Adéu, Turú, de Móra

L'últim dia de març tancà portes, arrià persianes, emmudiren les tertúlies i s'aturà la caixa enregistradora del cèlebre, gloriós i semblava que etern bar fonda Turú, de Móra d'Ebre, allà al costat del pont, sobre el riu, que va engegar l'any 1927 el matrimoni Turú (Josep i Emília). Per mi és una catàstrofe que, no per anunciada, és menys greu. On anirem –tants d'altres i jo mateix– a partir d'ara, quan vulguem tenir una estoneta d'esbarjo, quan vulguem veure passar l'Ebre o saber l'última notícia d'ahir o de fa tants anys?

El cas és que s'ha acabat l'arrendament del lloguer del Turú, que de fa més de quaranta anys portaven el matrimoni Ramon i Elena, de Benissanet, amb els seus fills (tots tan atents amb els passavolants com jo), amb el resultat de la no-renovació per les dues parts: la filla dels propietaris, que no vol perpetuar el lloguer, i els arrendataris, que ja no poden més. Cal comprendre la situació, per una i altra banda. Com a fonda, ja feia un parell d'anys que no s'hi podia dinar ni sopar (i això que disposaven d'un menjador antic, ampli i airejat) i que, igualment, no s'hi podia ni dormir (i això que disposaven d'un bon conjunt de cambres, aptes per a butxaques febles com les meves).

La meva desolació pel tancament del Turú adopta proporcions geològiques, perquè coneixia l'establiment des dels meus primers viatges a la Ribera d'Ebre, allà en els temps del pleistocè. Comprendran, per tant, que a l'hora de redactar aquesta nota ho faci com si fes una necrològica per a un amic estimat.

I és que, en aquesta fonda bar, s'hi ha desplegat intensament la vida riberenca. En temps del senyor Turú (que era de Marçà i que havia après l'ofici de cuiner en els Wagons Lits del transport ferroviari europeu) s'hi devia menjar d'allò més bé, atenent al fet que, de Tarragona i Reus a Batea (que és un ample cercle territorial), la concurrència –cada dia i en festes– hi era assegurada. El senyor Francesc Escribà –un dels distingits tertulians que he conegut, farmacèutic i bon lector– em deia que la cuina del Turú era tan coneguda com ara ho és El Bulli, «però en espès». Les faixes dels pagesos i les cotilles de les senyores segur que havien d'afluixar-se després d'aquells àpats. Ja m'hagués agradat assistir a aquell teatre.

Segons també m'ha contat el senyor Frederic Jiménez, un altre de la colla (amb afuat esperit comercial), l'arribada al Turú, abans de la guerra, es feia en barca, i s'anaven a buscar els clients a l'estació de trens de l'altra Móra. I a l'hora d'entaular-se s'havien fet juguesques, com aquella que van proposar-se un cambrer i un d'aquests clients, en el sentit de comprovar qui es cansava abans: si el primer de servir o el segon de menjar. Aquesta peripècia de gastronomia olímpica me l'havia explicat –amb la seva gràcia suprema– el senyor Ramon Amposta, oriünd de Benissanet, humanista, home de ràdio i d'antiguitats, que es passejava pels marges de l'Ebre amb Bladé, llegint els autors francesos.

Ja dic: les hores al Turú devien passar entretingudes. Jo en vaig conèixer unes altres, molt posteriors, no cal dir-ho, però per mi igualment passadores. Hi dec haver fet hectolitres de beuratges diversos amb diversos companys, també, de la milícia socialista, republicana, catalanista i antinuclear, tals com Manuel Mellado, Josep Solé Arnal, Joan Launes, Miquel Pérez, Jordi i Juanjo Duran, Andreu Carranza, Joan Rebull o mossèn Sáez, entre tants mossens que vaig conèixer: Masip, Redorat, etc.

I, naturalment, presenciava el moviment verbal de la tertúlia matinal que es formava: un conjunt humà de Móra i altres pobles, avançat en edat, però ple d'enginy i simpatia, que formava una àgora de pensament i sentit comú que, si no es troben en un altre lloc, es corre el risc de perdre. Un mirava els sants del diari, l'altre perdia els ulls cap a les serres del Priorat, el del costat els tenia fixats en la rambla fluvial de l'Ebre, el de més enllà romania mut com Buda, però no sord, a la gresca que es formava, i el de més ençà, en la més estricta actualitat, afirmava sentenciós que, amb això de la crisi, prendrem mal. Aquests últims dies, doncs, s'ha passejat pel Turú l'atmosfera d'una certa nostàlgia, que els llogaters no han volgut fer evident (tot i que la processó anava per dins), però que ha afectat també en graus diversos la tertúlia senatorial i la més jovençana, de les quals en molts moments vaig formar part. Adéu, Turú, algun dia escriurem la teva història!