SALVADOR NAVARRO
CIRURGIÀ
“Si alguna cosa puc aportar és la il·lusió”
Soc incapaç de prescindir de la feina de metge; he de veure malalts i tenir-hi tracte perquè si no, no em reconeixeria
El nostre propòsit és enfortir els tres graus que tenim a la facultat: medicina, infermeria i fisioteràpia
Salvador Navarro (Barcelona, 1955) va ser escollit, el 12 de juliol passat, degà de la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona, en substitució de Vicent Fonollosa. Des de l’1 de setembre ocupa el despatx del deganat situat al campus de Bellaterra. Navarro té una llarga i reconeguda trajectòria en l’àmbit assistencial com a cirurgià i ocupant diferents càrrecs de responsabilitat que ha anat combinant amb la docència i la recerca. Fa dinou anys que treballa en el Consorci Corporació Sanitària Parc Taulí, a Sabadell, però també ha exercit en altres centres, com ara els hospitals de Sant Boi, Viladecans i del Mar, a Barcelona. No és, però, una cara nova a la facultat, ja que fa temps que hi està vinculat amb diferents càrrecs.
Quins han estat els seus primers passos com a degà?
Els primers dies han estat per conèixer amb profunditat tot el que està relacionat amb el deganat. Porto uns anys en l’equip, i per tant ja ho coneixia en part, però han estat per posar-me al dia a poc a poc.
Per què ha fet ara el pas endavant?
Fa molts anys el doctor Sánchez Ortega em va dir que no em presentés mai a cap lloc on no em convidessin a presentar-me, i així ho he mantingut tota la vida. He escoltat els meus companys, molts d’ells, no tots ni de bon tros: em van animar a fer el pas i aquí estic.
Quin projecte té el seu equip al capdavant del deganat?
Actualment tenim tres graus dins de la facultat –medicina, fisioteràpia i infermeria– i el nostre propòsit és enfortir-los tots tres. Per tant, treballar igualment en cada un dels aspectes de millora de la qualitat, de reformes del pla docent quan siguin necessàries. En el cas de medicina, aquest any ja hem engegat una reforma que inclou primer i segon, i l’any que ve arribarà als altres quatre cursos. En els altres dos graus, quan sigui necessari actuarem de la mateixa manera. En concret, a medicina hem augmentat les pràctiques hospitalàries i hem implementat noves tipologies docents, com per exemple la simulació en medicina, que ja estava bastant desenvolupada en el grau d’infermeria. Són coses que necessitem per anar modernitzant els nostres graus.
Creu que té recursos suficients?
Sempre voldríem més recursos, però som conscients que podem tenir els que podem tenir. Però sí que és evident que necessitaríem més recursos per fer-ho de la millor manera possible. Amb els que tenim pensem que ho fem prou bé. Tant aquí com als hospitals els recursos són imprescindibles en l’àmbit de professorat, en el de tecnologia, però sí que és cert que la Universitat Autònoma, com no pot ser d’una altra forma, ens va ajudant.
Quin llegat vol deixar com a degà?
M’agradaria que em recordessin com algú normal que va intentar fer les coses normals. Estic convençut que el món necessita gent excel·lent, però sobretot necessita gent normal, que dia a dia és la que fa arribar les coses a port, evidentment amb l’ajuda d’algun excel·lent. El dia a dia es basa en l’ajut de persones normals que posen el seu gra de sorra, que fa que les coses tirin endavant.
Es posa al capdavant d’una facultat amb bona reputació.
Tenim tres graus que estan molt ben consolidats i amb molta força. Avui dia tots tres graus són prou potents.
Com creu que ha de ser un estudiant de ciències de la salut?
Sobretot ha de ser gent molt compromesa amb una feina. És a dir, gent a qui li agradi estar al costat de la gent, que tingui un perfil científic prou humanístic. Aquests graus de salut són els més humanistes. El perfil de persona que intenta estar al costat de la gent en moments difícils.
I quin perfil pensa que ha de tenir un metge?
El perfil bo del metge és aquell que combina la banda humanística amb la científica. Si els metges perdem de vista l’humanisme, estarem perdent de vista una part molt important de la nostra professió. Hi ha molta gent conscient, però és el perfil que busquem.
Creu que els metges han demostrat que tenen aquest perfil?
Sí, igual els metges que les infermeres i els fisioterapeutes. En els moments més durs de la pandèmia, als mesos de març i abril del 2020, vam posar els hospitals a treballar de manera absolutament diferent i no vam trobar reticències per part de ningú. La gent estava disposada a fer el que calgués, en qualsevol moment. Aquesta és la meva experiència personal, però crec que la subscriurien altres companys.
No és difícil trobar notícies que parlen de metges, de sanitaris, “cremats”. Què en pensa?
És evident que hi ha metges que estan cremats, que s’han cansat. També ho és que nosaltres hem de ser capaços, des de moltes organitzacions, d’ajudar aquests companys. Puntualment tothom es cansa en algun moment, però donar suport és una de les coses més importants que podem fer. Un dels organismes és la Facultat de Medicina, però també des del Col·legi de Metges, des de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears i moltes altres organitzacions que podem fer que aquests professionals puguin continuar tirant endavant.
Com es pot ajudar?
A còpia d’entendre’ls, d’escoltar-los, de saber quins són els seus problemes, i intentar solucionar-los, perquè les facetes del cansament són diferents. Depèn de cada persona; crec que sobretot s’ha d’escoltar.
Vostè ha estat responsable de la unitat docent de la UAB al Parc Taulí. Creu que és important des de la universitat tenir una mirada posada a l’hospital?
Qualsevol metge que es dedica a la docència ha de tenir tres aspectes que són imprescindibles: l’assistència mèdica –la nostra feina com a metges–, la part docent i la part de recerca. Tenir aquestes tres grans àrees en marxa fa que un metge en l’àmbit mèdic sigui prou competitiu per treballar quan un hospital és universitari.
Vostè ha treballat a diferents hospitals. Què pot aportar a la universitat?
Suposo que l’experiència que he anat acumulant aquests anys. Però si alguna cosa puc aportar és la il·lusió per ser metge. Això és el que sempre he volgut traslladar als estudiants: il·lusió, capacitat de treball i responsabilitat.
Quins han estat els seus referents durant tota la seva carrera?
N’he tingut diversos. El meu màxim referent dels darrers anys va ser el doctor José Manuel Sánchez Ortega, que va ser un dels primers metges que van morir a causa de la covid. Els meus mestres durant la meva formació a l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau, el doctor Ramon Trias, el doctor Jordi Puig La Calle, i quan era molt jove, encara estudiant, el doctor Manel Sarró, que va confiar en mi.
Per què es va fer cirurgià?
Soc d’una generació en què els estudiants de medicina gairebé no feien pràctiques. Quan estudiava, a l’estiu vaig decidir anar a un hospital –en aquella època no hi havia estudiants–, el de Bellvitge. Vaig obrir la porta i al primer metge que vaig trobar amb bata blanca li vaig dir que estava estudiant medicina i que volia veure malalts. Aquell metge era cirurgià. Em van acollir molt bé i vaig aprendre molt. Quan vaig fer el MIR vaig escollir cirurgia.
Per què fa ara una aposta tan clara per la docència?
Fa 43 anys que soc metge, cirurgià, i per tant, en un moment de la vida en què t’has de plantejar quin camí seguir. Sempre he tingut dues passions: la cirurgia i la docència, i ara crec que és el moment oportú per dedicar-me a la docència sense abandonar la cirurgia. És imprescindible seguir tenint aquest vincle. Soc incapaç de prescindir de la feina de metge, he de veure malalts i tenir-hi tracte, perquè si no, no em reconeixeria. No podria ser docent sense haver sigut cirurgià, i al revés.
La seva tasca ha estat reconeguda amb diferents premis com ara el Pere Virgili, l’any 2019. Per què creu que li han reconegut la seva feina?
Crec que per la manera de fer, compromesa, sense estridències i molt al costat dels malalts. He intentat ensenyar el que jo havia après dels meus referents i ser generós en aquest aspecte. El millor èxit que puc tenir en l’aspecte assistencial és que els cirurgians que han estat amb mi ho facin tot sense que jo hi sigui.
Va formar part del gabinet de crisi del Parc Taulí durant la covid. Com ho van viure?
Ho vam viure com un repte extraordinari. Va ser realment dur, com per a tothom, però quan mires amb perspectiva aquells moments t’adones de la capacitat de tothom per posar-se davant del problema i tirar endavant fos com fos. La generositat de la gent que ens envoltava va ser increïble i fora de tot dubte. Potser és la lliçó més gran que vaig aprendre en aquell moment. Mai havia vist la gent tan unida per superar aquella etapa que va ser tan dura.
I la part més negativa?
Va ser el desconeixement que teníem de la malaltia. A mesura que vam anar aprenent, les coses van ser més fàcils. El món ens va ensenyar com anava això, que era bàsicament per aerosols. La part negativa era el descontrol que suposava no saber exactament com afrontar la malaltia.
En quin punt ens trobem ara?
Estem en el millor moment de la pandèmia. Pràcticament sembla que ens n’hàgim oblidat. Esperem que les coses segueixin com fins ara. Amb la covid present, no marxarà, però sí que es transformarà en una malaltia endèmica sense un augment significatiu ni de la morbiditat ni de la mortalitat. Crec que molt probablement normalitzarem la covid en la nostra societat com es va normalitzar la grip. El que hem après amb aquest virus segurament ens ajudarà a afrontar-ne d’altres.
Per acabar, quin missatge va donar als nous estudiants de la facultat en la inauguració del curs?
Vaig parlar de la normalitat. Els vaig dir que es trobarien gent cremada pel camí i que intentessin recordar la il·lusió que tenen ara per ajudar-los; i que han aconseguit entrar en una de les millors professions que un pot fer, que és dedicar-se a la salut. Costa molt arribar a la facultat; per tant, crec que tenen una gran il·lusió. La feina dels docents i dels que treballem amb ells és mantenir-la.
Trajectòria reconeguda
Salvador Navarro es va llicenciar en medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona l’any 1979 i es va doctorar a la Universitat Autònoma deu anys després. Té una llarga trajectòria que ha estat reconeguda amb diferents guardons, com ara el premi Pere Virgili, l’any 2019, i el Premi a l’Excel·lència Professional del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. En l’àmbit de la recerca, és autor de 140 publicacions indexades i ha participat en una seixantena de projectes d’investigació. Després de formar part de l’equip mèdic de diferents hospitals, va arribar l’any 2003 a Sabadell per convertir-se en un dels cirurgians de referència del centre hospitalari, i hi va ocupar càrrecs com ara la direcció del servei de cirurgia general i de l’aparell digestiu. Malgrat ser el nou degà de la Facultat de Medicina, té molt clar que mantindrà el vincle professional amb el Taulí perquè, com reconeix, necessita mantenir el tracte amb els malalts.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.