La lluita continua, Sebas
Mor als 76 anys víctima del càncer Sebas Parra, pioner de l’Escola d’Adults a Catalunya, vinculat als moviments veïnals i la col·laboració llatinoamericana
Sebas Parra (Socuéllamos, la Manxa, 1946) va morir ahir a Girona víctima del càncer després de tota una vida dedicada a l’alfabetització. Sebas, vinculat també als moviments veïnals i a la cooperació llatinoamericana, es definia a ell mateix amb dues paraules, mestre i jubilat, però és impossible resumir la seva trajectòria en només dos mots. La seva ha estat una història de compromís vital per l’educació dels més vulnerables amb una triple qualitat: determinació, intensitat i persistència. Fins al darrer alè, que, obligat a reduir l’activitat social, va dedicar a una de les seves passions: l’escriptura. Sobretot amb la publicació de La força del coneixement (La Guerrilla Comunicacional), en què repassa quaranta anys de lluita a favor de l’alfabetització, i amb Rostolls, una autobiografia recent en què endreça els records i ofereix un emotiu comiat, ja conscient de l’avenç de la malaltia.
Predicant amb l’exemple
Militant convençut de la lluita social, va ser pioner de l’Escola d’Adults a Catalunya i a mitjans dels anys setanta del segle passat va predicar amb l’exemple anant literalment a viure amb els pobladors de les últimes barraques de Girona per ensenyar-los a llegir i escriure. “Va ser un gest insòlit”, recordava ell mateix en una entrevista publicada per aquest diari el 2021, “calia fer-ho així per tal d’establir les bases sòlides d’un projecte que necessitaria encara molts anys”. Un jove Sebas Parra posava d’aquesta manera la primera pedra d’un projecte personal que després tindria reeixides rèpliques arreu del país. Sobretot amb l'admirable Escola d'Adults de Salt. Sempre partidari de la crítica permanent i constructiva, però, ara es mostrava insatisfet amb el rumb adquirit per l’actual model d'aquestes escoles: “S’han transformat en acadèmies pures i dures en el pitjor sentit de la paraula.” Deixeble de l’educador brasiler Paulo Freire –el pedagog dels oprimits– i admirador del pensador uruguaià Eduardo Galeano –defensor dels “nadies”–, en Sebas fugia de l’acomodació i la resignació i reivindicava contra corrent els avenços de governs com els de Veneçuela o Cuba, territoris lliures d’analfabetisme malgrat els bloquejos econòmics imposats pels Estats Units.
Molt agraït amb el que havia pogut viure i la gent que havia conegut al llarg del camí, especialment amb l’Empar, li agradava invocar la cançó de Violeta Parra, que precisament tanca la seva autobiografia: “Gracias a la vida, que me ha dado tanto. Me ha dado el sonido y el abecedario.” El llibre li va servir també per transmetre la necessitat de mantenir el coratge a favor dels desvalguts. En Sebas hi escriu: “Se acabó lo que se daba.” I afegeix: “L’amor, la lluita i l’escriptura m’han salvat els mobles i han donat sentit a la meva vida. Però sento que se me’n va a poc a poc. Sembla que sí que aquest serà l’any de la jubilació, que hauré de plegar de veritat. Només em resta dir-vos, a la gent que m’estimo i que m’estimeu, un parell de coses: gràcies, moltes gràcies per tant que m’heu regalat i no oblideu mai que, com vaig escoltar en una comunitat de la muntanya nicaragüenca, «el mundo vive, la lucha sigue». El comiat literari es rebla amb una cançó d’en Raimon que també acaba amb un missatge d’esperança: “Si em mor, que el nostre treball haja guanyat.”
Acte premonitori
Dimecres, la vigília de la seva mort, a la Fundació Valvi es feia de manera inesperadament premonitòria un homenatge a en Sebas i altres col·laboradors estrets de l’Agenda Llatinoamericana, que també té 30 anys d’història. En aquest marc cal recordar igualment que en Sebas va ser dels primers a escriure a les planes de Solidaritat publicades per aquest diari durant la campanya pel 0,7%. En la seva presentació, Jordi Planas, un altre lluitador incansable, glossava així el mestre jubilat, que havia excusat la seva absència per motius de salut: “Ha estat també un excel·lent professor de la Universitat, els seus alumnes en tenen un gran record. L’educació, la política i la solidaritat omplen el seu rebost i ha escrit també un pilot d’articles i poesies, animador de les campanyes d’alfabetització a Nicaragua o de l’agermanament de Salt-Quilalí.”
Educació popular
En nom seu agafava el micròfon Manel Mesquita, amic inseparable, per llegir les paraules que ell volia que fossin dites, convertides involuntàriament en les darreres que d’aquesta manera pronunciaria en públic: “Entenc aquest reconeixement com un gest coral i participatiu propi de l’educació popular que genera i alimenta l’Agenda des del primer dia. Tenim moltíssima gent anònima que ens ha ajudat a fer, refer i divulgar l’Agenda, que ens ha ajudat a «poder reconduir la vida amb la certesa que cap esforç no cau en terra eixorca», que ens diu el poeta. L’Agenda, així, és comunitat, és poble en camí al servei de les grans causes. I així crec que la van pensar els Casaldàliga, Vigil i altres pares fundadors, i així crec que continua repensant-se aquí per totes nosaltres avui i espero que sempre. Felicitats a tothom i recordeu: «El món viu, el compromís i la lluita segueixen.»
Acabo amb la frase que el dia de l’entrevista per a El Punt Avui, mentre ens protegíem de la pluja a la biblioteca de la Coma Cros de Salt, vam pactar que seria el títol. Un títol sempre és complicat perquè mai es pot resumir tot. El títol de la seva vida és aquest: “Alfabetitzar els adults és salvar el món.”
