“La idea era teixir vincles i fer comunitat”

Va començar una mica per casualitat. Tinc una amiga, la Irene Varela, que és la cap del taller de bicicletes d’Ecosol, i un dia estàvem per casa i em va comentar que li agradaria fer un taller amb les persones que treballaven amb ella, ja que amb la pandèmia i el confinament trobava a faltar alguna activitat més enllà de la feina. A la feina anava tot bé, però era això: anar a treballar i després cadascú a casa seva, i la Irene considerava que faltava cohesió de grup, crear vincles i fer comunitat. Em va comentar que el que li agradaria era fer alguna cosa vinculada amb la música. A partir d’aquí, jo vaig estar donant-hi voltes, pensant a veure què podíem fer, i ens vam anar engrescant. D’aquesta manera va sorgir el projecte El somni d’una cançó. Teníem clar què volíem fer i la finalitat per la qual ho fèiem, però el que no teníem clar era tot el procés: com començaríem, com ho faríem, com ho duríem a terme. En aquest moment se’ns va unir una altra companya, la Isabel Hidalgo, que és educadora social i també treballadora de Càritas. I aquí vam formar l’equip. La Irene, la Isabel i jo. Tenia clar que, ja que ens hi posàvem, ho havíem de fer bé, ja no només per passar l’estona, sinó també per treure un resultat per poder presentar al públic, amb cara i ulls. De totes maneres, el que sempre dèiem i el que anàvem veient durant el procés era que la cançó era l’objectiu final, era la meta a la qual arribar, però que el que era important era tot el procés. Si finalment la cançó quedava més bé o més malament, això no era tan rellevant, sinó que la intenció era cohesionar el grup, que tothom se sentís realitzat i que es fes quelcom diferent del que es feia en el dia a dia d’una jornada laboral.

La vivència era la qüestió essencial. Ells s’han mostrat sempre molt contents i per part meva també ha estat una alegria. Soc mestre d’escola i aquesta part pedagògica o didàctica de la música ja la tinc, però mai havia treballat amb persones adultes i que es troben en situació de vulnerabilitat. He treballat amb infants, amb infants amb dificultats i, no obstant això, mai havia tingut l’oportunitat de treballar amb gent adulta. Són persones que venen de molts llocs diferents, tenen realitats semblants però diverses. Personalment, m’ha enriquit molt i m’ha encantat. Sobretot al principi em va remoure molt. En les primeres sessions vam crear un espai de coneixença. Jugàvem. Tot i els temors de no haver preparat unes activitats del seu gust, va anar tot perfectament. La primera sessió s’ho van passar teta, van riure molt. Els veies gaudir com nens, que al final és aquesta part més genuïna la que volíem extreure de l’espai. Vam generar un espai de trobada on evadir-se dels problemes i centrar-se en quelcom creatiu.

Vam dividir-nos en grups. El que havien de fer era buscar cançons que els agradessin. Es notava quin era el seu país d’origen a l’hora de decantar-se per una cançó, i això estava molt bé perquè va ser un treball molt interessant a l’hora de crear la cançó. Calia tenir en compte els seus gustos musicals i les seves preferències. D’allà va sortir una llista de Spotify, que vam compartir, i així tothom podia descobrir nous talents. El fet que no tots tinguessin la mateixa edat també hi va ajudar, ja que tots van aportar una mirada diferent i un ritme propi. Per exemple, els joves es decantaven més per la música urbana actual, el trap o el hip-hop... Això va ser la primera sessió. S’ho van passar molt bé. Després de Nadal ja vam posar-nos a treballar el que és la cançó i la seva estructura. La música l’he feta jo, però la lletra l’hem fet entre tots. Aquí hi ha la gràcia. La música és original, la vaig compondre i la vaig gravar al meu estudi. Però aquest resultat és gràcies a tot el procés previ que vam fer amb totes les persones participants. Em vaig imaginar una música que tingués algun tipus d’arrel, ja que el principi de la cançó et recorda certes cultures, però també buscava que tingués una sonoritat moderna i que la seva estructura fos de pop. Aquests eren els pilars per jo crear la instrumentació. Un cop vam tenir la base instrumental i rítmica, era el moment de posar-hi lletra, i la gràcia era que ells l’escrivissin. Nosaltres el que volíem és que, a partir d’aquesta experiència i de les seves vivències prèvies, intentessin filar una lletra en què es veiessin representats. Aquí va començar el treball més literari. Abans de fer tot això, però, vam dedicar unes sessions a estudiar les estructures de cançons molt diverses, les tornades..., com evoluciona la història al llarg de la cançó, tant en l’àmbit de la lletra com en el de la melodia, i aquí entra la bateria i aquí hem ficat aquesta harmonia… No van ser sessions molt tècniques, però sí que va ser una visió més global perquè coneguessin les entranyes de la música.

Havien de veure i conèixer quin era el procés de crear una cançó. Ells també preguntaven, tenien inquietuds... Volien conèixer com és el procés de treball d’un músic. I els vaig explicar això, que hi ha cançons amb les quals tardes molt perquè hi dones moltes voltes, també l’has de deixar reposar..., i altres que sembla que surtin per art de màgia. Però, és clar, tot és un procés i tot parteix d’una feina al darrere. Al final hem sigut com un grup de música on tots junts havíem de crear una cançó, un tema. És igual de quina cultura vinguis, perquè l’emoció de la tristesa, l’alegria, l’amor, el desamor..., es veu diferent però és la mateixa. El que fa interessant el projecte és la diversitat d’experiències, de vides diferents. Intentar aglutinar tot això era la màgia d’El somni d’una cançó.

El projecte va donar el tret de sortida a l’octubre, però havíem començat a pensar-lo a l’estiu. I fins que es va presentar la cançó, que ha sigut aquest maig. En total, han participat en el projecte més de vint persones. Va ser tota una sorpresa, no crèiem que s’hi apuntés tanta gent. El més interessant és que les persones repetien, no estaven obligades a venir, era una activitat totalment voluntària.

Els éssers humans som éssers humans gràcies a la cultura, des del meu punt de vista. La cultura ens distingeix d’altres espècies. La cultura és vida.

Aquest va ser un altre repte. La cançó era en català i no és la seva llengua materna. I veies que quan parlaven amb nosaltres parlaven en català, però que entre elles ho feien a través de la seva llengua. Hi ha participat gent del Marroc, de Sud-amèrica, d’Àfrica, gent d’aquí... Va ser un procés costós, però tots ells es van esforçar molt. El més important era que cadascú s’identifiqués amb el missatge final, que era part del seu punt de vista i en què s’havia valorat la seva opinió. Volíem que la cançó fos un trosset seu i que se sentissin orgullosos d’haver fet aquesta feina. I crec que ho vam aconseguir perquè tots estaven molt contents. Després de tot l’esforç de cadascú, és fantàstic veure el resultat final. La gràcia és que molts et deien: “He estat pensant durant la setmana...”, i això et deia que no era una feina que es quedava allà, sinó que formava part del seu dia a dia.

Com que la cançó era en català, volíem que quedés representada aquesta multiculturalitat a través d’una frase que és el títol de la cançó: M’agrada la vida (tal com és ella), que seria realment el resum de la cançó. M’agrada la vida tal com és ella perquè amb les seves coses que ja han passat, tant bones com dolentes, i les que han de venir, siguin bones o siguin dolentes, la vida és meravellosa. És una idea a la qual vam arribar tots i que és fantàstica! Era una frase que ens agradava a tots i que tothom podia fer seva, s’hi sentien representats. Així doncs, aquesta frase, que hem fet servir de pont, l’hem cantat en diferents idiomes. Poder-ho fusionar ha sigut un aprenentatge molt ric. La tornada la vam acabar nosaltres, la Irene, la Isabel i jo, però agafant les idees que ells ens havien fet arribar. La tornada ha de tenir relació amb el missatge de la cançó i ja teníem uns ponts molt potents i la tornada havia d’estar a l’altura. I també ho vam resumir amb M’agrada la vida, bàsicament el que vam buscar va ser la melodia perquè fos més enganxosa. Finalment, els hi vam presentar i van quedar encantats!

Segurament. Vam anar a gravar a l’estudi, que és petit i no hi cabíem tots. Vam treballar altre cop per grups. Hi anàvem la Isabel, la Irene i jo més cinc persones participants i els ensenyàvem l’estudi, com funcionava tot, d’una manera més didàctica perquè hi estiguessin familiaritzats. Primer vam fer tres sessions com a prova, perquè es poguessin situar. Quan venien a fer les proves tots cantaven amb un mateix micròfon, però a l’hora de fer-ho seriosament cadascú havia de tenir el seu propi, tot i que els gravàvem de tres en tres. La seva actitud era oberta, els feia respecte però no vergonya, la il·lusió era superior als temors personals que podien tenir. Mentre uns gravaven, els altres estaven dins la peixera escoltant i en acabar tots es felicitaven. Es notava molt la cohesió de grup. Una cosa molt bonica és que quan els deia que ja havíem acabat de gravar, es posaven a cantar i es deixaven anar, i els sortia tota la creativitat que els generava la situació. Estaven engrescats i començaven a deixar-se anar i divertir-se. I els vaig gravar sense dir res i en tornar els vaig posar aquest tros i es van emocionar! Ells disposen d’aquestes gravacions, els van encantar. Els feia il·lusió, s’ho estaven passant bé i se sentien a gust, i aquest realment era l’objectiu del taller. El dia de la presentació, que va ser a la cafeteria El Coro de Sarrià de Ter, van cantar per primera vegada en directe, i va anar molt bé. Va ser tot un èxit!

Per mi ha estat una experiència molt enriquidora que no es paga amb diners. La valoració que en fem és que el que importava era el procés. La cançó ha quedat molt bonica, ells estan contents i jo també, amb el resultat. El recorregut que té la cançó ja queda en un altre pla. El que és essencial és el procés de gaudir de la vida. El més destacat és que ara l’ambient de feina ha canviat, això ho ha vist la Irene. El treball és molt més agraït, molt més distès..., i realment aquest era el propòsit. Volíem que se sentissin bé fent altres coses i que en el seu lloc de treball la relació entre ells fos més fluida i anés un pas més enllà. La idea era teixir vincles i fer comunitat, i així ha estat. Ells han creat un vincle a través d’aquest projecte. S’ha vist l’evolució a l’hora de tractar-se: abans hi havia respecte i educació, però ara hi ha alguna cosa més, hi ha confiança, hi ha coneixença.