Un concepte arquitectònic que integra totes les arts

Domènech i Montaner s’a-vançà a les manifestacions

arquitectòniques del seu temps

amb un llenguatge innovador i una pràctica de treball que es fonamenta en un nou concepte integrador de totes les arts. Les seves obres es caracteritzen perquè inclouen elements del racionalisme constructiu i una fabulosa decoració inspirada en el gust pel dibuix curvilini propi del modernisme.

Construí el Restaurant del Parc de la Ciutadella per a l’Exposició Universal de Barcelona (1888), que actualment és el Museu de Zoologia, fet d’estructura de ferro i maó vist, on s’ofereixen solucions que s’anticipen al seu temps i que desenvolupà més endavant en el Palau de la Música Catalana (1908), en el qual utilitzà una fantàstica decoració de mosaic, ceràmica i vitralls policroms.

En la construcció de l’Institut Pere Mata de Reus (1897-1919) exposà un model avançat d’estructura hospitalària que repetiria a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona (1902-1912), format per pavellons, on es contemplen totes les possibilitats d’atenció al malalt, emmarcats dins una ordenació urbana. Aplicà un llenguatge ornamental en què la natura, mentre s’endinsa per les estances a través de vitralls, ceràmiques i mosaics, esdevé un element benefactor del cos i de l’esperit.

Les formes i estructures de les obres de Domènech i Montaner, forjades en l’esperit renovador del modernisme, s’anticipen a les perspectives del model arquitectònic contemporani. Obres com la Casa Thomas, l’editorial Montaner i Simón, actualment seu de la Fundació Tàpies, la Casa Lleó Morera, la Casa Fuster, totes a Barcelona; el Seminari i el cementiri monumental, a Comillas; el Monte de Piedad, a Santander; així com la Casa Solà, a Olot; les Cases Rull, Navàs i Gasull, a Reus; i el Celler Cooperatiu de l’Espluga de Francolí, demostren l’evolució d’uns esquemes que cerquen la identificació d’un estil amb una base cultural autòctona i una projecció europea. L’eclosió d’aquest concepte cristal·litzà en el paradigma de l’art total que és el Palau de la Música Catalana, realitzat per a l’Orfeó Català entre els anys 1906 i 1908.

L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i el Palau de la Música Catalana foren catalogats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1997.

Lluís Domènech i Montaner, després d’obtenir brillants qualificacions en ciències exactes, físiques i naturals a la Universitat de Barcelona, decidí estudiar arquitectura i n’aconseguí el títol el 1873 a l’escola especial de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando a Madrid.

El 1875 ingressà com a catedràtic en la recentment creada Escola d’Arquitectura de Barcelona i durant quaranta-cinc anys hi exercí la docència, dels quals, vint en fou també director. Des d’aquest lloc tingué una influència considerable sobre l’evolució del modernisme a Catalunya. En un article titulat «En busca d’una arquitectura nacional» (La Renaixença, 1878) es pronuncià a favor d’una arquitectura moderna i nacional catalana.

El 1881 fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona i el 1895 els presidí. L’any 1887 construí el Casino de Canet de Mar, que és una de les primeres mostres del seu estil.

Formà part del Centre Català, de la Lliga de Catalunya i col·laborà a La Renaixença, que n’era l’òrgan d’expressió, i a Lo Catalanista (1887-1895). Presidí la Unió Catalanista (1892) i l’Assemblea de la qual sorgiren les Bases de Manresa aquell mateix any. Fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès en tres períodes (1898, 1911 i 1913).

Formà part del Centre Nacional Català (1899). El 1901 fou elegit diputat a les Corts Espanyoles en la candidatura de la Lliga Regionalista, coneguda com la «dels quatre presidents». El 1903 fou reelegit diputat.

Construí el Gran Hotel de Palma de Mallorca (1902-1912). Participà en la reforma urbanística de 1914 a Barcelona que obrí la Via Laietana. El 1912 l’Ajuntament de Barcelona el guardonà amb la Medalla d’Or. Formà part de l’Acadèmia de Bones Lletres (1921). És autor de diverses obres, com Historia general del arte (1898), La política tradicional d’Espanya (1898), Estudis polítics (1905) i Conservació de la personalitat de Catalunya (1912).

[email protected]

www.funfoc.net