Hospital general
L’Hospital General de Barcelona, creat el 1401, és un dels primers hospitals realment generals i d’administració municipal i eclesiàstica, cosa que ajuda a explicar la seva llarga permanència. Els canvis del 1901 són bàsics: l’hospital esdevé una ciutat jardí hospitalària, alhora que és una fita del modernisme europeu.
La creació, el 1401, de l’hospital de la Santa Creu de Barcelona com a hospital general, per la fusió de sis petits hospitals preexistents, fou el resultat d’una iniciativa conjunta del govern de la ciutat de Barcelona, el Consell de Cent, i de l’Església. La direcció del nou hospital, que seria coneguda amb el nom de MIA, Molt Il·lustre Administració, estava formada per quatre personalitats: dues de civils i dues d’eclesiàstiques. Així, un dels primers grans hospitals generals de l’Europa cristiana no seria ni exclusivament eclesiàstic ni una fundació reial, seria en un cinquanta per cent laic, municipal (d’una ciutat amb un govern representatiu dels diversos estaments o sectors d’activitat), i en un cinquanta per cent religiós, eclesial, amb representants dels canonges del bisbat de Barcelona.
El nou hospital seria, a més d’un asil de pobres i un orfenat, un hospital realment general, en el sentit que incloïa, també, els nens malalts, les persones ferides i accidentades, els militars malalts i els diversos tipus de malalts mentals.
En les ordinacions del 1417, ja hi ha pistes que el nou hospital general pretenia ésser més que un hospital asil de pobres, gairebé l’únic model existent. Per exemple, s’establia la figura del metge intern, que feia un diagnòstic, establia per escrit un tractament, passava visita cada dia, un o, si calia, dos cops..., a canvi d’una remuneració fixa (i no, per tant, per actuació mèdica).
A més, si el malalt es curava, el metge li havia de donar l’alta, tot indicant-li la necessitat de tornar a treballar. I és que l’hospital no havia de ser una casa de pobres.
El finançament es feia amb les donacions, la caritat, com succeïa en tots els hospitals de l’època. L’únic matís era l’interès d’aquesta institució per tal que els notaris suggerissin als que feien testament la possibilitat que en l’herència hi hagués alguna deixa a l’hospital.
A la resta d’Europa, els hospitals generals són més tardans (l’Ospedale Maggiore de Milà, considerat un dels primers, és de l’any 1456), i són o exclusivament eclesiàstics o exclusivament reials, o passa que, com a París el 1505 o a Londres el 1540, tan aviat els administra l’Església com la Corona.
A l’Hospital General de Barcelona, entre el 1401 i el 1900, hi ha pocs canvis conceptuals, els progressos són lents, però es manté la continuïtat, l’estabilitat, la permanència de la fórmula municipal eclesial.
El nou hospital general, que es projectà –i es construí– a partir del 1901, seguint les propostes de Lluís Domènech i Montaner, i gràcies a la decisió testamentària de Pau Gil, serà conegut amb el nom d’hospital de la Santa Creu i de Sant Pau i tornà a ser modèlic pel fet que és un hospital ciutat jardí; intercomunicat per una xarxa subterrània de túnels, lluny, doncs, de la rigidesa dels ascensors dels hospitals gratacel; està orientat seguint l’eix N-S, que permet la màxima radiació solar; els seus 145 m²/llit, comptant-hi els espais de servei i de jardí, estan molt per sobre dels 100 m²/llit considerats òptims en aquells moments a Europa; els colors i la qualitat dels materials utilitzats (ceràmica, vidre, pedra, forja) actuen positivament en els malalts, les seves famílies i els metges i cuidadors.
Inaugurat l’estiu del 1930, coneix un canvi important promogut pel govern de l’Estat català, la Generalitat, que durarà només fins al gener del 1939: la MIA és substituïda per una junta administrativa formada per quatre metges i dos infermers, i Sant Pau canvia el nom: és l’Hospital General de Catalunya. El 1990, l’administració es fa conjuntament entre la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el bisbat de Barcelona.
APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS
