La guitarra com a instrument de concert
Afirma Johannes Tinctoris, compositor flamenc al servei de la cort de Nàpols i un dels grans teòrics de la música renaixentista, en el seu tractat De inventione et usu musicae (1483-1487), que la guitarra és un instrument d’origen català.
Sigui com sigui, el cert és que aquest instrument va tenir una gran difusió arreu de les terres catalanes durant els segles XV i XVI i, més enllà, les grans aportacions tècniques, didàctiques i compositives relacionades amb aquest instrument han vist la llum al nostre país.
En la història de grans especialistes d’aquest instrument cal recordar Joan Carles Amat (Monistrol de Montserrat, 1577-1640), metge, escriptor i músic, autor del primer tractat de guitarra: Guitarra española y vándola en dos maneras de guitarra castellana y catalana de cinco órdenes (1586). Aquesta obra fa referència, per primera vegada, a la tècnica de l’acord o rasgueado, en contraposició amb la del puntejat tradicional de la viola i el llaüt.
A cavall dels segles XVIII i XIX, la música per a guitarra del compositor Josep Ferran Sor convertí la guitarra en un instrument de concert en una època en què es creia que només era apta per a la música popular. A més era un gran guitarrista i un mestre de la improvisació.
Josep Ferran Sor i Muntades estudià música a l’Escolania de Montserrat durant cinc anys, on començà a escriure les seves primeres obres per a guitarra.
Mentre estava estudiant a la Reial Acadèmia Militar de Matemàtiques de Barcelona, on assolí el grau d’oficial, compongué l’òpera Il Telemaco nell’isola di Calipso (1796). El 1808 reingressà a l’exèrcit i arribà al grau de capità. Durant l’ocupació de Napoleó Bonaparte acceptà un càrrec administratiu i quan es produí l’expulsió dels francesos i el retorn de Ferran VII, s’exilià a París, on residí del 1813 al 1815.
Entre els anys 1815-1823 residí a Londres, on triomfà com a guitarrista, mestre de cant i compositor. Hi estrenà una òpera còmica i tres ballets.
El 1823 viatjà a Rússia, on s’establí. El Teatre Bolxoi de Moscou s’inaugurà amb el ballet de Sor Cendrillon, que ja havia triomfat a Londres i a París. Estrenà Marxa fúnebre per al funeral del tsar Alexandre I (1825) i obtingué un gran èxit amb el ballet Hercule et Omphale amb motiu de la coronació del tsar Nicolau I.
El 1827 retornà a París i en aquest període escrigué moltes de les seves millors obres per a guitarra, entre les quals destaca el seu cèlebre Méthode pour la guitare (1830), que ha esdevingut un clàssic.
Sor, que desenvolupà el seu art dins el Romanticisme musical català, fou un compositor prolífic d’òperes, ballets, música religiosa, cançons per a veu i piano o guitarra i conjunts instrumentals; quan morí la seva filla el 1837, compongué una missa a la seva memòria que seria la darrera obra.
L’actuació de Sor com a guitarrista inicia una època d’esplendor d’aquest instrument que arribarà al seu punt culminant amb el guitarrista i el compositor de Vila-real, Francesc Tàrrega Eixea, considerat el creador de la tècnica de la guitarra clàssica del segle XX.
Els deixebles de Tàrrega difondran el seu mètode arreu del món. Amb ells, la guitarra assolirà el seu màxim apogeu, i serà a Barcelona, principal centre difusor d’aquest instrument, on vindran els grans guitarristes del segle XX com Andrés Segovia, Narciso Yepes o Regino Sainz de la Maza a perfeccionar la seva tècnica amb mestres com Miquel Llobet i Solé, deixeble de Tàrrega, a qui devem els primers enregistraments de guitarra clàssica, l’any 1925.
APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS
