“Quan Catalunya sigui un estat ens anirà molt bé”

Jo vaig néixer a Perpinyà, en un barri una mica exterior de la vila, que en diuen la Ruta de Prada. El meu pare parlava català, la meva mare no, però l’entenia i els seus pares també el parlaven... De Perpinyà vam anar a viure a Sant Feliu d’Avall. I a Sant Feliu tothom parlava català.

Jo soc de la generació que a França anomenen Les trente glorieuses, perquè hi havia un gran progrés econòmic i social i qualsevol fill de família modesta, com era la meva, si estudiava tenia garantit un lloc de treball. Tothom s’hi esforçava, a parlar als fills en francès, i a casa meva també ho van fer.

Després del batxillerat vaig anar a l’escola de mestres i vaig començar a fer classes a Montalban, un poblet de l’Occitània. Jo era adepte al mètode Freinet, una manera molt activa de fer classes, que es basa molt en el medi, en l’ambient de l’alumne... Va ser llavors que, buscant elements per preparar les classes, em vaig assabentar que moltes coses lligades al país no me les havien ensenyat mai..., coses lligades a la geografia, a la història, a la gent, a la llengua... Res d’això m’havien ensenyat en la meva formació francesa.

Jo era un ignorant de la història de Catalunya. Havia viscut en un món molt francès, un món global però irreal. Quan em vaig matricular a la Universitat per estudiar geografia, com que només podia anar-hi un cop a la setmana, perquè treballava, vaig llegir molt. Va ser llavors que vaig descobrir moltes coses del país.

Un cop vaig acabar la carrera universitària, em vaig presentar a oposicions. La primera vegada no ho vaig aconseguir perquè entre l’examen escrit i l’oral van suprimir totes les autoritzacions i em van destinar a l’exèrcit. Era l’any 1968 i ser mestre era sinònim de comunista. Vaig treballar en un institut a Perpinyà... I el primer cop que em van proposar fer classes a la universitat ho vaig refusar. Jo em considerava un català que feia estudis universitaris i que volia estudiar el país, i no com un universitari i prou. Dos anys després em van agafar a la Universitat de Perpinyà, que llavors era un col·legi universitari, com també ho eren en el passat Girona o Tarragona. Els faltava gent. Vaig començar a fer estudis. Vaig fer un atles de la Catalunya Nord. I també vaig tenir els primers contactes amb la Universitat Catalana d’Estiu.

A la Universitat vaig connectar de seguida amb col·legues que treballaven també sobre temes de català o sobre el país... Hi havia una professora d’història, l’Alícia Marcet; també un petit grup de quatre o cinc que es preocupaven pel català..., Jordi Estivill, Domènec Bernardó..., i es va crear el CPEC, Centre Pluridisciplinari d’Estudis Catalans, on parlàvem de temes. I ho fèiem en català.

Sí, i el departament de castellà la va refusar perquè no venia d’un departament d’ensenyament, sinó d’un grup de gent que en aquells moments estaven considerats com a militants. Eren els anys 70 i Franco era viu.

Vam tenir la idea de fer un diploma de català sense suport de l’Estat però que s’autofinançava. I vam demanar al Consell General, és a dir a la Diputació, una petita subvenció. Així vam començar.

Jo no he fet política en el sentit de pertànyer a partits polítics i presentar-me a eleccions, però sempre he tingut una actitud política. A favor del català, a favor del país... Per mi el blanc i el negre és si la gent és favorable al català o no ho és. I he de dir que de gent dogmàtica i anticatalana n’hi ha a l’extrema dreta, però a més de l’extrema dreta, n’he trobat a l’esquerra. Perquè a França la ideologia d’esquerres és molt jacobina. A la gent de dretes tant li fan aquestes coses... En aquella època vaig tenir molta resposta perquè tots els polítics eren del país i tots parlaven català. I tots tenien aquesta fibra sentimental pel país. Tant els de dretes com els d’esquerres. I van ajudar. Si calia fer una intervenció a París la feien; si se’ls deia d’anar a veure un ministre, obrien la porta. Si ho vam aconseguir és perquè vam trobar una generació de polítics que eren del país i el català el duen dins.

No, no. En absolut. El món ha canviat completament. Ha canviat la gent, han canviat els polítics, el context. No té res a veure la situació dels anys 80 i 90 amb la d’ara. Ni amb la dels anys 90. Un terç de la població diu que parla i entén el català però no hi ha enquestes, no hi ha estudis. No sabem quines llengües parla la gent... Però si es mira els alumnes i els pares d’alumnes, n’hi ha més de dos terços que volen que els seus fills aprenguin català a l’escola. Què vol dir? Que mentre que hi ha una part de la gent nascuda al país a qui no li interessa el català, hi ha una part notable de la gent que ha vingut de fora o que van néixer de pares de fora que són interessats pel català. Ho veuen com una oportunitat.

L’Estat frenarà tant com pugui l’ensenyament del català, però com ha passat als anys 80 i com passa ara serà desbordat perquè quan hi ha un 60% dels pares que volen que els seus fills aprenguin català s’acaba fent català. Som companys de trinxera. I això passa també amb altres llengües regionals que estan encara en més mala situació que la nostra. Aquí el català es manté. No progressa o progressa poc, però es manté. A altres regions la situació és molt més preocupant. És el que passa amb l’occità o el bretó.

Per mi el que és important és que la llei s’aprovés. La majoria la va votar i això em confirma que anirem progressant i anirem desbordant. Això ho tinc clar.

La Universitat de Perpinyà és petita i no té totes les branques..., i també hem tingut la mala sort que els dos o tres últims presidents de la Universitat han estat molt girant cap al nord, i això també ha influït a tenir menys relacions. Anteriorment havia estat més fàcil... Fins i tot Perpinyà participa a la Xarxa Vives i això ve de presidents anteriors. El president actual sí que està interessat en les relacions amb el sud. A veure què farà...

He participat a la Xarxa Vives i també soc membre de l’Institut d’Estudis Catalans des de l’any 1991, i per la meva experiència tinc clar que la Universitat Catalana d’Estiu és l’únic lloc que conec on hi ha una vida comuna i intercanvis forts entre gent de països catalans. I no cal creure, com critiquen alguns, que és una universitat política. Hi ha de tot. Hi ha fins i tot recerca sobre la religió cristiana.

Jo dic que cada any és un miracle que s’arribi a fer. Ara bé, és important assenyalar que fa set o vuit anys es va crear el Centre Pau Casals, a Vall Roc, que rep tot l’any alumnes del sud i del nord i el cap de setmana venen famílies amb fills. Abans de la covid hi passaven 6.000 persones cada any.

És un cas únic a Europa. I hem tingut subvencions europees, entre altres els ajuts Interreg. Tenim un contracte per 40 anys. També hem tingut ajuda de les quatre diputacions catalanes, de les Illes Balears. És una obra de països catalans, que pot tenir continuïtat fins i tot si l’UCE es deixés de fer, perquè a vegades no estem segurs que pugui durar 40 anys més.

De fet, la idea la va donar el responsable del programa de cooperació francoespanyol, que va assistir a les Diades Transfrontereres que fèiem a l’UCE. Me’n cuidava jo. Era de Bordeus i ens va dir que l’UCE era un programa europeu. “Sou transfronterers”, va dir. Va veure l’UCE i ens va dir que l’UCE era un programa europeu, sou transfronterers. D’aquí va sorgir la idea de fer Vall Roc.

Com l’UCE, soc pancatalanista, no per fer un estat de països catalans, sinó perquè els Països Catalans són... El dia que Catalunya sigui un estat ens anirà molt bé. I al mateix temps soc europeista, a favor de la Unió Europea. També soc de la Catalunya Nord. I per sobre de tot soc geògraf.

L’Estat francès i l’espanyol no ho acceptaran mai. És Catalunya que ho haurà d’imposar. No hi ha cap país que hagi assolit la independència perquè els l’hagin concedit. Mai. És el país mateix que se l’ha de guanyar de manera pacífica o no. Sempre ha estat així. A tot arreu. I passarà també per Catalunya. Quan hi hagi una majoria de gent que vulgui la independència i que vegi que l’Estat espanyol se n’aprofita, de Catalunya, i no fa els deures com a democràcia. Aquell dia, no sé quan, Catalunya serà independent. Aquí ens anirà més bé perquè el català serà llengua de proximitat i, per tant, obligatòria als instituts. I la Catalunya Nord servirà de pont a França per tractar amb Catalunya. Tots hi sortirem guanyant.