Els quatre grans desastres

Hi ha llum al final del túnel? Aquesta és la pregunta que avui es fan molts catalans que han vist com en un any anaven sorgint com bolets a la tardor els problemes a les infraestructures que sustenten la vida econòmica i social de Barcelona i el seu entorn. Crisi a l'aeroport, crisi a Renfe i la xarxa ferroviària, crisi amb els col·lapses a la carretera i crisi elèctrica. Quatre crisis amb un denominador comú: la desídia del govern espanyol i les seves empreses públiques a l'hora d'invertir els diners necessaris per mantenir la cohesió social i l'impuls econòmic de Catalunya. I un nom per sobre de tots: el de Magdalena Álvarez, la ministra de Foment que miraculosament ha salvat els últims 365 dies enganxada amb cola a la cadira del seu despatx del passeig de la Castellana.

Renfe: la mare dels problemes
Si alguna cosa ha fet córrer rius de tinta durant els últims 12 mesos a Catalunya, aquesta ha estat la crisi de Rodalies, que diàriament ha tingut pendents els seus 450.000 usuaris de si arribarien puntuals a la feina o lloc d'estudi o si Renfe i Adif els sotmetrien a un tour turístic a dos per hora per vies i estacions de Barcelona. El caos va ser màxim durant els mesos d'octubre i novembre, amb atacs d'histèria dels usuaris que van arribar a tallar les vies en alguna ocasió.

Les obres per l'arribada del TGV a la ciutat no han estat excusa vàlida per la pèrdua d'eficiència d'una xarxa de trens que no rebia cap gran inversió des d'abans dels Jocs Olímpics. El desconcert ha estat màxim tot l'any, amb una Renfe incapaç d'assumir els seus errors i desbordada pel mal funcionament de la xarxa. I la llum al final del túnel és encara molt tènue, perquè dels 6.000 milions necessaris per arreglar la paupèrrima xarxa catalana, la ministra només n'ha promès 2.000. És clar que la desorientació dels partits catalans i la falta d'entesa per defensar conjuntament les seves tesis a Madrid han permès a Magdalena Álvarez continuar remenant la cua cada cop que visita la colònia.

Aeroport: Madrid no el deixa anar
No hi ha hagut manera. Ni amb les negociacions pel nou Estatut, ni collant Zapatero al Congrés. L'aeroport del Prat continua governat per la mà centralista d'AENA al servei dels interessos nacionals, òbviament espanyols. Evidentment els interessos catalans no els van defensar gaire el juliol del 2006. La inoperància governamental va provocar un immens caos a l'aeroport coincidint amb la sortida de vacances. Van ser sis dies de caos, que van fer perdre la paciència a centenars de milers de persones i molts milions d'euros a les empreses. Contràriament al tren, les obres d'ampliació de l'aeroport van a bon ritme. La qüestió és saber qui i en funció de quins interessos nacionals decidirà com es gestiona una infraestructura bàsica per a la competitivitat econòmica.

Trànsit: l'odissea de moure's
Però el diagnòstic no seria complet sense veure què passa a la carretera. I la situació no és per tirar coets, precisament. Les inversions necessàries fa temps que no agafen el pont aeri i any rere any Barcelona veu com mentre creix el parc de vehicles disminueix la capacitat de les seves vies d'entrada, imprescindibles actualment a causa del pèssim funcionament d'alguns transports públics. El pa de cada dia de molts catalans és passar-se més de dues hores al cotxe fent cua.

Endesa: les postres sense llum
La traca final l'ha posat la parella Endesa-REE, que ha estat a l'alçada de l'actuació dels duos Renfe-Adif i AENA-Ibèria. Un cop més la manca de la inversió adequada a les necessitats catalanes acaba en desastre. 1.200.000 barcelonins a les fosques durant hores i la incertesa de patir apagades puntuals d'aquí al febrer. Tot plegat amanit amb una altra cerimònia de la confusió de les empreses públiques o expúbliques espanyoles per treure's de sobre les responsabilitats.