“No hem d’amagar que nosaltres puntegem”

Totes estan relacionades. A la política, hi vaig anar per defensar l’aspecte cultural i, per tant, tot té la seva connexió. Potser la que ara gaudeixo més, perquè el temps m’ho permet, és la d’historiador.

Fa temps que tinc una ceba al cap, que consisteix a mirar de transcriure tots els pergamins que es van trobar en una masia de Banyoles. Em sembla que és una aportació científica important i que no havia fet mai. Abans ho feia a correcuita, però ara, sense presses, hi vaig treballant fins que esgoti els pergamins que tenen en una calaixera o bé fins que m’ho permetin. Ho gaudeixo bastant.

Em van quedar coses a mitges. En aquella època ens estrenàvem tots i, malgrat que jo provenia del terç familiar, és molt diferent quan et toca agafar a tu el bou per les banyes i dominar-lo. Quan hi era pel terç familiar, qui manava era l’alcalde franquista Clua. Em va servir d’experiència, amb l’objectiu de trencar la inèrcia que es portava i enfrontar-m’hi en els plens si calia. Ja com a alcalde, vaig començar coses que d’altres van acabar. Però hi ha temes del món cultural que m’hauria agradat fer de manera més intensa. Però en un mandat era difícil.

Sí, perquè va suscitar molts interessos, lògicament. També dins el mateix partit. I jo soc un individu que interpreta els partits com un instrument, no com una finalitat o una patent de cost per a ningú. Per tant, per a mi tothom és igual i és molt difícil mantenir aquesta posició. El pla general va ser un moment complicat. No el vam acabar i es va finalitzar en període socialista. I no de la manera que jo hauria volgut. M’hauria agradat salvar més cases antigues d’indians. Vaig aconseguir protegir-ne dues, que són les úniques que hi ha i que fan funcions de museu. Se’n va salvar molt poca cosa. I aquesta és una recança que tinc. En aquell temps també vam badar –i m’hi incloc– amb les masies. Hi ha pobles on, a les mateixes urbanitzacions o als barris, la masia ha estat el centre social. A Lloret, ni així.

Entenc que sí. Hi havia una senyora que tenia fil directe amb Madrid, amb una persona de galons grossos que li facilitava les instal·lacions a la platja. I jo sempre he entès, i tots els de l’Ajuntament en aquell moment ho pensàvem, que la platja és un espai públic. I ens hi vam oposar per tots els sistemes que vam poder. Al final, com a cap visible, vaig petar jo. No em sap cap greu, però sí que em va molestar. De fet, el temps que vaig estar inhabilitat, com que no tenia interès a fer d’alcalde, va passar gairebé desapercebut. Però sí que dol per intentar ser just.

Molt difícil. Però més aviat soc optimista i penso que encara hi ha coses a salvar. I no vull dir només coses materials. No només tinc obsessió per les pedres i els edificis. Parlo de l’esperit del patrimoni immaterial, si en vol dir així. De la cultura, de la parla. Ara cada dia és més difícil, perquè cada cop hi ha més allau de gent que ve de fora i no tots s’hi identifiquen. Jo, que he estat mestre a les escoles, he vist forans que venen amb actitud despòtica i no volen que els seus fills parlin català perquè creuen que no els servirà de res. Això fa difícil mantenir la nostra personalitat. Tot i això, es fan coses amb aquest interès i com a català no puc afluixar la corda.

En aquesta batalleta, també s’hauria de distingir entre el que es diu i el que realment es pensa. Gent que vol canviar perquè és la directriu, però que si escoltes per darrere diu que farà el que convingui perquè el que li interessa és omplir tots els llits de l’hotel. Hi ha aquesta divergència entre la realitat i els desitjos. I pesa molt. Però sí que penso que s’ha avançat. Molts hotels s’han remodelat, bé que no tots els que haurien de ser. I alguna cosa es fa. Continuo tenint esperances d’un Lloret més o menys endreçadet, tot i que no pas el que havia somiat.

No podem negar que existeix l’anomenat “turisme de borratxera”. Però no ho és tot. Si a Lloret maten una persona, sortim a primera plana. Si fem una conferència amb un personatge extraordinari, amb prou feines. S’estan fent moltes coses que no transcendeixen. Només allò dolent. Tot Lloret no és això. Tampoc tot Lloret és Santa Clotilde o Santa Cristina.

Com a català conscient, m’horroritza que no tinguem la capacitat de cedir uns i altres, de treballar pel nostre país per damunt de tot i dur-lo a la màxima plenitud. I després ja aclarirem qui mana i qui en treu més rèdit. Això em fereix. Aquest ja és un punt de vista que tenia quan estava en la política municipal. Va ser un cavall de batalla amb l’alcalde socialista, que em pensava que m’hauria entès, perquè abans que fos alcalde venia a casa i ens enteníem aparentment. Hi havia molts problemes que s’havien d’afrontar braç a braç i donar la cara. I després veus que no ho fan. I a Catalunya passa el mateix: ens estem dividint i a Madrid se’n fan un tip de riure. Això és inconcebible.

Sí, quan vaig poder treballar per la Cultura a la Generalitat i a la Diputació, hi vaig gaudir. Vaig fer una feina que m’adonava que era útil; la gent la valorava. Els de la cultura popular estaven contentíssims perquè havíem portat la sardana a l’escola, així com altres projectes. I els dels monuments de les ermites, per les coses que salvàvem. M’hi trobava de primera. I també estava envoltat de gent molt maca. Érem una pinya.

Sí, no exclusivament, però bona part. Segurament, la família diria que he sacrificat moltes coses per això. A la Generalitat, com que no teníem els diners que hauríem volgut, dedicàvem moltes hores a anar a sopars i a actes.

Tots una mica, però potser el de la cultura popular, amb la qual d’alguna manera continuo col·laborant. Hi tenia un accés directe i m’adonava que ho agraïen i em valoraven. Perquè m’han continuat convidant. Hi ha quedat un afecte.

Possiblement. Potser no la valorem com cal, potser perquè hem volgut passar a ser un país modern, i no fos cas que ens posséssim la barretina! –que no vull dir que s’hagi de dur–. I qui diu la barretina, diu el món de la sardana, amb el qual estic molt vinculat. Així com hi ha hagut una davallada de dansaires, hi ha hagut una floració de músics. I, avui dia, els que componen sardanes instrumentistes són molt més bons que abans. I l’han elevat a uns nivells extraordinaris. Es pot comparar i es pot competir amb manifestacions semblants d’altres països. I no hem d’espantar-nos ni amagar que nosaltres puntegem i ens agafem de les mans. Tenim la nostra cultura i aquestes coses han de perviure.

A casa tots venim de l’ensenyament i és un món on m’he trobat bé. Malauradament, avui dia, el mestre no pot competir amb la tècnica i amb els nous aparells. I aquella cosa afectiva que es creava abans entre el mestre i els alumnes s’ha perdut. Ara surten de la classe pensant “gràcies a Déu que s’ha acabat”. I això no hauria de ser així. Jo he fet classes particulars. Per exemple, vaig agafar un noi que era sordmut. A casa seva no els agradava que parlés amb el llenguatge de signes perquè quedava limitat a una poca gent que l’entengués. M’hi vaig dedicar i tinc l’orgull de dir que va arribar a BUP. Amb ell vaig gaudir, perquè vaig treure de mi tots els trucs que em semblava que podien ser-li útils perquè pogués entendre el que no es podia fer de manera teòrica. Experiències com aquesta em van fer gaudir més que no pas quan vaig fer classes convencionals. D’acord que ara les mateixes lleis perjudiquen. Recordo mainada a qui vaig fer estimar la història, i els deia que, si treballaven bé un tema, els portaria sortint de classe a algun lloc. I en carregava tres o quatre al cotxe i els portava a algun jaciment. Ara, si ho fes, me les podria carregar. Hem millorat, sí, però hem anat enrere en algunes qüestions de tracte humà.

També. Hi ha una cosa perillosa de dir, però que és un tema no resolt. Els joves han de tenir un nivell elemental de coneixements. Però no tots, per força, s’han de treure el batxillerat només pel fet de presumir d’estadístiques. Ho trobo demencial. Avui dia falta el que abans eren els aprenents. Hi hauria d’haver un tipus de tallers laborals. Que ja hi són, aparentment. Però els nanos no s’hi troben bé. Tenia alumnes que se m’acomiadaven i anaven als estudis professionals contents perquè hi anaven a fer allò que els agradava, com fer de mecànic. I el tercer dia m’ensenyaven, desmoralitzats, un totxo de llibre de física i química. El que necessitaven aquests nanos no era un cap de taller que els ensenyés a remenar motors?

En una masia com tantes d’abans, tenen una calaixera plena de pergamins. I em van oferir treballar-hi i analitzar-los. No sap el que hi disfruto. Ara n’estic fent un del segle XIII. Sempre hi trobes la paraula que està trencada o tacada i has de ser hàbil o parlar amb l’amic de torn. I t’hi vas barallant i descobrint coses.

Sí, a vegades es pot pensar que són querellades. Però no. Quan feia classes, a vegades portava als nanos un pergamí perquè el llegissin, o portava algun text perquè el comentessin. Hi trobes coses delicioses, veus la mentalitat i ens ajuda a entendre els rituals d’aquella època. Aquesta petita història, barrejada amb la de reis i papes, als nanos els enganxa i els sorprèn.

El poble de la meva dona. Quan vas a un lloc, has d’intentar identificar-t’hi i no has de voler passar-hi per sobre. Has de buscar la manera oportuna d’oferir-t’hi i d’anar-t’hi vinculant. És el que he procurat fer. Vaig ajudar a organitzar les trobades de begetins que es van fer una colla d’anys. I he fet publicacions recollint el que hi havia inèdit. I ara tinc ja a l’ordinador per enviar un quadernet per a la Revista de Girona.

Sí, suposo que soc d’aquells que es voldrien morir fent coses.

Bé, he escrit obres de teatre còmiques.

Mentre estava a l’Ajuntament, i també després, per la festa de Sant Romà de Lloret, escrivia el guió de l’obra que fèiem amb una agrupació teatral. Era la caricatura d’aquell any. S’arribava al límit, però mai feia emprenyar ningú, perquè no es ridiculitzava. En vaig fer una vintena. La gent hi disfrutava moltíssim. Tothom hi anava. Fins i tot vaig aconseguir que els mateixos caricaturitzats sortissin a l’escenari. I jo també, perquè no fos dit.