GUILLERMO MATTIOLI
Degà del Col·legi de Psicologia de Catalunya
“La salut mental s’ha fet visible amb la covid”
La incorporació de més de tres-cents psicòlegs generals sanitaris a l’atenció primària és una de les iniciatives més aplaudides per part del Col·legi de Psicologia de Catalunya del pla de salut mental presentat pel conseller Josep Maria Argimon. Hi han treballat junts per crear una nova figura professional, l’anomenat referent de benestar emocional i comunitari, el Rebec, ja que la llei estatal no permet que es contractin psicòlegs al sistema públic de salut, llevat que tinguin l’especialitat de psicòlegs clínics. El degà del col·legi, Guillermo Mattioli, qualifica la situació legal de la psicologia a Espanya d’anacrònica i insatisfactòria.
Com a societat mai havien parlat tant de salut mental. Què ens està passant?
En clínica psicològica símptoma vol dir exactament això, què m’està passant?, malestar misteriós, un malestar que no acaben d’entendre, per al qual no trobem respostes satisfactòries. Hi ha tantes variables en joc que és molt difícil que tingui la resposta. La crisi anterior, la del 2008, s’explicava millor des del punt de vista psicològic perquè la precarietat econòmica, la vulnerabilitat i la incertesa laboral ja se sap que són predictors de malestar emocional.
I la covid ha agreujat encara més la situació.
La covid, a banda d’agreujar la incertesa respecte al futur, i ja sabem que sense una sensació de futur el present mai pot ser bo, ha fet caure l’estigma. Ara se’n parla més, te n’avergonyeixes menys. Demanes ajuda més. I el que passa és que t’adones que l’ajuda no hi és, que no hi ha prou recursos per atendre la situació actual.
Parlem d’un tipus de malestar que no és necessàriament patològic. El pla del Departament de Salut per incloure l’atenció psicològica a la primària pot ajudar en aquest sentit?
El mateix president, Pere Aragonès, ja va parlar de benestar emocional en el seu primer discurs. I el pla de salut mental del conseller Argimon va en la mateixa línia. Perquè la covid ha fet més visible la salut mental, no només els casos més greus sinó també molt patiment simptomàtic que no hi era tant a gran escala. I ha afectat la gent jove, que és la que té més incertesa respecte al futur.
Com a degà del Col·legi de Psicologia ha col·laborat amb salut pública en l’elaboració d’un pla per revertir la manca de recursos en el sistema públic. Em pot detallar el més destacat del pla i la seva importància?
Quan va aparèixer la covid vam col·laborar en primer lloc amb l’Ajuntament de Barcelona en el disseny d’un telèfon d’atenció a la ciutadania que va rebre milers de trucades i que va durar fins que va acabar l’estat d’alarma. Després d’això, des del Departament de Salut, el conseller Argimon ens va trucar per dir-nos que tenia un pla i que volia contrastar-lo amb nosaltres. I el pla consistia en la generació d’un nou perfil professional que és el de referent de benestar emocional i comunitari, el Rebec. No només es va crear sinó que ja s’han incorporat a l’atenció primària uns 350 professionals, la majoria psicòlegs, que fan una tasca de suport i prevenció per tal d’evitar la medicalització prematura i com a únic recurs.
I per què es va crear una nova figura professional?
Davant la situació que deixa la covid es té clar que cal donar solucions comunitàries, no terapèutiques, perquè estem parlant de malestar emocional, no de malaltia. I ja sabem que Espanya flota en medicació psicofarmacològica, que és un país top en consum de psicofàrmacs, quan això no resol el malestar emocional, molt sovint el cronifica.
I no era més fàcil contractar psicòlegs i ja està?
Ha calgut aquesta audàcia política perquè a Espanya la situació legal de la psicologia és horrible, anacrònica, enrevessada, confusa. Hi ha un pantà legal. Jo estic indignat. Jo i tots els col·legis professionals de psicologia. Perquè el grau de psicologia no és una professió i de les úniques especialitats reconegudes, la clínica i la psicologia general sanitària, aquesta última té vetat l’accés a l’assistència pública. Per això a Catalunya les noves incorporacions no estan contractades com a psicòlegs generals sanitaris, tot i que la gran majoria ho són, sinó com a Rebecs.
Doncs el que s’ha aconseguit a Catalunya és un pas molt important, no?
Moltíssim, perquè la psicologia pràcticament no hi era, a l’assistència de salut mental. L’única alternativa era la privada. Cal recordar que a l’Estat espanyol al Sistema Nacional de Salut no arriben a 3.000 psicòlegs especialitats en psicologia clínica i, en canvi, a la privada n’hi ha més de 40.000.
I quina és la situació de Catalunya?
Catalunya està millor que la resta d’Espanya. Les ràtios catalanes en psicologia pública són el doble de bones que la mitjana espanyola. Si a l’Estat espanyol hi ha una mitjana de sis psicòlegs clínics per cada 100.000 habitants, a Catalunya n’hi ha 12 per cada 100.000 habitants.
I a Europa?
A Europa la mitjana es calcula en 18 per cada 100.000 habitants. I hi ha països que tenen 60 o 70 psicòlegs per cada 100.000 habitants.
L’OMS està recomanant als països que posin la salut mental al centre. Quan hi haurà una reforma legal a Espanya?
L’actualització de la normativa respecte a l’assistència psicològica encara està per fer. Hi ha un projecte de llei que em diuen que està parat i que és un projecte de llei en el qual hem participat activament però que, com tants altres, és víctima de les trifulgues partidistes. No puc afirmar -ho de manera contrastada, però m’ha arribat per informació de passadissos que el PSOE té aturada aquesta llei. I aquesta reforma sanitària situaria l’assistència psicològica a nivells europeus.
Però no només tenim problemes a la pública. A la privada també és un campi qui pugui. Amb mil tipus de teràpia, intrusisme professional. Què fa el col·legi en aquest sentit?
Aquesta resposta és difícil perquè en la psicoteràpia hi ha aproximadament més de 400 tractaments diferents. De fet, no són 400 perquè classificant-los es redueixen a quatre grans escoles. I un moviment integratiu entre totes quatre. Com si diguéssim quatre arbres de 100 branques i un sistema de lianes que s’interconnecten entre totes.
Quins són aquests arbres?
Són la humanista, la psicodinàmica, la cognitiva conductual i la sistèmica. Són escoles grans que han generat molts mètodes diferents.
Però també hi ha molta gent que fa teràpia i no té ni titulació... És un contrasentit que la llei sigui tan exigent a la pública i en canvi no hi hagi control a la privada, que és on va la majoria de gent.
I aquí tornem al tema legal. La psicoteràpia no està regulada a l’Estat espanyol. Per això qualsevol pot fer el que vulgui. I el tema que està fent molt mal és el tema de l’intrusisme; hem d’aclarir, però, que un intrús és aquell que diu que té un títol i no el té. Mentre no digui que té un títol pot fer el que vulgui. Com a col·legi, intrús és només aquell que diu que és psicòleg i no té el títol. Però no podem fer res mentre no digui que és psicòleg.
I de quina manera es pot resoldre?
Es pot demanar que hi hagi una formació regulada en psicoteràpia. Reservada per a psicòlegs o metges. Com a mínim això i una formació consensuada, que sigui rigorosa, entre escoles terapèutiques, entre els diferents arbres, en definitiva.
Doncs tenen molta feina al davant?
Tenim molta feina, però cada cop la feina està més definida perquè gràcies a la covid els problemes s’han fet tan evidents que ja sabem que el tema és posar-nos d’acord. La psicologia és imprescindible i és inútil dir que la despesa en medicació és menor. Està demostrat que no és així.
Ah sí? Ja hi ha estudis respecte a aquesta qüestió?
I tant. El tractament psicològic és més econòmic, aquesta demostració la van fer a la Gran Bretanya. Van fer un estudi i van arribar a la conclusió que per abaratir i millorar el sistema de salut mental calia contractar 8.000 psicòlegs. I ho van fer, van arribar a 4.000. I amb això van demostrar que baixava la despesa farmacològica, que baixaven les baixes laborals, que els problemes de la gent no es cronificaven. Que era certa la tesi..., que la psicologia és més barata a l’assistència pública. I altres països que tenen 50 o 60 psicòlegs per cada 10.000 habitants ja ho han demostrat. Per això els tenen.
A Catalunya, a banda de preparar un Pacte Nacional per a la Salut Mental, hi ha accions que ja s’estan duent a terme, com ara un pla d’intervenció a domicili per a joves. Creu que servirà per anticipar i resoldre problemes futurs?
És un programa molt important, com ho és també el projecte per atendre joves en situació de vulnerabilitat. Els joves han estat especialment afectats per la covid. També s’està actuant en casos molt crítics, amb equips que inclouen psicologia clínica, en casos vinculats a Serveis Socials, a la DGAIA, d’infància maltractada. Hi ha adolescents en situació conflictiva molt greu. Nosaltres estem molt contents de com s’està entomant la situació a Catalunya.
Tot i que Argimon ha deixat molt clar que cal una actuació transversal, que no posant més psicòlegs es resolen els problemes, que cal incidir en variables econòmiques i socials.
I és així. La psicologia estava endarrerida, però és evident que el context marca i determina. On hi ha pobresa i desigualtat puja el patiment emocional i el risc de patologia. Però si hi ha un element que afecta enormement és la injustícia, la sensació d’injustícia encara és més danyosa.
Vostè ho té molt clar perquè va treballar deu anys en centres de menors. I fins i tot va fer la seva tesi doctoral. Quin va ser l’aprenentatge?
Jo havia treballat en clíniques molt dures però no havia treballat en infància. Em van cridar per participar en un centre d’acollida concertat amb la DGAIA i vaig estar deu anys a la trinxera i encara hi estic vinculat. Veient de tot, maltractaments, nens víctimes d’abusos, la misèria humana, malestar, infelicitat. La repetició de drames familiars generadors de malestar. Una experiència molt dura. Ara algunes coses han canviat, però en general vaig descobrir com els nens treballen tantes vegades per sostenir els pares. Com tantes vegades un nen que hauria de ser calmat pel pare i la mare és ell que calma...
Tots fem una mica de psicòlegs...
Els éssers humans som tots d’alguna manera psicòlegs naturals. Els professionals hem agafat aquesta qualitat intrínseca universal i l’hem qualificat, tecnificat, n’hem fet ciència, hem dissenyat una professió per ajudar els altres. Ara la psicologia s’ha posat de moda en la seva vessant sanitària. I està bé, és just i necessari, però jo vull recordar que la psicologia no és només sanitat, malaltia i atenció psicoterapèutica. Hi ha altres àmbits de la psicologia molt transversals. De fet, al col·legi tenim moltes seccions: de mediació, educativa, d’esport, d’intervenció social... Perquè la salut, i això sí que ho diu l’OMS, és molt més que trobar-se bé físicament.
Doctor per la Universitat de Barcelona
Guillermo Mattioli (74 anys) va néixer a Buenos Aires, a l’Argentina, i als anys vuitanta va arribar a Catalunya amb la llicenciatura de psicologia i l’especialitat de psicologia clínica. Es va doctorar a la Universitat de Barcelona (UB) amb una tesi sobre avaluació de mesures de protecció en infància tutelada, fruit de deu anys de treball amb menors en centres d’acollida dependents de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). Des de fa quatre anys és el degà del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, un càrrec pel qual ha estat reelegit aquest any per quatre anys més. També és vicepresident segon del Consell General de la Psicologia d’Espanya. Un dels objectius del seu mandat és aconseguir una actualització de la situació legal de la psicologia a Espanya i Catalunya, així com mesures per lluitar contra l’intrusisme.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.