Una entranyable activitat artística de ‘clown’
Josep Andreu i Lasserre, conegut com a Charlie Rivel, utilitzà en les seves representacions al circ un estil que es caracteritzava per actuar acompanyat d’una cadira i una guitarra, vestit amb una llarga samarreta i reproduint udols tristos de llop.
El seu art, que unia el joc del cos, la força i la precisió amb la capacitat expressiva de l’humor i la imaginació, el feu reconegut com un dels pallassos més entranyables del món i una de les personalitats més rellevants del món del circ, en l’especialitat de clown. Les seves actuacions a Europa i Amèrica contribuïren a fer feliços milions d’infants.
Josep Andreu i Lasserre, als tres anys, el 1899, realitzà a França la primera actuació, en la qual imitava un home forçut que aixecava peses de cartró.
La seva família formà part de diversos circs francesos –el Cagnac, el Caron, el National de Còrsega i l’Austràlia–, fins que passaren a incorporar-se al circ Lambert, establert a prop de París.
La Primera Guerra Mundial obligà a tancar el circ Lambert i el 1913 decidiren signar un contracte amb el circ d’Alphonse Rancy per actuar al teatre Tívoli de Barcelona. Posteriorment, crearen el seu propi circ, el Reina Victòria. El 1925 Charlie Rivel debutà a l’Olympia de Londres i a partir d’aleshores feu contínues gires per Europa. Aquells anys feia una imitació de Charlot que produí la famosa anècdota en què un sorprès Charles Chaplin li havia dit: “Vostè m’imita o soc jo qui l’imita?”
El 1920, juntament amb els seus germans René i Pau (Polo), passaren a denominar-se Andreu-Rivels. Amb aquest nom artístic es feren més populars i les actuacions amb música, acrobàcies i diàlegs aconseguiren un gran èxit. Josep era la gran estrella, els plovien els contractes. Per desavinences amb els germans, Josep abandonà el grup amb tristesa i inicià una nova etapa artística amb la seva esposa, Carmen Busto. Actuà a Dinamarca, Suècia, l’Argentina, el Brasil, Holanda, Bèlgica, Suïssa, Itàlia i Alemanya, on els sorprengué la Segona Guerra Mundial, fins que el 1944 aconseguí marxar a Suècia.
El 1952 reprengué l’activitat artística, el 1954 retornà a Barcelona per les festes de la Mercè com a gran figura del Circ Price i s’establí a Cubelles, d’on fou nomenat fill predilecte el 1976. El 1971 es produí el seu darrer moment estel·lar quan actuà en la pel·lícula Clowns de Federico Fellini i publicà les memòries amb el títol Pobre Pallasso. El seu biògraf fou el dibuixant i pintor Joan Soler i Jové.
Rebé nombrosos reconeixements, com el que li feu el 1968 la Unió Internacional d’Amics del Circ en lliurar-li la Medalla d’Or Ernst Renz i el 1983 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS
El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble català en el decurs de la història, en tots els camps d’activitat i que han traspassat fronteres. Amb més d’un miler d’il·lustracions a color i 741 planes, és una obra imprescindible per conèixer la història del paísL’empenta de l’educació musical popular
La direcció de Joan Lamote de Grignon de la Banda Municipal de Barcelona (1914-1939) fou una notable contribució a l’educació musical de la població.
El compositor austríac Richard Strauss, l’any 1925, quan escoltà una versió transcrita per a la banda del seu poema simfònic Mort i transfiguració, corprès per la qualitat de la versió, manifestà el desig d’endur-se la banda a Alemanya perquè fos model per a altres conjunts.
Joan Lamote i Robert Gerhard aconseguiren el 1936 que la candidatura de Barcelona fos elegida per organitzar el XIV Festival de la Société Internationale de la Musique Contemporaine enfront de la que havia presentat Berlín; d’aquesta manera Barcelona es convertí en el centre mundial de la música en aquell període.
Els pares d’en Joan Lamote de Grignon i Bouquet eren d’ascendència francesa. Estudià al Conservatori del Liceu amb Antoni Nicolau, que fou el seu mestre de composició, amb Gabriel Balart, mestre de violí, i amb B. Tintoré, de piano. Destacà significativament en el piano i el 1890 fou nomenat successivament professor de piano del Conservatori i més endavant de solfeig, harmonia i conjunt instrumental, fins que acabà com a director.
Del 1902 al 1909 fou director de l’orquestra de l’Associació Musical de Barcelona. El 1910 creà l’Orquestra Simfònica de Barcelona, de la qual fou el director fins al 1925. Feu la presentació oficial al Palau de la Música Catalana, que havia estat inaugurat el 26 de febrer de 1908. Amb aquesta orquestra realitzà una important obra d’educació popular i de presentació de joves compositors del país.
L’any 1913 dirigí la Filharmònica de Berlín i la Blüthner-Orchester de la mateixa ciutat. El 1914 es feu càrrec de la direcció de la Banda Municipal de Barcelona, des d’on continuà una intensa activitat de concerts que cercaven la difusió de la música a un públic ampli. La qualitat de les interpretacions de la banda travessà les fronteres i actuà a Berlín i a Frankfurt. Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), la banda tocà allà on la situació social i patriòtica els demanava. El 1939 la dictadura franquista obrí un expedient a Joan Lamote, el director, i fou destituït.
L’any 1943 acceptà l’encàrrec de fundar l’Orquestra Simfònica de València, que dirigí durant cinc anys. El 1949 retornà a Barcelona, on participà en el I Curset d’Instrumentació per a Cobla (1948).
Dirigí el darrer concert el 27 de febrer de 1949.
Dels seus treballs com a compositor cal destacar el recull Sis cançons catalanes (1897), el poema simfònic Médora (1900), l’oratori La nit de Nadal (1902), el drama líric Hespèria de la trilogia simfònica Hispàniques (1907), la Primera Simfonia en re menor i els poemes simfònics Matí de festa, El rapte de les sabines i Poema romántico per a baríton i orquestra. També va escriure cançons, motets i cants espirituals.