“Volem que molts ens copiïn el camí ramader de marina”

Nosaltres entrem a col·laborar amb el grup de treball de transhumància de la Generalitat l’any 2013 arran del contacte amb Joan Rovira, veí de la Ràpita amb qui als anys 90 ja havíem organitzat una trobada de pastors... Va ser ell qui ens va empènyer a contactar amb altres municipis per intentar recuperar una via mil·lenària que estava amenaçada. Feia tres anys que s’havia format el grup des del que, aleshores, era la Fundació del Món Rural. Les reunions ens van permetre conèixer millor el tema i coincidir amb persones de diferents comarques. Allà vam entrar en contacte amb gent de la Cerdanya, Llívia i el Lluçanès, i l’any 2015 ja vam signar un primer acord entre tres ajuntaments –Santa Margarida i els Monjos, Llívia i Lluçà– amb la voluntat de fer-lo extensiu a tots els municipis implicats en el camí. I, finalment, l’any 2018 es va crear l’Associació del Camí Ramader de Marina, que aplega una trentena de municipis i que aspira a continuar creixent i incorporar ciutats com Vilanova o Manresa en una gran xarxa que pot arribar a aglutinar fins 20.000 quilòmetres de camins ramaders.

Primer de tot impulsar la recuperació i protecció del màxim nombre de camins ramaders, així com la promoció de la professió de pastor i de totes les professions associades al sector, amb la creació d’uns estudis reglats que permetin garantir el relleu generacional o visibilitzar el paper de la dona en el món pastorívol. Hi ha moltes dones que treballen i que són essencials en les feines de corral i tota la burocràcia associada, i són invisibles. Hem de promoure que les dones joves també s’hi incorporin. També és important, per a nosaltres, que socialment tots prenguem consciència de les dificultats del sector quan, en canvi, parlem del consum d’aliments de proximitat i de qualitat. I, en definitiva, visibilitzar un ofici mil·lenari que si desapareix generarà un problema molt greu per garantir el control i la gestió del paisatge. I, finalment, recuperar tot el patrimoni associat no només als camins i els espais físics, sinó també tota la memòria oral o el patrimoni immaterial associat a les pastures.

Sí. Hi ha dos pastors, encara, i els hem volgut donar una mica de protagonisme en aquest projecte perquè en el context actual, amb les dificultats que hi ha per tenir relleu en aquest sector, enteníem que havíem de treballar per posar-los les coses el màxim de fàcils... En un moment en què l’administració posa tants entrebancs al sector de la ramaderia extensiva, a causa de la gran quantitat de burocràcia que hi ha o per la falta de sensibilitat per a la protecció dels camins ramaders, projectes com aquest permeten donar valor a la feina d’aquestes persones.

A través del parc hem pogut arreglar camins d’ús pecuari, millorar les senyalitzacions, arreglar tancats per guardar els ramats, instal·lar abeuradors, i fer tota una sèrie de coses molt pensades per facilitar la feina als pastors; i, d’altra banda, hem insistit molt en la millora de camins, que són una infraestructura fonamental per poder incentivar aquesta activitat, no només perquè ens aporta una carn de qualitat –que també– sinó perquè ens ajuda a preservar el paisatge. Si la feina que els dos pastors que tenim a Santa Margarida i els Monjos fan de forma discreta i silenciosa l’hagués de fer l’administració pública, necessitaríem un munt d’operaris per desbrossar i mantenir el sotabosc i els espais fluvials.

Jo crec que seria inassumible. En un país com el nostre és inassumible des de l’administració. Els ramats no tenen festius ni diumenges, i pasturen dia sí dia també... Quan acaba la verema entren a la vinya i permeten que el pagès no hagi de llaurar tant; en determinades èpoques, passen per espais fluvials, i hi ha moments que també arriben a entrar a pasturar al sotabosc encara que no els és tan rendible.

Si no s’ha fet una desbrossada prèvia, el tipus de vegetació que hi ha al sotabosc és més llenyosa i al ramat no li acaba d’agradar i li costa més accedir-hi. Per això els pastors prefereixen anar per zones on la vegetació és tendra i abundant, on les ovelles troben aliment saborós més fàcilment. De fet, les zones més llenyoses el més habitual és pasturar-les amb cabres. Per això, com a administració, hem de tenir molt clar que si volem que els pastors facin una feina de control del sotabosc, potser els hem de pagar igual que paguem a una empresa de treballs silvícoles, igual que si volem tenir carn de proximitat i de qualitat hem de recuperar la idea dels escorxadors municipals o escorxadors mòbils. Hem d’intentar ser coherents amb el discurs de residu zero, menjar de proximitat i d’eliminació d’externalitats. A Vilafranca del Penedès, l’escorxador és un centre cultural, i aquí, als Monjos, és el local de l’ADF. I està molt bé, però els dos pastors locals per poder vendre la carn han d’anar a Castellbisbal, i això els complica la vida i els incrementa els costos.

Sí, es va fer una experiència pilot en el marc del projecte Clinomix de la UE, amb unes desbrossades prèvies en col·laboració amb la Federació d’ADF del Penedès i el Garraf, i uns camps de pastura per complementar l’alimentació del ramat. I des de la desbrossada inicial hi ha un ramat que hi va de forma regular. En aquest cas, a través de la subvenció del projecte Clinomix, s’ha pogut compensar la feina del pastor. Però un cop acabat el projecte, si això es vol mantenir, s’hauria de buscar la forma de compensar aquesta feina del pastor, ja que a ell no li és tan rendible.

Nooo... Seria molt difícil perquè els pastors ho saben perfectament i són els primers interessats a mantenir els prats o les zones on saben que poden trobar alimentació per al ramat, ja que la sobreexplotació els acabaria fent mal. Per tant, ells mateixos regulen els seus ramats... Per això, els moviments transhumants tenen tant de sentit, tot i que actualment a Catalunya hi ha pocs ramats que facin recorreguts llargs. La majoria fan petits desplaçaments en la seva àrea d’influència o fan desplaçaments que s’anomenen de transtermitància, per anar a un determinat lloc on saben que trobaran uns recursos i un cop pasturada aquella zona tornen.

En aquest moment no, però un d’ells n’havia fet fins als anys noranta. De fet, va ser l’últim pastor transhumant del Penedès. Anaven cap a la vall del Pedraforca per passar l’estiu allà amb el ramat. Durant molts anys van portar el ramat a peu fins allà i els últims anys ja ho feien amb camions... Passaven l’estiu allà i després tornaven a baixar. Durant el desplaçament, els feien el menjar i els el portaven... I, quan tot el trajecte es feia a peu, sobretot en els trajectes buscaven la complicitat de cases d’acollida per poder tancar el ramat algunes nits i poder tenir drets d’abeurada i espais perquè els pastors poguessin descansar. Això eren pactes de paraula entre famílies que passaven de generació en generació... Sovint els dies que el ramat estava en aquestes cases pasturava la finca o deixava excrements que els pagesos utilitzaven, després, per adobar els camps a canvi de l’aigua i el refugi que oferien.

Sí, sí... Tot això amb la mecanització del camp es va perdre bastant, però hi va haver una època en què els ramats que baixaven del Pirineu cap al Penedès arribaven un cop acabada la verema i, en aquell moment, quan el cep perdia el pàmpol, si hi havia herba a les vinyes, els ramats la podien aprofitar i el pagès s’aprofitava dels fems. Era una relació simbiòtica en què tothom hi sortia guanyant. I aquesta tradició que semblava molt antiga és fàcilment recuperable, i al Penedès ja hi ha cellers que han començat a fer-ho.

Sí, el projecte del camí ramader de marina ha anat avançant amb els anys, però encara té molt camí per córrer. Però hi ha una cosa molt important, i és que va néixer amb la voluntat de promoure la protecció dels camins ramaders independentment del lloc on estiguin situats. Al llarg d’aquests anys hi ha hagut altres iniciatives iguals, i n’estem molt contents, perquè volem que ens copiïn molts per poder protegir el màxim nombre de camins.

Si el ramat hi passa de forma continuada tothom té assumit que allò és camí ramader, però quan deixa de passar-hi la gent se n’oblida, i moltes vegades hi ha camins que es perden perquè l’administració o els veïns no ho saben.

Evidentment, els ramats quan pasturen per aquests camins no deixen de dispersar la biodiversitat. Precisament aquest ha estat un dels temes que s’han presentat a la segona edició del Congrés de Transhumància que s’ha celebrat aquest mes d’octubre a Amposta. Volem que la gent prengui consciència que el ramat, amb el que menja i amb els excrements que va deixant al llarg del camí, va escampant llavors i ajuda a promoure la biodiversitat i a estendre la flora.

L’objectiu del projecte és promoure una activitat turística per etapes molt lligada al patrimoni material i immaterial, i amb una voluntat molt lligada al turisme cultural, més relacionat amb experiències com el Camí de Sant Jaume o el Camí dels Bons Homes que no amb el sector turístic tradicional. Per desenvolupar aquesta idea hi ha d’haver una interrelació amb el sector privat –les cases de turisme rural, els restaurants, les empreses de lloguer de bicicletes, etc.– i buscar totes les complicitats necessàries per fer el camí per etapes. El més important és que el camí sigui d’ús ramader i, de forma complementària que tingui un ús turístic. En aquest cas, el turisme ha de ser una activitat sostenible en el sentit que no interfereixi l’activitat principal i es basi en una experiència en què el patrimoni paisatgístic i cultural tingui un pes important.