La ‘central’ fa un segle i mig
La inauguració de l’edifici històric, el 1872, va suposar la consolidació de la Universitat de Barcelona
La situació al centre de la ciutat l’ha fet testimoni de fets històrics i alhora partícip dels principals moviments
Que la seu de la Universitat de Barcelona que alberga les facultats de Lletres i Comunicació i de Matemàtiques i Informàtica sigui popularment coneguda com la central dona idea del paper que l’edifici històric ha tingut a la ciutat en els seus 150 anys de vida. “La centralitat de l’edifici fa que el que ha passat a Barcelona hagi passat aquí”, assenyala Agustí Alcoberro, vicerector de patrimoni i activitats culturals i especialista en història moderna. La UB celebra aquest curs els 150 anys de la inauguració d’un edifici que va representar el retorn a Barcelona dels estudis universitaris, desterrats per la repressió borbònica a Cervera, tot i que la potència de la ciutat de Barcelona va fer que continuessin de manera clandestina. La commemoració inclou, entre altres accions, la reobertura al públic de l’emblemàtica Torre del Rellotge i un acte inaugural, el 3 d’octubre, en què les dones seran protagonistes per partida doble: es recordarà la primera dona que s’hi va matricular, Helena Maseras, i l’esportista Laia Palau pronunciarà la conferència inaugural. L’esperit dels actes està impregnat pel desig de “donar valor a l’edifici històric i posar-lo al servei de la comunitat, que es tradueix en obrir-lo d’una manera encara més explícita”, segons el rector, Joan Guàrdia. També es vol recuperar el patrimoni de 12 aules històriques.
Endinsar-se en la història de l’edifici de la plaça de la Universitat és fer una repassada dels vaivens històrics que han modulat el sistema universitari català. Alcoberro relata que el 1450 el rei Alfons el Magnànim va concedir al Consell de Cent el privilegi de crear una universitat –l’Estudi General de Lleida era previ, del 1300–. “Ja existien estudis de medicina i de dret, però es tractava de crear una institució comuna per a tots i regida pel Consell de Cent, que marcava els plans d’estudi i les oposicions del professorat”, detalla. A partir del 1530 la UB va construir el seu edifici a la rambla dels Estudis. Es va convertir aviat en la universitat amb més estudiants de Catalunya, i una prova de la seva dimensió era la capacitat del Paranimf, de més de 1.000 persones.
La guerra de Successió i la caiguda de Barcelona el 1714 van tenir un impacte brutal sobre el sistema universitari, que tenia set universitats a Catalunya i una a Perpinyà. “La primera decisió que va prendre el nou govern borbònic va ser dissoldre la Diputació General, el Consell de Cent i el braç militar. Això va ser el 16 de setembre i el dia 17 va tancar la universitat i es va ordenar que l’alumnat i el professorat marxessin a Cervera”, narra Alcoberro. Alumnes de lleis, filosofia i medicina havien participat activament a la Coronela, la milícia urbana que va defensar la ciutat. El tancament de la UB responia a una qüestió “d’ordre públic” i havia estat precedit pel de Lleida, el 1707.
Estudis clandestins
El 1717 es va promulgar el decret que va crear la Universitat de Cervera i es va tancar la resta. Cervera havia fet costat als Borbons i estava ben comunicada, però era una ciutat petita amb un hospital que no tenia res a veure amb el de la Santa Creu, a Barcelona. Bona part dels estudiants de medicina i dret es formaven clandestinament a Barcelona, on podien fer les millors pràctiques en hospitals i jutjats, tot i que les autoritats van intentar frenar aquesta tendència amb decrets prohibint els estudis i castigant les acadèmies. Feien les pràctiques a Barcelona i es matriculaven per treure’s el títol a Tolosa de Llenguadoc. Quan la monarquia absoluta va quedar substituïda pel model parlamentari, Barcelona va exigir que tornés la universitat. Van ser anys d’estira-i-arronsa entre el 1821 i el 1835, i progressivament els estudis hi van tornar. Primer, en un convent desamortitzat del carrer del Carme, que no presentava les millors condicions però sí la proximitat de l’hospital de la Santa Creu, la casa de convalescència i el col·legi de cirurgia. El 1872 els estudis es van traslladar al nou edifici projectat per Elies Rogent, i això va suposar la consolidació de la presència de la universitat a la ciutat. L’aterratge a la plaça de la Universitat no va ser, però, plàcid, ja que en els primers temps van haver de conviure amb els militars desallotjats de la Ciutadella. La convivència va generar tensions i finalment els soldats van marxar, la dècada del 1880, a una nova caserna que avui alberga el campus Ciutadella de la Pompeu Fabra. El primer curs, el 1872/73, va coincidir amb la proclamació de la Primera República, i els estudiants van protagonitzar una gran manifestació en què exigien una república federal. Amb la restauració borbònica, la UB no va escapar del model universitari conservador.
A primers del segle XX va aparèixer un moviment estudiantil d’esquerres, revolucionari, republicà i catalanista. La UB va esdevenir un dels focus d’oposició al rei en el context de la dictadura de Primo de Rivera. “L’aspiració històrica de la UB era convertir-se en una universitat autònoma. Això volia dir que el seu rector i el seu govern no els elegia el govern de l’Estat sinó el propi claustre. Aquesta conquesta ve amb la Segona República”, explica Alcoberro. L’autonomia es manifestava en tots els àmbits, des de la creació dels plans d’estudi fins a l’elecció del professorat. “La UB va poder contractar els seus propis professors, i va tenir de professors gent com Pompeu Fabra i Carles Riba. Era un moment de canvi molt important i el 1939 va ser un tall absolut que va provocar l’exili d’un gran nombre de professors”, diu. Com a edifici central que és, va patir l’efecte dels bombardejos sobre Barcelona en la Guerra Civil, i els danys es van restaurar durant la postguerra. L’activitat acadèmica va quedar frenada durant la guerra, una època en què uns estudiants van lluitar al front i d’altres a la rereguarda amb activitats com la traducció de documents. La represa de l’activitat durant el franquisme va quedar tocada per la “depuració contínua”, precisa Alcoberro, exercida sobre professors i alumnes. Molts es van exiliar i docents nous que entraven ho feien amb les “oposicions patriòtiques” del franquisme. La universitat era un instrument clar del règim, però durant els anys cinquanta ja van començar a sorgir els primers moviments d’oposició que desembocarien en la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona i actes de resistència com la Caputxinada. La universitat va ser un element clau de l’antifranquisme, i el moviment estudiantil es va vincular ràpidament amb l’obrer als anys seixanta i setanta.
Alcoberro creu que la diàspora de facultats que es va donar als anys setanta, amb la construcció de nous edificis fora del centre de Barcelona, i es va produir en part per la voluntat política de diluir la concentració d’estudiants. Fins llavors l’edifici històric de la UB concentrava tots els estudis superiors de Catalunya i les Balears. Universitats com la UAB i la Politècnica van obrir en el tram final del franquisme, coincidint amb les necessitats d’una població més complexa, que necessitava més oferta universitària. El 1872 la UB tenia 2.000 estudiants i ara en té cap a 60.000. Als anys vuitanta es van democratitzar els estudis, i això va incloure l’arribada massiva de dones, que s’havien incorporat en un bon nombre a les aules durant els anys trenta i van experimentar una regressió amb el franquisme. Helena Maseras en va ser pionera el 1872. Es va matricular a medicina després d’haver demanar autorització al rei, Amadeu de Savoia. Va poder estudiar però no pas llicenciar-se i exercir, fins que no ho va autoritzar una comissió després de tres anys de debat. En aquest període dues dones més es van matricular a medicina: Dolors Aleu, que va poder exercir, i Martina Castells, que va morir jove en un part. Maseras, segurament desenganyada pel procés, va canviar la medicina pel magisteri.