons les tradicions bíbliques (Galerada).
El llibre que acaba de publicar és oportú, tenint en compte que la pandèmia ens ha posat la mort al davant cada dia.
Sí, és veritat, contra el que esperàvem, el segle XXI ha fet de la mort un tema anguniosament actual. Una epidèmia indòmita i una guerra amb armament fins ara impensable transformen el nostre present i provoquen que l’interrogant sobre el nostre futur, en totes les possibles dimensions, s’hagi enterbolit inexplicablement. Tornem als temps en els quals la humanitat era extraordinàriament vulnerable.
Creure que hi ha alguna cosa després de la mort dona sentit a la vida?
Tant creure en una altra vida després de la mort com negar-la donen sentit a la vida en aquest món. És clar que es tracta de sentits oposats. No falten avui dia cristians que no hi creuen. En el meu llibre exposo concepcions en l’Antic Testament de creients en Déu, però no en cels ni inferns.
Vostè diu: “Una imaginació gairebé sàdica, i no la lectura de textos bíblics, ha determinat la predicació de les penes eternes de l’infern.”
D’aquesta depriment tradició eclesiàstica ofereixo alguns exemples, fins i tot de sants pares importants com sant Agustí o sant Bernat. Tenebres exteriors, llac de foc i sofre, etc. són pures metàfores, cap descripció de la topografia del més enllà. No és clar si el mot etern en l’hebreu bíblic significa exclusió de la fi (foc etern, inextingible) o simplement temps de llarga durada. Ni Jesús ni sant Pau ho detallen.
Parla de “tradicions bíbliques” i no, simplement, de tradicions catòliques?
Cal no oblidar que l’Antic Testament és un llibre sagrat tant per a jueus com per a catòlics, això fa que hi hagi notables coincidències en qüestions com el destí de la humanitat i de la fi del món. Procuro tenir present la gran varietat, no sempre fàcil de coordinar, de conviccions, visions i símbols i, sobretot, l’evolució del profetisme a l’apocalíptica, que pot ajudar a interpretar correctament determinats textos.
El 2007 va publicar ‘La dona de sant Pere’ (Fragmenta). S’entén que Sant Pere estava casat?
Els evangelis relaten que Jesús va guarir la seva sogra (Mc 1, 31) i sant Pau exclama que ell, al contrari que Pere i altres apòstols, no anava acompanyat en els seus desplaçaments missioners d’una “cristiana com a muller” (1 Cor 9,5).
I Jesús, que potser estava casat?
De la seva joventut només se sap amb certesa que fou un deixeble de Joan Baptista i que es deixa batejar per ell.
Què cal tenir present en l’actual discussió sobre el celibat obligatori?
Doncs que la història de la seva imposició és molt complexa. En primer lloc, no es tracta de la simple existència del creient que renuncia al matrimoni, sinó de condicionar el sagrament de l’orde amb aquesta renúncia. La renúncia al comportament sexual per motius religiosos, “els eunucs a causa del regne dels cels” (Mt 19,12) ja existien abans del cristianisme com, per exemple, el ritus de la castració era pres a la lletra pels gals consagrats a la deessa Cíbele...
El concili Vaticà II va ser una alenada d’aire fresc i molts creients esperaven una autèntica renovació eclesiàstica, però no, tot va seguir bàsicament com abans.
De posicions inconciliables, n’hi ha hagut sempre en l’Església. En aquest sentit, el Vaticà I fou molt pitjor que el segon i que el que ha anat seguint fins a arribar als dos papes simultanis de criteris discrepants. En el segle V l’aclamació “Mare de Déu” esdevingué crit de guerra per part dels monjos amb els seus garrots. Ells foren responsables de la destrucció de temples i estàtues que, malgrat el seu gran valor artístic, consideraren obres de dimoni. No és possible prendre posicions conservadores ignorant la història.
Què cal pensar de la Conferència Episcopal Catalana?
Doncs que encara no existeix contra els principis renovadors del Vaticà II. En aquesta qüestió la política de sempre està per damunt de qualsevol argumentació teològica. Les conseqüències per a l’Església catalana són nefastes. L’Església que va subscriure Les arrels cristianes de Catalunya ha desaparegut. S’ha imposat el depriment immobilisme que vostè suggeria en la seva pregunta anterior.
Com es pot explicar el descens numèric gairebé sobtat de clergues i religiosos actual?
Potser caldria una millor anàlisi del celibat a la llum de la moderna antropologia. És evident que ha perdut l’atractivitat que una retòrica precipitada ja no pot defensar.
Hi ha algun argument a favor de la dona a l’orde sacerdotal?
Doncs sí. La mentalitat patriarcal massiva de la civilització mediterrània, en la vida pública i familiar, va fer impensable la institució d’una presidència femenina per a una comunitat de creients. El monopoli masculí no és, doncs, un producte de la voluntat divina sinó dels criteris d’un temps determinat i, per tant, mutable i adaptable a noves mentalitats. Així ho han entès els protestants.
I parlant ara dels protestants, quines relacions hem de mantenir amb ells?
Doncs bones. Els darrers papes ens han recomanat un diàleg amb ells, que abans estava prohibit. Ja s’han suprimit les llistes de llibres prohibits. L’autèntica divisòria passa ara entre conservadors i innovadors de les dues confessions, no entre les confessions mateixes.
L’ anomenada reducció a l’estat laical ha tingut com a conseqüència que la majoria de “reduïts” abandonessin les tasques teològiques. Quina va serla veritable causa?
En realitat, no es tracta d’un abandonament sinó d’una “expulsió”. Era (i és?) impensable que un individu així segueixi ocupant el seu lloc. Però fer teologia a la intempèrie no és cap feina fàcil.
Quina és la seva experiència personal?
Doncs és complexa. Em cal agrair a l’Arquebisbat de Colònia la concessió de la missió canònica (llicència per ensenyar) que em facilità l’accés a una càtedra d’institut. El meu matrimoni amb una teòloga protestant m’obrí portes ecumèniques rellevants i, entre altres coses, ella em polí impecablement la darrera redacció dels meus escrits en alemany.
Com veu les tasques teològiques del present?
L’Església s’ha de connectar amb una generació jove que creix molt desinteressada i ignorant pel que fa a la religió. Caldria no perdre el temps en pures qüestions eclesiàstiques i plantejar-se una renovació del cristianisme, començant per la història del seu origen. Per donar un exemple del que pot facilitar aquesta renovació citaré l’Augustinus Lexikon. Són quatre grans volums en tres llengües que exposen mot per mot el contingut teològic de la totalitat dels escrits del sant pare, que en determinats aspectes han influït molt negativament en l’Església occidental.
I de l’Estat, podria citar un exemple?
Doncs sí, i ben bo: la col·lecció bilingüe patrística de la BAC (Biblioteca de Autores Cristianos).
