“Després del Concili Vaticà II la gent va deixar d’anar a missa”

L’Església oficial? Aquesta és a tancar. No té possibilitats de modificació. El que passa és que existeix una altra Església natural, i aquesta continuarà. Ens hem de remuntar molt lluny per fer aquesta gran divisió, que ve de l’època del Concili. El Concili no va servir de massa però marca un canvi d’era. No de segle, sinó d’era, i fa que la població torni altra vegada al sentiment de l’antigor.

Sempre recordo allò de Sant Pau quan feia conferències a la intempèrie a Grècia i va haver de dir als estoics, que no creien: “Esteu badant perquè jo sé que hi ha un més enllà.” I aquesta és la situació actual: no hem variat gaire d’ençà de Sant Pau.

Els estoics van decidir viure bé pensant que la vida acabava en res, que és exactament el que passa ara: la gent no creu en res, no hi ha res, la il·lustració s’ha fet la propietària i anem tirant perquè vivim més o menys bé. No cal tenir criatures, el futur ja veurem com va, en el món s’acabaran les matèries però ja estalviaran els que vinguin després de nosaltres, però sobretot hem de pensar on anem a passar el cap de setmana. I de la tradició religiosa? Res. Bé, potser sí que hi ha un respecte perquè lliga amb el folklore, els costums..., però fins i tot determinats costums també els deixarem: ja no ens casarem, ens ajuntarem..., i així tot.

L’Església en tots aquests segles ho ha provat tot; primer va aconseguir ser una estructura sòlida a la qual van recórrer reis i emperadors i va acabar que la gent creia en aparicions i en miracles. I sorgeix Lourdes, Fàtima... Per què? Perquè la gent tenia por. I com que la por és present però també futur, apareixen les deixes..., com la d’un avantpassat meu, fundador del monestir de Balmaseda, que en morir va deixar la seva fortuna perquè es fessin misses per tota l’eternitat. Quina bestiesa. I per què? Perquè tenien por. Aquestes absurditats acaben amb el Concili Vaticà II.

No del tot. El Vaticà II va canviar petits detalls, com ara posar l’altar de cara al poble i deixar pujar una estona les dones al presbiteri, però poc més. Aleshores què passa? Que els qui van entendre què passava realment, és a dir, els qui van entendre que en realitat pràcticament no canviava res, van plegar. I és en aquest moment quan es produeix la gran plegada dels capellans. I a poc a poc va plegant tothom i els fidels es compren un 600 i els diumenges ja no van a missa i se’n van d’excursió.

Així ho diuen els intel·lectuals i els articulistes, però la realitat és que el poble es va allunyar de l’Església i va deixar d’anar a missa. Sí que els qui van seguir el Concili tenien un neguit reformatori, però en absolut va ser d’excessiva profunditat. El papa Joan XXIII amb la seva encíclica sí que volia canviar les coses..., però Pau VI ho va frenar. I no diguem Joan Pau II.

Quan Pius IX ho tanca tot i es fa infal·lible el món de la il·lustració es posa les mans al cap i manté una disciplina que a Catalunya la porten, precisament, els jesuïtes, un món que conec bé. Els jesuïtes són els introductors de les restriccions de Pius IX. Després, quan ve Lleó XIII, els jesuïtes es temperen. És quan en Torres i Bages va anar a veure els jesuïtes i els va dir: “hem perdut la gent”, i d’aquí la proposta de recuperar els costums populars per recuperar la tradició catalana. Però no va més enllà i neix un catalanisme folklòric.

Hi ha una gran massa que encara continuem en el segle XX (el segle o l’era canvia als anys setanta) i encara necessitem mossens, i els bisbes tenen por de perdre’ns, de perdre aquesta relíquia de gent que s’estan morint. Els joves, l’Església ja no els té. I els bisbes tenen la responsabilitat de conservar algunes de les fórmules. Fa 40 anys que dura, això, coincideix amb el canvi econòmic de la humanitat, la crisi del petroli. Anem a viure bé, va ser el lema, i la qüestió espiritual queda arraconada. Som creients de present, les noves generacions no posen els peus a l’església i s’ha tornat al primitivisme. Hauria de venir un nou Sant Pau!

No, no. El papa Francesc viu de la tradició vella de Sud-amèrica. Té molta clientela a continuar-la i ajudar-la però no té la tradició europea, la nostra. Perquè aquí ningú sap què s’ha de fer, perquè la nostra clientela, la d’Europa, ha tornat als primitius. La nostra joventut d’avui no creu en cap religió i la mateixa il·lustració l’ha transfigurat en la tècnica; costa molt mantenir les tradicions, tot i que aquí a Catalunya és veritat que encara les mantenim, però molt folkloritzades i, ep!, sempre demanant subvencions! Ara si no donen subvenció ningú fa res.

Hem d’entendre que nosaltres tenim capacitat per fer el bé i el mal i que Déu no intervé a la Terra, una cosa que fins als anys seixanta no sabíem. Fins aleshores en una guerra Déu anava tant amb un rei com amb el contrari. Un rei feia el que volia i feia matar milers de persones i a la nit s’encomanava a Déu, com Felip V, que cada nit es confessava. I això no era cap escàndol. A partir del Concili comencem a dubtar que Déu sigui real i entenem el seu silenci com que ens dona llibertat total. Ara ja no cridem Déu perquè ens vingui a salvar de res, hem normalitzat el silenci de Déu, i sabem que no ens vindrà a salvar de res, que som nosaltres mateixos que ens hem de salvar i això és molt més dur.

Com a catalanista em val tot i s’ha de fer pressió. Però pensi que quan jo era jove i vam fer campanyes com la de Volem bisbes catalans, quan van posar a Barcelona el bisbe Marcelo, més que per creences lluitàvem purament per la nació. Era política. Avui una campanya per fer caure el bisbe de Barcelona és impossible. Avui, a més, els que tenen vocació eclesial no creuen en l’estructura de l’Església, no hi ha gent als seminaris. Aleshores què passa? Que porten gent de fora i aquesta gent ve aquí a prosperar, no a evangelitzar.

Quan els nostres amics jesuïtes anaven a Amèrica, molts amics meus de la meva edat hi van anar, van morir a Amèrica, a Bolívia, per exemple, ajudant la gent d’allà. Ara, un bolivià ve a Europa a prosperar; no ve amb la idea cristiana d’incardinar-se al poble sinó que ve a complir amb el reglament, a fer un ofici. Tinc un net que té una companya de Gàmbia de la minoria cristiana... Allà s’hi va instaurar una església grega i els capellans que ens venen d’allà arriben aquí que ja han estudiat Aristòtil i, ep, se saben les misses com ningú! Però quan arriben aquí perden la tradició d’allà. Allà tenen una cosa molt bona: els nens són de tothom, tothom els té com a seus, tothom els cuida. Ara quan ve un prevere gambià aquí d’això tan important no se’n recorda..., s’encarcara, perquè ve a prosperar. De seguida es posa l’uniforme, el collet blanc i perd el seu llegat. I d’aquí no entén res.

Aquí, i parlant de la llengua, no estem bé, i no estem bé perquè els catalans no s’hi acosten, a l’església. Hi van els filipins, hi van els sud-americans. No hi ha res a fer per molt que hi hagi molts capellans i bisbes amb bona voluntat, que no és el cas del bisbe de Barcelona, que té mala voluntat i ni s’ho proposa. A Barcelona ens van portar l’Omella, però ja l’anterior bisbe no estava a l’altura. Els qui contestàvem, per la llengua i molts altres temes, ens hem fet grans i els joves no han continuat en el nostre activisme.

Té oposició intel·lectual dels quatre que podem escriure uns articles i prou. I ell, que és intel·ligent, mira d’anar passant i es dedica a la Sagrada Família, que és d’on es treuen diners..., però d’acció pastoral? Ho veu com un impossible! Mira, quan van nomenar-lo, jo vaig anar a portar una carta a Roma que havia escrit en Jaume Botey, un gran activista, en què es deia que aquest bisbe no representava un cristianisme encarnat en el seu poble..., però les persones amb qui vaig parlar a Roma eren iguals que l’Omella, encara estaven amb Pius IX, no vivien en aquest segle! I aquí hi ha el tema: que l’Omella fa carrera política i no li interessa que l’Església s’incardini amb el poble i amb la immigració, com hauria de ser si fes un cristianisme ben portat.

No li interessa perquè no hi creu; no creu en la possibilitat d’una regeneració. Tampoc l’anterior arquebisbe de Barcelona. Un cop vam convidar el cardenal Sistach al Cruïlla de debat de l’Ateneu i es va presentar amb sotana, amb el collet, amb el seu secretari que li ordenava els papers..., tot molt jeràrquic. Vam portar l’abat de Montserrat, el d’abans, i igual. A l’Església avui ningú sap què fer.

I saps què va passar quan el cardenal Omella va presentar aquestes conclusions al seminari de Barcelona? Que els seminaristes el van xiular. Repeteixo: els seminaristes van xiular el cardenal quan llegia les conclusions populars que havien sortit. Van xiular! Aquest cardenal que nosaltres critiquem per poc ells, els seminaristes, els futurs capellans de casa nostra, el van xiular per massa; ara imagina’t quina mena de seminaristes hi ha, totalment retrògrads. Aquest és el camí..., però mentre vinguin sud-americans per omplir les parròquies a Barcelona es continuarà així, cada cop anant més enrere i amb un model d’Església caduc. Però això, tot això, sobretot és culpa nostra.