JACINT VERDAGUER
L’expressió poètica de la cultura popular
Jacint Verdaguer és l’escriptor i poeta més destacat de la Renaixença, d’un estil romàntic i realista. Entre les seves nombroses obres destaquen L’Atlàntida (1877), un poema èpic en deu cants, una introducció i un epíleg en què canta llegendes dels temps heroics de la humanitat i de les forces creadores i destructores de la natura, que fou traduït, tot seguit, a l’italià, al francès i al castellà, i Canigó (1886), poema èpic en dotze cants i un epíleg, feta en la més plena maduresa de la creació poètica. És el gran poema en què canta els orígens llegendaris de la Catalunya cristiana amb el relat d’històries cavalleresques i llegendes de procedència popular.
També cal destacar d’altres obres com Idil·lis i cants místics (1879), Flors de Calvari (1896), Aires del Montseny (1901), Roser de tot l’any (1894), Pàtria (1888), Oda a Barcelona, de la qual el 1883 es feu una edició de cent mil exemplars, així com un important conjunt de llibres en prosa: Excursions i viatges (1887), Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1889).
Jacint Verdaguer i Santaló era de família camperola. El 1855 ingressà al seminari de Vic, on mentre en fou alumne extern es pagava els estudis fent de mestre i de pagès a la masia de Can Tona, i el 1870 fou ordenat sacerdot.
El 1885 participà per primera vegada als Jocs Florals de Barcelona i hi guanyà dos premis.
És autor d’una immensa obra poètica i prosística. Escriví un gran nombre de poemes d’arrel popular. A partir de 1870 començà a treballar en L’Atlàntida i concorregué als Jocs Florals dels anys 1873 i 1874, on hi guanyà la Viola.
El 1873, com que estava malalt, els metges li recomanaren l’aire de mar i per aquesta raó entrà el 1874 com a capellà en el trajecte regular a Cuba de la Companyia Transatlàntica, propietat del marquès de Comillas, de qui feu de capellà quan tornà recuperat de la salut al cap de vint mesos.
El període que va de l’any 1877 al 1893 és considerat com un dels més creatius. Obtingué un premi extraordinari amb L’Atlàntida i als Jocs Florals del 1881 fou proclamat Mestre en Gai Saber.
El 1884 viatjà a França, Alemanya i Rússia. Després de publicar el gran poema Canigó, el 1885 realitzà un viatge de pelegrinatge a Terra Santa.
El bisbe Torras i Bages el qualificà de Príncep dels Poetes Catalans i el bisbe Morgades el coronà, al monestir de Ripoll, Poeta de Catalunya.
Devers 1889, Verdaguer experimentà una crisi espiritual que el feu sotmetre a revisió les seves conviccions i que el dugué a cercar la purificació de l’ànima. Fou un període crític que desembocà en pràctiques d’espiritisme i exorcismes. Per aquest motiu el marquès de Comillas el rellevà i el bisbe Morgades li oferí el retir al santuari de la Gleva, prop de Vic, on va viure reclòs dos anys. Retornà a Barcelona el 1895 en ple daltabaix i li foren suspeses les llicències per dir missa. D’aquesta època és la publicació a La Publicidad dels articles titulats “En defensa pròpia” (1895-1897), on exposà les seves raons i atacà enèrgicament els qui el rebutjaren. El 1898 es retractà i fou rehabilitat i destinat a l’església de Betlem de Barcelona, on visqué amb pobresa.
Dirigí les revistes L’Atlàntida (1896-1900), La Creu del Montseny (1899-1900) i Lo Pensament Català (1900-1902).
El 1902, novament malalt de tuberculosi, fou traslladat a la Vil·la Joana de Vallvidrera (Barcelona), on morí. Actualment, en aquesta casa hi ha un museu a la seva memòria. L’enterrament fou multitudinari, un dels que més es recorden a Barcelona.
Alguns dels seus poemes i cançons han entrat a formar part de la cultura popular catalana, com L’emigrant i el Virolai a la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya.
APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS
La berguedana, màquina de filar
La berguedana era una màquina de filar cotó que s’inventà, es fabricà i s’utilitzà a Catalunya cap a finals del segle XVIII. Fou construïda per a perfeccionar la màquina de filar anglesa Spinning Jenny, inventada per James Hargreaves alguns anys abans.
Aquesta màquina de tracció manual, feta funcionar per una sola persona, havia estat construïda als voltants de 1790 pels germans Ramon Farguell i Josep Farguell, fusters de Berga, coneguts popularment com els maixerins; d’aquí que a aquesta màquina se l’anomeni indistintament berguedana o maixerina. La màquina anglesa Spinning Jenny permeté passar de la filatura manual a una filatura automatitzada que augmentava considerablement la producció, atès que permetia treballar fins amb trenta fusos simultàniament. Tot i això, aquesta primera màquina de filar faltava ajustar-la perquè els fils es trencaven amb facilitat, fet pel qual s’utilitzaven només per a la trama i no per a l’ordit del teixit de cotó. La berguedana suposà un notable perfeccionament dels primers models de Hargreaves, ja que permetia superar amb facilitat els vuitanta fusos i, alhora, millorava la qualitat del fil que proporcionava.
Aquestes primeres màquines de filar foren posteriorment perfeccionades, amb millores diverses, primer per Samuel Crompton, les quals produïen un fil de més qualitat, i després per Richard Arkwright, qui finalment incorporà com a força motriu la procedent de l’energia hidràulica, fet que suposà la definitiva mecanització i automatització del procés. A partir de l’any 1842 començarà la decadència d’aquestes màquines, que seran gradualment substituïdes per les mulgènues (mule-jenny), les contínues i les selfactines; el seu ús, però, fou encara mantingut en les indústries catalanes fins als voltants del 1860, quan la crisi ocasionada per la guerra de Secessió als Estats Units en propicià el definitiu abandonament.
L’any 1998 el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, després de diferents treballs de recerca, aconseguí finalitzar i posar en funcionament l’única rèplica d’una berguedana a escala real que existeix.