Societat

Poesia d’exaltació vitalista

A l’obra de Joan Mara­gall són pre­sents tots els mòbils de la poe­sia: l’amor, el cant a la terra, la lle­genda i l’espi­ri­tu­a­li­tat. En la natura, el pai­satge i les tra­di­ci­ons tro­bava fonts de vida, de rege­ne­ració i de força vital.

En una pri­mera etapa plena d’ener­gia publicà el seu pri­mer poema impor­tant, L’oda infi­nita (1888), que conté la seva teo­ria poètica. També són d’aquesta època els poe­mes L’Empordà, La vaca cega i Piri­nen­ques, en els quals expressa la passió per la natura.

Poste­ri­or­ment, Mara­gall expe­ri­mentà una etapa de defa­llença per­so­nal davant l’avanç del Nou­cen­tisme, movi­ment cul­tu­ral d’abast polític ini­ciat a Cata­lu­nya a la pri­me­ria del segle XX, si bé la seva cre­a­ti­vi­tat con­ti­nu­ava activa, ara és quan apa­rei­xen el recull de poe­sies Enllà (1906) i Nau­sica (1910), obra tea­tral ins­pi­rada en la Penèlope de l’Odis­sea d’Homer.

Final­ment, recu­perà el vita­lisme dels pri­mers anys amb Seqüències, que conté el Cant Espi­ri­tual, la ter­cera part del Comte Arnau i Oda nova a Bar­ce­lona.

Joan Mara­gall i Gorina era fill d’una família d’indus­tri­als benes­tants. Quan acabà el bat­xi­lle­rat rebutjà incor­po­rar-se a la indústria tèxtil fami­liar i estudià dret a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, on es lli­cencià el 1884; un any després va escriure Notes auto­bi­ogràfiques.

Inicià les seves col·labo­ra­ci­ons a les pàgines de La Renai­xença i L’Avenç, i el 1890 entrà com a redac­tor al Dia­rio de Bar­ce­lona, on els seus arti­cles, de clara acti­tud cívica però inde­pen­dent, esde­vin­gue­ren influ­ents. El 1894 guanyà l’Englan­tina dels Jocs Flo­rals de Bar­ce­lona amb La sar­dana, el 1896, la Viola amb El mal caçador, el 1904, la Flor Natu­ral amb Glosa, i era reco­ne­gut com a Mes­tre en Gai Saber. I les publi­ca­ci­ons d’obres seves se succeïren: el 1895 publicà Poe­sies; el 1898 estrenà la seva versió d’Ifigènia a Tàurida, de Goethe; el 1900 apa­regué Visi­ons i cants; el 1903, Elogi de la paraula, on exposa la seva con­cepció de la poe­sia; el 1904, Les dis­per­ses, i el 1909, Elogi de la poe­sia, on amplia la seva doc­trina poètica. El 1902 fou pro­ces­sat pel seu arti­cle La patria nueva.

S’iden­ti­fi­cava amb l’ide­ari de la Lliga Regi­o­na­lista, però rebutjà els ofe­ri­ments d’Enric Prat de la Riba i de Fran­cesc Cambó per pre­sen­tar-se com a can­di­dat a dipu­tat a Corts.

El 1906 par­ti­cipà en el Congrés de la Llen­gua Cata­lana i fou ele­git mem­bre de la Secció Filològica de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans.

El 1909, arran de la Set­mana Tràgica, revolta popu­lar con­tra el reclu­ta­ment de reser­vis­tes major­ment al Prin­ci­pat que derivà vers un anti­cle­ri­ca­lisme des­fer­mat, publicà al diari La Veu de Cata­lu­nya alguns dels seus arti­cles més famo­sos, en què insis­teix en la part de res­pon­sa­bi­li­tat que la bur­ge­sia cata­lana, de la qual ell forma part, tingué en els fets: Ah, Bar­ce­lona..., La ciu­tat del perdó, que el diari rebutjà de publi­car, i L’església cre­mada.

Atès el seu conei­xe­ment de l’anglès, l’ale­many, el francès i l’italià, rea­litzà una impor­tant tasca com a tra­duc­tor d’autors ale­manys, com Goethe, Nietz­sche, Nova­lis i Schi­ller, i fran­ce­sos, com Dau­det i Lamar­tine.

El 1951 fou publi­cat l’Epis­to­lari de Mara­gall amb l’escrip­tor cas­tellà Miguel de Una­muno, amic i amb qui dis­pu­tava con­trovèrsies. Albert Camus tras­lladà a la llen­gua fran­cesa el Cant espi­ri­tual, poema traduït també a l’ale­many, l’anglès, el cas­tellà, el francès i l’italià.

comu­ni­ca­cio@​fundoc.​net

www.​funDoc.​net

APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS

El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble català en el decurs de la història que han traspassat fronteres, en tots els camps d’activitat. Amb més d’un miler d’il·lustracions a color i 741 planes, és una obra imprescindible per conèixer la història del país
Pagès Editors
Fundació Occitano-Catalana

Del virtuosisme del piano al de la composició

El compositor i pianista Isaac Albéniz fou un autèntic nen prodigi amb una clara vocació musical que als vint anys aprofundí amb una gran inspiració i virtuosisme.

Les seves composicions són molt influïdes per la música popular de la península Ibèrica i preferentment d’Andalusia i la cultura àrab, al marge del flamenc. Albéniz fou capaç de combinar elements de la música europea del seu temps amb l’idioma musical andalús i amb la música popular catalana.

Visqué en la plenitud del modernisme, entre els anys 1890 i 1910, i les característiques de la seva música s’inclouen en aquest moviment, fonamentat sobre una visió popular de la música i la llibertat de creació. Transportà al piano l’idioma de la guitarra.

Isaac Albéniz i Pascual era fill d’un funcionari de duanes basc, destinat a Camprodon; la mare era originària de Figueres.

En la seva infantesa la família es traslladà a Barcelona, on Isaac rebé les primeres classes de piano del mestre Narcís Oliveras i debutà amb només quatre anys al Teatre Romea amb una fantasia sobre Les Vespres Sicilianes de Verdi. Als sis anys estudià a París amb Antoine François Marmontel. Concertista precoç des dels vuit anys, donà concerts en diverses ciutats catalanes i quan en tenia nou la família s’instal·là a Madrid, on ell estudià al conservatori i continuà donant concerts.

El pare fou nomenat interventor general de Correus a Puerto Rico i l’Havana, cosa que li féu possible actuar en aquestes ciutats, i a l’Argentina, al Brasil i als Estats Units. El 1877 estudià a Leipzig, més tard a Budapest, amb Franz Liszt, i el 1879 obtingué una beca per a estudiar al Conservatori Reial de Brussel·les.

El 1883 retornà a Barcelona i es casà amb una de les seves alumnes, Rosa Jordana. Continuà fent concerts, amb grans èxits, a Àustria, Alemanya i Bèlgica. El succés dels seus concerts a París i a Londres el 1889 el decidí a residir en aquesta ciutat durant tres anys; actuà en nombroses ciutats britàniques i a la resta d’Europa. El 1893 fixà definitivament la residència a París i centrà la seva activitat artística entre aquesta ciutat, Londres, Niça i Barcelona.

Durant gairebé dotze anys estigué afectat per una nefritis crònica, amb etapes de crisis agudes. Per recomanació dels metges, a principis d’abril del 1909 abandonà París i s’instal·là amb la família al balneari de Kanbo, al País Basc francès, a la recerca d’un clima propici. Unes setmanes després morí, poc abans de fer els quaranta-nou anys.

El govern francès li concedí a títol pòstum la Gran Creu de la Legió d’Honor.

Les seves obres més conegudes són: La Alhambra, El Albaicín, la Rapsòdia espanyola, la Suite espanyola, la Serenata morisca, el Capricho cubano i Catalonia: suite populaire pour orchestre en trois parties (1899). L’obra més representativa de la seva genial inspiració és Ibèria (1906-1909), suite d’una extraordinària complexitat tècnica, molt admirada per Debussy, amb la qual Albéniz féu entrar la seva música en el segle XX.

Joan Maragall

1900-1905.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia