«No en teníem ni per a nòmines»

–«Una ciutat plena de mancances. Però el pitjor és que des de la mort de Franco fins al 1979 ningú havia fet res de res. La gent que hi havia no es va sentir legitimada per fer res i no va contractar cap treballador, no actualitzaven cap ordenança, no encarregaven cap projecte... Ens vam trobar una ciutat amb un buit monumental. Fins al 1975 les coses no anaven gens bé però, a més a més, durant cinc anys no es va fer res de res. Es van haver d'actualitzar ordenances, apujar impostos, encarregar projectes, encarregar un pla d'ordenació i contractar gent que ens pogués ajudar a fer feina... A més, cal reconèixer que no en teníem ni idea, havíem fet la crítica, l'oposició, però no sabíem con funcionava una maquinària municipal.»

–«Amb por, però ja hi comptàvem. Si ara hi hagués un episodi de violència de l'extrema dreta, ens sorprendria. Llavors hi comptàvem. L'atemptat als Amics de les Arts hagués pogut provocar una desgràcia... O el 23-F... Aquell dia et puc dir que n'hi havia que estaven molt contents. Quan vaig arribar a l'Ajuntament des de la fàbrica del meu pare, on encara treballava, un dels policies, dels de sempre, em va rebre amb una bandera espanyola al rellotge i li vaig haver d'ordenar que em deixés passar. Ens vam reunir gairebé tots. Alguns no van aparèixer i alguns van marxar. Aquests tres o quatre primers anys van ser durs; llavors la gent ja es va acostumar a la democràcia i veien que era irreversible...»

–«Sí, els asseia a la taula i parlàvem del que calia.I quan al cap dels anys, a iniciativa del Jaume Canyameres, vam crear Prointesa, la societat civil es va posar a treballar per tirar endavant la ciutat.»

–«Políticament també hi havia molta inexperiència. Vam treure 10 regidors pel PSC i vam pactar amb els 9 del PSUC, al qual vam guanyar per 250 vots. Amb el PSUC vam durar poc més d'un any, perquè llavors es van barallar entre ells. L'any següent vam governar sols, i va ser el millor d'aquest primer mandat, ja que o pactàvem amb els quatre regidors de CiU o els quatre d'UCD. I normalment els teníem tots vuit. Fins que un regidor de la UCD es va passar a CiU, i llavors vam pactar amb ells, amb el Joan Sales de tinent d'alcalde. Les relacions personals eren bones. Tots havíem fet coses junts i els que ens vam presentar aquella vegada ens coneixem tots de les activitats culturals, polítiques, clandestines o no, però ens coneixíem.»

–«En acabar la meva primera trobada amb l'alcalde sortint, en Domènec Jofresa, un dissabte, l'interventor, em va dir que no teníem diners ni per pagar la nòmina del mes... Dilluns vaig trucar a un tal Bonet del Banc de Bilbao, amb el qual treballava la fàbrica del meu pare i l'únic banquer que jo coneixia i va venir a l'ajuntament i li vaig demanar 50 milions de pessetes. El dimarts tenia el taló sense cap firma ni res... Li vaig agrair sempre, i mentre va ser al capdavant del Banc de Bilbao a Terrassa totes les gestions municipals es van fer amb ells.»

–«Vaig anar a parlar amb l'Enric Mata de la Caixa de Terrassa i se li va ocórrer que fes emissions d'obligacions, que encara no s'havien fet a cap Ajuntament de l'Estat. Més tard vaig saber que en aquell moment les caixes d'estalvis havien de tenir un tant per cent dels seus fons en el Banc d'Espanya sense que rebessin res a canvi, però si part d'aquests fons anaven a una emissió d'obligacions d'un ens públic, els hi deixaven treure i ells cobraven interessos. Vaja, que hi guanyàvem tots... En vam fer una de 360 milions. La primera que es va fer a l'Estat. El fet és que després no vam saber què fer, perquè no teníem cap projecte fet. Per cert, que aquests 360 milions van significar 360.000 firmes perquè es van fer obligacions de 1.000 pessetes i les vaig haver de firmar totes!»

–«Per això vam encarregar el pla d'ordenació, un pla que era conservador perquè el que pretenia era relligar una ciutat on havien sortit barris sencers aïllats, i no tot es va poder arreglar. L'Ajuntament no se n'havia preocupat mai i l'autoconstrucció havia dut a tota forma de carrers.»

–«Sí, però també gràcies al parc de Vallparadís. I aquest és un exemple de com es treballava en el primer mandat. Un regidor de la UCD va aprofitar que el Suárez governava a Madrid i em va demanar permís per anar a negociar una subvenció per poder fer un col·lector sota el parc, i jo, tot i que era a l'oposició, li vaig donar. I va aconseguir uns 24 milions per al col·lector. Així és com es treballava en el primer mandat. Els diners ens van permetre fer el col·lector per sota, cosa que va permetre que hi deixés de passar porqueria. I es va decidir fer un parc, tot i que jo tenia certa por en l'ús per l'experiència dolenta que teníem a Can Tusell, on hi ha una gran zona verda de 15.000 metres quadrats que sempre és un desert.»

–«Sí. Quatre anys és curt. Els mandats haurien de ser de cinc o sis anys per veure els projectes que impulses acabats. I poder-te presentar a una reelecció i prou. Jo em vaig assabentar que tenia fills quan vaig plegar de l'alcaldia... El 1979, el meu fill tenia 9 anys i la meva filla, set. No els veia mai. L'únic que vaig fer durant uns quants anys va ser dur-los a escola però res més. Dissabtes i diumenges al matí sempre era fora de casa i quan vaig ser president de la Diputació, encara era pitjor.»

–«Va canviar la mentalitat. D'entrada, ens vam imposar al Polo en la pugna per ser subseu d'hoquei herba. El Polo estava disposat, ja que el 90% dels equips d'hoquei herba són de Terrassa, a disputar algun partit aquí, però jo era el president de la Diputació i ajudava econòmicament els Jocs Olímpics, vam pagar el Palau Sant Jordi, per exemple, i vaig aconseguir que es fes tot a Terrassa. Vam fer unes magnífiques instal·lacions que encara s'aprofiten, l'organització va anar molt bé i vam tenir la sort que les noies van guanyar l'or. L'orgull dels terrassencs, la ciutat del món amb més olímpics absoluts, en va sortir molt reforçat.»

–«Una cosa molt simple: en el primer mandat es va perdre una nena i gràcies a l'esforç de tothom, la vam trobar...»

–«No ho sé...»

–«Sí, l'atemptat d'ETA. En el cas del golf, no, perquè ho tenia i ho tinc molt clar. Pels Jocs Olímpics va venir un empresari i em va proposar fer-hi un hipòdrom però hi anaven associats 400 xalets. I m'hi vaig negar, el que volia era el que ha passat, que entre Terrassa i Sabadell hi hagués una zona verda i que els pisos no es toquin uns amb els altres. Sabadell ha anat construint fins al límit del terme, cosa normal perquè té un terme petit. Jo buscava alguna cosa que mantingués verd aquest espai. Llavors va venir el president del Club de Golf el Prat, l'Higini Raventós, perquè amb l'ampliació de l'aeroport els feien fora i em va dir una cosa que em va convèncer: ‘Volem fer el golf però no hi construirem res.' Per això vaig acceptar-ho. L'atemptat d'ETA sí que va ser un moment dur... Que el matessin [a Francisco Cano, regidor del PP a la veïna Viladecavalls] a Terrassa, un paleta que mai havia fet mal a ningú, que s'havia fet del PP com podia haver acabat en algun altre partit... El raval de Montserrat es va omplir espontàniament i el que més greu em va saber és que no vaig poder parlar, perquè el PP no ho volia i perquè alguns del meu partit tampoc ho volien. Això em va saber molt greu. Perquè no em van deixar parlar i perquè jo, en aquell moment, ho vaig acceptar. El PP es pensava que si jo parlava, que és el que espera la teva gent si es manifesta, que els dirigeixis quatre paraules, ho capitalitzava. Què havia de capitalitzar si ja havia decidit plegar! Tot i que no pots dir gaire res davant d'un fet com aquests... no em van deixar parlar. I jo els vaig fer cas, que és el que més m'empipa.»

–«Però al final el vaig lligar.»

–«Jo ja havia decidit que aquell era l'últim mandat. I de la gent que hi havia a la llista, vaig decidir que l'alcalde havia de ser en Pere Navarro. En vam parlar, però llavors el Pere va tenir l'accident amb la moto, es va trencar la cama i va estar molts mesos fora de joc. I mentrestant el Josep Aran, que era el candidat que jo no volia, es va dedicar a fitxar pel PSC la gent de la brigada d'obres, els conductors dels autobusos, etcètera... Si haguéssim seguit els estatuts del PSC, havíem de fer primàries entre els militants i les guanyava l'Aran sobradament. I jo aquí vag fallar. Jo hagués hagut d'agafar el Pere per la solapa i dir-li que s'ha acabat la coixesa, però no ho vaig fer i vaig intentar crear una tercera via amb el Jordi Labòria,i aquest va tirar pilotes fora. Va fer els seus contactes a Nicaragua, va veure que ho tenia difícil i ho va deixar... I jo no vaig canviar a temps cap al Pere... vaig canviar quan un dia vaig convocar tots els regidors, menys l'Aran, a casa meva i van votar. Dels 15, 8 o 10 ho van fer pel Labòria i la resta pel Pere. I a la nit hi havia executiva, que controlava el Pere, i aquí va anar al revés. Aquí vaig veure que havia de ser el que deia l'executiva i el candidat havia de ser el Pere Navarro. I llavors vaig rematar la feina impedint que es fessin primàries i vaig imposar el Pere com a candidat. El procés, però, va fer que el Pere tampoc estigués gaire content... Ara ja tot ha passat. És cert que vaig jugar pel Labòria perquè creia que el Navarro estava desaparegut i veia que l'Aran anava a totes...»

–«Bé. Ha de passar la crisi, però té potencialitats per sortir-se'n. Té sòl per créixer, té sòl industrial a desenvolupar per tenir-lo a punt per la sortida de la crisi... I té la universitat, és la segona ciutat de Catalunya amb universitaris presencials. I això és una potencialitat molt gran. I té una situació geogràfica privilegiada, tot i que caldria que milloressin les connexions amb tren, que es tarda el mateix de Terrassa a Barcelona que de Barcelona a Girona.»

–«No gaire, fins a 220.000 com a molt.»