Els escacs de la nova guerra freda

Henry Kissinger va trucar al gran talent dels escacs nord-americà Bobby Fischer per convèncer-lo de disputar la final del mundial contra el rus Borís Spasski. Era el 1972, i l’influent Kissinger encara no era el secretari d’Estat que marcaria el rumb de la política exterior del president Richard Nixon, però ja era un influent conseller de Seguretat Nacional. La trucada significava les expectatives que Washington tenia en plena guerra freda en la competició, de la qual es commemoren 50 anys, per projectar la imatge de superioritat americana enfront l’URSS. Avui dia, enmig d’un nou teló d’acer com a conseqüència del conflicte a Ucraïna, els escacs –que continuen sent un esport mental de prestigi a Rússia– s’han situat també enmig del conflicte. El conseller de Seguretat Nacional va trucar a l’escaquista invencible dels EUA perquè el dia anterior de l’inici de la històrica final d’escacs encara no s’havia presentat a Reykjavík (Islàndia), el terreny neutral on es va acabar disputant enmig de molta expectació. Els biògrafs i reportatges de l’època dibuixen un perfil de Fischer un pèl excèntric, fins al punt que per participar-hi va demanar una renovació total del Palau d’Esports, una temperatura constant de 22,5 graus, aïllament acústic i càmeres de televisió –que retransmetien la final– ultrasilencioses. No se sap si impulsat per la trucada de Kissinger, que no volia deixar escapar l’oportunitat que brindava el fet que un ciutadà dels EUA disputés la final, però Fischer va arribar a la capital islandesa. Les excentricitats dels dos escaquistes van marcar una final en què es respirava molta tensió sobre el tauler i també en l’esfera política, però la competició va començar l’1 de juliol i, després de moviments magistrals dels quals els aficionats als escacs encara parlen i de moments en què Spasski prenia avantatge, l’11 de juliol del 1972 Fischer es va proclamar guanyador. Aquesta victòria fins i tot va inspirar, en part, la sèrie de Netflix Gambito de dama, estrenada el 2020 i basada en la novel·la de Walter Tevis. Els escacs a Rússia han gaudit de popularitat al llarg de la seva història entre les classes benestants, però va ser en el marc de l’URSS quan les autoritats van potenciar aquest esport mental entre la població fins al punt d’aportar brillants jugadors en les principals competicions. Els grans escaquistes russos encara són populars i inevitablement també han entrat en la propaganda d’aquesta nova guerra freda del segle XXI impulsada pel conflicte bèl·lic a Ucraïna.

La Federació Internacional d’Escacs va anunciar al març que excloïa Rússia i Bielorússia de l’organització de tornejos oficials. D’altra banda, els jugadors han de jugar sense cap bandera ni himne. S’han cancel·lat, a més, els patrocinis esportius signats amb empreses russes i bielorusses. L’organització també va condemnar el suport públic donat a la invasió per part d’alguns jugadors, entre ells Serguei Kariakin, antic aspirant al títol mundial. El document no cita Anatoli Kàrpov, membre del Parlament rus que ha mostrat una posició similar. L’escaquista rus Garri Kaspàrov, un dels millors del món i que ara viu a Nova York, s’ha convertit en un opositor a Putin i a la guerra d’Ucraïna. La política internacional també va ser present en el Torneig de Candidats, fet a Madrid al juny, amb l’absència de jugadors russos sancionats. Tot i això, el rus Ian Nepómniasxi es va proclamar vencedor, mostrant que Rússia, malgrat no ser oficialment en les grans competicions, encara té molt a aportar amb els seus grans escaquistes.