La toxicologia moderna
Mateu Orfila i Rotger, metge i químic, és considerat el fundador de la toxicologia moderna. El 1814 publicà la seva primera gran obra en dos volums, Traité des poisons ou toxicologie générale, que fou reeditada i traduïda a diverses llengües europees. Una de les descobertes importants que presentava era la presència de verins en altres òrgans del cos, com el cervell i el fetge, on podien aparèixer més concentrats. Aquesta descoberta invalidava l’anterior creença que només se’n trobaven en els conductes digestius.
La seva segona gran aportació aparegué l’any 1817, Éléments de Chimie Médicale, obra ampliada posteriorment, que dedicà especialment a la química orgànica.
El 1831 lliurà l’última de les seves grans obres, Traité des exhumations juridiques, que revolucionà el camp dels estudis forenses en combatre els perills que en aquells temps es creia que tenien aquestes operacions i contribuir a la resolució judicial de molts casos d’enverinament.
Publicà també un gran nombre d’articles i monografies en revistes científiques com el Journal de Chimie Médicale, els Annales d’Hygiène Publique i el Dictionnaire de Médecine Usuelle.
Mateu Orfila i Rotger nasqué a Maó en el si d’una antiga família arrelada a Menorca des del segle XIV i de bona posició econòmica. El pare era patró de la marina mercant. Als set anys començà els estudis de llatí, filosofia i de francès i anglès. Durant el segle XVIII Menorca fou possessió anglesa i francesa, i el jove Mateu pogué aprofitar el gran ambient cultural de Maó mentre durà la seva formació.
El juny del 1802, per indicació del pare, viatjà en un mercant per la Mediterrània fins a Egipte. De tornada, el vaixell fou assaltat per pirates barbarescos i fou retingut un temps. Ja a Menorca començà els estudis preparatoris per a medicina i també de matemàtiques i ciències naturals.
El 1804 inicià la carrera de medicina a la Universitat de València, on en acabar el curs guanyà el premi extraordinari de química. El curs següent l’estudià a Barcelona, on malgrat que la universitat seguia tancada des de la prohibició ordenada per Felip V, obtingué l’ajut de la Junta de Comerç, que li patrocinà un curs a Madrid i quatre a París.
En arribar a París el juliol del 1807 alternà els estudis amb la docència de física i química. Així mateix es matriculà a la Facultat de Medicina, on es graduà el 1811 i aconseguí el doctorat als vint-i-quatre anys.
Fou el metge reial de Lluís XVIII, de Carles X i de Lluís Felip d’Orleans, sobre qui exercí una gran influència.
El 1819 ocupà la càtedra de medicina legal de la Facultat de Medicina de París, impartí classes amb tècniques innovadores per il·lustrar les explicacions i introduí conceptes d’anàlisi química i les seves aplicacions a la toxicologia. Un any més tard se situà al capdavant dels tribunals mèdics.
El maig del 1831 el nomenaren degà de la facultat de medicina fins al 1848, quan, en produir-se la revolució que destronà Lluís Felip, s’instaurà la República i el destituïren de tots els seus càrrecs, fet que provocà que els alumnes es declaressin en vaga com a protesta. En qualitat de degà participà en alguns peritatges que el feren molt popular, especialment en el cas de Charles Lafarge, que morí el gener del 1840, aparentment d’una curta malaltia. Marie Capelle fou acusada d’assassinat per enverinament amb arsènic, atès que els experts locals, quan realitzaren l’autòpsia, trobaren rastres d’arsènic, però no pogueren donar proves definitives al tribunal. El setembre del 1840 Orfila demostrà l’existència d’arsènic en el cos de Lafarge i gràcies a això es condemnà Marie Capelle a cadena perpètua. La premsa francesa va donar una gran difusió al procés i l’anomenada d’Orfila travessà les fronteres, especialment fins a la Gran Bretanya.
El 1851 fou nomenat president de l’Académie de Médecine.
APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS
El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble català en el decurs de la història, en tots els camps d’activitat i que han traspassat fronteres. Amb més d’un miler d’il·lustracions a color i 741 planes, és una obra imprescindible per conèixer la història del paísLa serenitat noucentista en l’escultura
Tota la trajectòria artística de l’escultor Josep Clarà fou fidel a la naturalesa i al sentit del ritme, que copsà amb serenitat i llum.
Amb el seu bon amic Aristides Maillol, representaren dos personatges de gran importància en el classicisme mediterrani defensat pel noucentisme català.
Entre les seves obres més destacades hi ha Crepuscle, al Museu de Santiago de Xile (1913); Deessa, a la plaça de Catalunya a Barcelona (1909), que representà el reconeixement internacional al seu talent atès que fou premiada en l’Exposició Universal i Internacional de Brussel·les; Monument als voluntaris catalans, al Parc de la Ciutadella a Barcelona, amb què obtingué el gran premi a París l’any 1925; Repòs, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb què li fou concedida la Medalla d’Or de l’Exposició Internacional de Barcelona l’any 1929; Sant Benet, al Museu de Montserrat (1946); Puixança (1936); Maternitat (1948), i Pomona, al Museu de l’Havana, obra amb què aconseguí el gran premi de la Segona Biennal Hispanoamericana l’any 1954.
Les escultures de Josep Clarà estan exposades al Museu Comarcal de la Garrotxa, a Olot; al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona; al Musée National d’Art Moderne de París; al Museo Nacional de Arte de Santiago de Xile; al Museo Nacional de Bellas Artes de Buenos Aires; al Museo Nacional de Bellas Artes de La Habana; al Museu dels Augustinians a Tolosa de Llenguadoc, i al Centro de Arte Reina Sofía de Madrid.
També destaquen en la seva obra els dibuixos que realitzà el 1910 a la ballarina Isadora Duncan, a través dels quals descriu el dinamisme i la serenitat i l’elegància de la dansa.
Josep Clarà i Ayats començà la formació a l’Escola de Dibuix d’Olot amb el professor Josep Berga i Boix. Del 1897 al 1900 estudià a l’Escola de Belles Arts de Tolosa de Llenguadoc. Es traslladà a París, on va rebre algunes lliçons de Rodin i fou alumne de l’École des Beaux-Arts. Amb Maillol forjà una gran amistat i afinitat artística que el feu decidir a treballar en el camp de l’escultura. El 1903 exposà al Saló de París i el 1907 al Salon des Artistes Français.
Guanyà la Medalla d’Or d’Amsterdam (1912), de Santiago de Xile (1913) i a l’Exposició de les Arts Déco de París (1925). Realitzà nombroses exposicions a París, Londres, Berlín, Roma i Barcelona.
El 1930 fixà la residència a Barcelona, encara que, com a conseqüència de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), quan finalitzà marxà a França per retornar definitivament l’any 1942, i seguí treballant i exposant.