La plenitud de la forma en l’escultura mediterrània
Les formes i els models de les escultures d’Aristides Maillol representen una interpretació clàssica de la figura humana. Els rostres tenen una expressió serena, mai no presenten faccions trasbalsades.
Les seves obres mestres, com Pomona, Les tres nimfes, Flora o Mediterrània, són la màxima expressió, profunda i serena, d’un geni. Les escultures de Maillol creen a l’entorn un espai íntim de pau que embolcalla qui s’hi apropa.
Són obres clàssiques com les dels antics obradors grecs, són romàntiques com les de Rodin, expressionistes com les produïdes durant les guerres europees i abstractes com les de Constantin Brancusi o Henry Moore. Maillol és l’escultor més destacat del període que transcorre entre Rodin i els moderns.
Aristides Maillol s’inicià com a pintor a Perpinyà i el 1881 es traslladà a París, però li fou rebutjat l’ingrés a l’École des Beaux-Arts. Finalment, fou admès el 1885 i els seus mestres foren J. P. Laurens, Gérôme i sobretot Cabanel. La precarietat en què vivia a París el féu emmalaltir i fou hospitalitzat diverses vegades.
Feu coneixença amb Gauguin, que l’encoratjà, i formà part d’un grup d’artistes coneguts com els Nabí. El 1895 començà a fer escultura. Del 1896 al 1898 exposà a París i a Brussel·les. El 1899 establí a Villeneuve-Saint George el primer taller. El 1900 abandonà la tapisseria perquè li afectava la vista i aleshores es dedicà exclusivament a l’escultura.
El 1905 Rodin aconsellà al comte Harry Kessler el mecenatge de Maillol; en aquest temps li fou encarregat un monument a Louis-Auguste Blanqui i treballà en l’estàtua La serenitat, que esdevindria monument a Düsseldorf, on fou destruïda l’any 1945.
El 1908 feu estada a Grècia. El 1910 exposà Pomona, que aconseguí la primera crítica favorable a París. Del 1910 al 1912 treballà en les escultures L’estiu, La primavera i Flora.
Prudenci Bertrana escrigué sobre Maillol (La Pàtria, de 12 de juny de 1914): “Es tracta d’un fortíssim escultor, d’esperit ben catalanesc. «Jo considero Catalunya com la meva veritable pàtria», ha dit en Maillol en una lletra íntima, i si ell no ho hagués dit, ho proclamaria la seva obra ferma, sincera, rude, despullada de tot boato o de tota ampul·lositat inútil.”
L’any 1922 inaugurà un monument a Ceret i el 1923 a Portvendres. El 1933 enllestí Monument als Morts de Banyuls. El 1936 viatjà a Itàlia. El 1937 completà el grup Tres nimfes i el 1938 rebé un encàrrec de la ciutat de Tolosa de Llenguadoc. Finalment, l’any 1940 començà la darrera obra, L’harmonia.
Als vuitanta-dos anys treballava una mitjana de deu hores diàries. Era un creador incansable. El 15 de setembre de 1944 tingué un accident mentre anava a veure Raoul Dufy a Vernet. Uns dies més tard, el 27 de setembre, morí a casa seva.
El 1964 es decidí a crear en la casa on havia viscut des del 1910 a Banyuls el Museu Jardí Maillol, avui Fundació Dina Vierny, que fou la seva model. Divuit obres seves foren instal·lades als jardins del Louvre. L’escultura La Mediterrània està instal·lada al pati de l’ajuntament de Perpinyà.
APORTACIONS CATALANES UNIVERSALS
El propòsit bàsic d’aquesta obra és fer coneixedors els ciutadans de Catalunya, i d’arreu del món, de les aportacions al progrés general de la humanitat dutes a terme pel poble català en el decurs de la història, en tots els camps d’activitat i que han traspassat fronteres. Amb més d’un miler d’il·lustracions a color i 741 planes, és una obra imprescindible per conèixer la història del paísEls fonaments del banc de sang
El 1936, en el curs de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), el doctor Duran i Jordà i els seus col·laboradors desenvoluparen un sistema pioner per a la transfusió, la conservació i el transport de la sang. El seu objectiu era aconseguir la transfusió indirecta, de tal manera que la donació i la recepció de la sang fossin processos independents. Amb aquesta finalitat crearen el Servei de Transfusió de Sang de Barcelona, un centre on s’analitzava la sang dels donadors i es conservava en ampolles de vidre autoinjectables. Organitzaren la primera unitat mòbil per a transport de sang del món utilitzant un camió frigorífic d’un repartidor de peix, amb què distribuïen la sang als hospitals del front de guerra, i arribaren fins a Madrid i el País Basc. Durant els trenta mesos que funcionà, el Servei de Transfusió gestionà més de vint mil donacions i preparà nou mil litres de sang per a transfusions.
Acabada la guerra, s’exilià a la Gran Bretanya, convidat per la Creu Roja Britànica. Creà el servei de transfusió britànic, de gran importància durant la Segona Guerra Mundial, i assessorà diversos estats que formaven part de la coalició aliada.
És incalculable el nombre de vides que salvà el mètode del doctor Duran i Jordà.
Frederic Duran i Jordà estudià a la Universitat de Barcelona i s’especialitzà en patologia. Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) organitzà el servei de transfusió de sang de l’exèrcit republicà.
El 1940, establert a Anglaterra, treballà a l’hospital Ancoats de Manchester, i en fou director del departament de patologia. A partir del 1949 també dirigí els de l’hospital infantil Booth Hall i de Monsall Hospital de Manchester, on investigà l’origen dels eritròcits i de l’epiteli de la mucosa gàstrica.
Entre altres obres, publicà Anàlisi i tècnica coprològica (1931) i Anàlisi i tècnica exploratòria de la glàndula hepàtica (1934). El 1947 fou guardonat amb el premi Enric Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans per l’estudi Histopatologia d’una capa de l’epiteli semi-escamós pla que cobreix les mucoses digestives. Des del 1950 fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.