El primer Parlament
La institució parlamentària de Catalunya començà a formar-se a l’edat mitjana. Els seus orígens foren les assemblees de pau i treva i la cort comtal.
Les assemblees de pau i treva foren promogudes a la primera part del segle XI per l’estament eclesiàstic i reconegudes pels comtes de Barcelona amb l’objecte d’assegurar períodes d’interrupció dels conflictes bèl·lics entre els senyors feudals i establir unes garanties per al clergat i la població civil.
La cort comtal catalana es formà durant el segle XI en independitzar-se de la cúria reial dels francs. La integraven magnats civils i eclesiàstics, consellers i jutges, i tenia un caràcter mixt com a organisme col·laborador en la presa de decisions del sobirà, tant en els aspectes legislatius com en l’exercici de la potestat judicial.
Aquestes institucions foren de les més antigues d’Europa. Tingueren una gran influència, gràcies a la qual cosa facilitaren la creació de viles i mercats, estimularen el comerç i esdevingueren defensores del sistema constitucional davant les monarquies.
L’escut de Catalunya és considerat el més antic d’Europa, tal com queda testimoniat per un segell de l’any 1150 de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona.
Així mateix, les barres vermelles sobre fons d’or del sarcòfag de la comtessa Ermessenda de Carcassona (972-1058), muller de Ramon Borrell I, pintades sobre el frontal de la sepultura, constitueixen, ara per ara, l’exemple més antic dels colors de Catalunya.
Durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276), la cort comtal amplià progressivament el nombre de membres convocats amb la incorporació de l’estament representat pels prohoms de viles i ciutats i es convertí en la cort general de Catalunya. El seu fill Pere el Gran (1276-1285) establí el sistema de sobirania pactada característic del dret constitucional català medieval i modern, que fixava que només eren vàlides les normes pactades a les corts entre el sobirà i els estaments de la terra. També havien de ser sancionades per les corts les disposicions promulgades pel rei en els intervals en què les corts no eren reunides. A la pràctica, el rei renunciava al poder exclusiu.
Les corts catalanes exercien funcions de consell i legislatives a través dels tres estaments o braços que les integraven: el braç militar (la noblesa), el braç eclesiàstic (la jerarquia religiosa) i el braç popular o reial (dels representants de ciutats i viles). Era una institució amb un funcionament que és considerat molt avançat a la seva època. De fet, es pot considerar el primer Parlament europeu.
Les corts les convocava i les presidia el rei. La reunió era anomenada General de Catalunya, fins que durant el regnat de Pere el Cerimoniós (1336-1378) es creà i consolidà la institució de la Diputació del General amb atribucions per a recaptar i administrar el subsidi que les corts atorgaven al rei.
Aquesta Diputació del General és considerada com l’embrió de la futura Generalitat. Adquirí més autonomia, amb atribucions executives i governatives, fins actuar com a govern de Catalunya amb la missió de fer observar el sistema constitucional de la Confederació. El 1359 es nomenaren uns oïdors de comptes per vetllar l’administració sota l’autoritat del bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles, que és considerat el primer president de la Generalitat.
La Generalitat seguí essent a través dels segles la institució tradicional de govern dels catalans fins que el 1714, després d’una heroica defensa de les llibertats, el rei d’Espanya Felip V aconseguí suprimir-les i imposar amb el Decret de Nova Planta (1716) un règim uniformista i centralista. Posteriorment, al segle XX, els catalans recuperaren cotes d’autogovern amb un Estatut d’Autonomia (1932) que creà l’actual Parlament com a òrgan legislatiu i de control polític del Govern de Catalunya que fou derogat per la dictadura del general Franco (1938) i quan es restablí la democràcia (1975) s’aprovà un nou Estatut d’Autonomia (1979) i es reobrí el Parlament de Catalunya (1980).
APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS
El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble català en el decurs de la història, en tots els camps d’activitat i que han traspassat fronteres. Amb més d’un miler d’il·lustracions a color i 741 planes, és una obra imprescindible per conèixer la història del paísEl descobriment de la pólvora blanca
El químic Josep Roura descobrí el 1846 un nou explosiu que fou conegut com la pólvora blanca. Era el resultat d’una nova composició menys hiposcòpica, més inflamable i de menor pes específic respecte a les similars en aquella època, que fou provada amb èxit per l’exèrcit.
Introduí la il·luminació que utilitzava el gas com a font d’energia i en féu els primers assaigs públics a Barcelona el 1826 i a Madrid el 1832.
Josep Roura i Estrada estudià química i es doctorà el 1820 a la Facultat de Ciències de Montpeller. El 1823 fou catedràtic de química de la Universitat de Cervera i més endavant amplià estudis a França i Holanda. El 1826 esdevingué catedràtic de química de la Junta de Comerç de Barcelona.
Els seus primers treballs els orientà a fer possible la il·luminació per gas. Ho experimentà a la Sala de Dibuix de l’edifici de Llotja de Barcelona i en diversos carrers de Madrid.
Posteriorment, en diferents viatges a França estudià el procés de destil·lació dels vins, la producció dels olis i el blanqueig de les fibres tèxtils. Entre altres obres publicà Memoria sobre los vinos y su destilación (1839).
Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.