“He sigut conscient de cada moment històric”

És una obra construïda sobre textos d’altres treballs meus. No n’era conscient, la veritat. I penso que és molt significatiu mirar endarrere i adonar-se d’això que vostè diu. La gent que ha vingut a parlar amb mi m’ha traslladat aquesta sensació, i és molt significatiu la manera com t’expliquen la teva obra des de fora. Et descobreixen coses de tu que no havies percebut. M’agrada molt parlar amb la gent, això és cert. M’ajuda a entendre personatges i motivacions. A Orígens, a més d’escriure els textos i dirigir-la, hi actuo, i això darrer no m’agrada gens, tot i que soc actriu. També és veritat que he dirigit molts textos meus i m’hauria agradat no fer-ho.

Com a dramaturga, mentre escrit, vaig imaginant tot el que passa. Quan ho portes a l’escenari ja no és el que havies imaginat; és com una mala formació, perquè quan l’has de muntar no la fas igual. La realitat, doncs, és una altra. Sergi Belbel ja em deia: “Àngels, tu has escrit molt. Però l’obra canvia quan la poses sobre l’escenari a escena.”

Crec que vaig néixer actriu. Mai he volgut ser una altra cosa, la veritat. De fet, i reflexionant, ara diria que vaig néixer a l’escena o ja dins de l’art. I tot això, sense cap referent familiar. Els meus pares deien que era actriu perquè ells es van conèixer mentre representaven una obra un estiu! Veurà, el meu pare era un empresari, molt inquiet i informat, això sí. A banda de ser del Círculo de Lectores i tenir una biblioteca, a casa no es respirava un ambient artístic. La meva mare era mestressa de casa. És cert, però, que el meu pare escrivia el que passava cada dia. Ho escrivia tot; fins i tot va escriure les seves memòries. Crec que aquesta passió per escriure la tinc del meu pare. Però jo volia ser actriu, tot i que no era ben vist!

Doncs en aquell moment vaig optar per estudiar relacions públiques, a la Universitat Central. Vaig pensar que eren tres anys que no perdria; però, a més, feia els cursos de la Rosa Sensat o expressió corporal, entre molts altres. M’anava preparant com a actriu, no sé ben bé per què, però ho feia. Treballava també a l’escola Garbí, on vaig acabar impartint expressió corporal. Un dia la Maria Oliver em va portar una revista on hi havia un anunci del Cours Florent, a París.

Sí. Va ser meravellós. Pensi que vaig començar amb el teatre fent esgrima al Sena i debutant amb una obra de Txékhov i en francès. Vaig tornar a Catalunya per fer les proves per a l’Institut del Teatre. Volia veure què és el que feien. En aquell moment, les proves tenien lloc durant quinze dies, vuit hores diàries. Feies de tot, com si ja anessis a classe. La meva vida va fer un gir quan hi vaig entrar com a alumna.

No, mai de la vida m’ho havia plantejat. Tot va ser un procés. Mentre estudiava i després vaig tenir molta sort, això és cert. Vaig participar en el primer dramàtic que es va fer, que era del Benet i Jornet. Vaig començar a actuar en obres que van tenir molt de ressò, com ara: La primera de la classe, de Rodolf Sirera; Pel davant i pel darrere, de Michael Frayn; No et vesteixis per sopar, de Marc Camoletti, i grans produccions com la reposició d’Antaviana, de Dagoll Dagom, segons una obra de Pere Calders. Eren obres que estaven molt temps en cartell i, a més, després feies la gira.

Sí, molt, perquè vivia de la meva professió. En aquell moment començaven els dramàtics i programes de TV3, que s’enregistraven als estudis de TV2, com Una història particular, de la Júlia Otero, a mitjans dels anys vuitanta del segle passat. Durant deu anys vaig viure de la meva professió, perquè encara no existia l’star system que es va instaurar després.

És el que faig servir per definir el moment en el qual s’instauren els càstings i tot fa un tomb radical per als actors i actrius. Des d’aquell moment, podem dir que sempre surten més o menys els mateixos a tot arreu.

Una part de la professió, actors i actrius, vam quedar al marge. Molts estàvem treballant i vivíem de fer d’actor. Altres potser no podien viure totalment de la interpretació, però tenien uns ingressos. Tot això va acabar de cop i volta amb els càstings. A més, també es cobraven un seguit de drets per reemissions dels programes de televisió, que també eren un coixí i que també es van anul·lar.

Veig que al mes de juny s’ha acabat la feina i no tinc res per a més endavant, quan ja sabies què tindries. També és veritat que encara no era del tot conscient del que estava passant. El que veia és que estaria tot l’estiu sense fer res, després de deu anys intensos, sense ni vacances. Em vaig plantejar escriure una obra de teatre. Un cop la vaig acabar, vaig fer una lectura amb amics, aquí al pati de casa, a Calonge, que, per cert, es va convertir en una tradició. Aquesta primera obra, La podrida, com el joc de cartes a què jugàvem a la masia amb el gran actor Jaume Picas, va acabar sent finalista del premi Ignasi Iglesias el 1994. I això em va animar a escriure i, en paral·lel, ja vaig veient què passa amb la feina, amb el tema dels càstings. Comencem a tenir clar que qui treballa aquí, també treballa allà i més enllà. Molts quedem fora.

Sí, perquè si alguna cosa he hagut de fer al llarg de la meva vida ha estat reinventar-me. Després escric La camioneta, que l’estreno a la Sala Beckett. Fantàstic! Recordo l’abraçada d’encoratjament que em donar Josep Sanchís Sinisterra, que n’era el director. I és curiós, perquè miri que a la Beckett feien cursos d’escriptura, però no em vaig apuntar a cap. No per res, perquè vaig decidir experimentar tota sola. L’altre salt és quan escric Esquerdes, que representem al Festival de Teatre de Sitges, que en aquell moment dirigida Joan Oller, que ens ha deixat fa poc. Li proposo fer l’obra en el festival, i ell em posa com a condició que la dirigeixi jo. Eren tres monòlegs de dues dones i un home. Finalment, no la dirigeixo, però sí que la interpreto.

Molt posteriorment vaig muntar una companyia! Va ser una temeritat, la veritat. La companyia es va dir Un ran l’altre, nom inspirat en un poema de Bertolt Brecht. Vam muntar l’obra Un cop l’any, que al cinema van interpretar Ellen Burstyn i Alan Alda. La faig fer amb el Mingo Ràfols i la va dirigir el Xicu Masó. Recordo que vaig tenir per a aquesta obra el primer patrocinador del teatre català, Vichy Catalan.

Vaig ser molt afortunada. Em defineix haver anat a una escola com la Garbí, que estava a l’entrada d’Esplugues. I, també, penso que em complementa, tenir aquesta visió empordanesa, arran de les meves estades els estius a Calonge, pel que fa al tracte amb les persones. A Calonge hi veníem per Setmana Santa i tots els estius, any rere any.

Vaig començar ja a pàrvuls. Estaven obligats a fer les classes en castellà, però al Garbí totes les fèiem en català, tret d’aquelles que, lògicament, havien de fer-se en castellà. El menjador era com una reproducció de la societat, teníem rols, jo era la cronista, havia de recollir què fèiem cada dia. També hi havia un grup de cinema, recordo que gràcies a les iniciatives de Miquel Porter Moix descobrir bobines de pel·lícules. Tenia un enorme arxiu de pel·lícules. Havies de travessar la llibreria, i darrere d’una porta, escales, passadissos misteriosos, arribaves a una sala plena de bobines; per a mi era al·lucinant! Els espais de l’escola respiraven llibertat. Ens ajudaven a pensar. Tot això ens va portar a tenir una educació molt oberta.

Sempre he estat conscient del moment història que he viscut. Especialment quan es produeix un final d’etapa, de quan ets conscient que has viscut un seguit de coses que ja no viuràs mai més. Com va passar en quedar-me de cop i volta sense feina i haver-me de reinventar. Em sento afortunada pel que he viscut. Sempre han habitat dins meu sentiments oposats i entrelligats. Potser no he pogut viure-ho tot a fons, perquè sempre he tingut clar que hi havia la part amarga. Vam viure la mort de Puig Antich. Recordo companyes més reivindicatives que em donaven un altre punt de vista, sense deixar de banda les persones que venien a fer-nos xerrades a l’escola. La meva família era de la burgesia de Barcelona, però no d’un nivell tan elevat com la d’altres companys. Pensi que anar a aquesta escola representava tenir un compromís ideològic pel que fa al tipus d’educació. Molts dels alumnes eren de famílies d’arquitectes o metges que volien aquest tipus d’educació per als seus fills. Els meus pares no s’haurien pogut permetre una escola com aquesta, si no hagués estat per la meva tieta, Francesca Ragolta, que n’era la directora, i que volia que jo hi anés.