MIQUEL PUCURULL
JUVIALT I CORREDOR DE FONS
“Ni caminar ni córrer, corrinyar”
Aquesta entrevista no és un regal però quasi. Abans-d’ahir Miquel Pucurull va arribar als 84 anys, optimista i vital com sempre i amb un llibre acabat de sortir de la impremta sota el braç on explica de mil maneres diferents la seva passió per córrer, convertida ara en passió per corrinyar.
Què va ser primer, córrer o escriure?
Córrer. Vaig començar a escriure després de jubilar-me. Abans escrivia a l’empresa coses de màrqueting i comercials. No escrivia ni cartes, es pot dir. I parlant de cartes, quan em vaig jubilar vaig començar a escriure cartes als diaris, i El Punt me’n va publicar un munt. Li vaig començar a agafar gust a l’assumpte i després vaig entrar a les xarxes socials, i aquí estic.
Va començar a córrer a la quarantena.
Als quaranta anys, clavats. Estava molt gras...
Per això es va posar a córrer?
Sí.
I la seva filla, que després va ser corredora de maratons, el va animar a fer-ho?
No exactament. Jo diria estimular, no perquè m’estimulés, sinó perquè jo veia que si corria li feia gràcia. Però res més que això.
Vostè no era un model d’atleta per a la seva filla.
En absolut.
Ella, en canvi, sí.
En aquella època encara no, perquè estic parlant dels anys vuitanta i ella va ser molt bona als noranta. Aleshores anava a l’institut i començava a fer alguna cosa. Ella feia molta muntanya i l’any 89 va començar a fer maratons. Va baixar de tres hores, que en aquell temps per a una dona era molt.
En el seu cas ha passat a la inversa: la filla ha estat el model per al pare.
És més. El primer dia que va començar a córrer o a corrinyar...
Corrinyar?
Sí, ho explico. Fa uns dies buscava una paraula sinònima de córrer, per no utilitzar tant córrer ni tampoc running, que ho tinc prohibit per mi mateix. Vaig trobar corrinyar, ho vaig buscar a l’IEC i posa, exactament, “Córrer sense gaire pressa”. Doncs això és el que faig ara.
Això ho hauríem de fer tots, córrer menys i més corrinyar.
Mira, el que pugui que corri... Corrinyar és bonic, córrer molt és l’hòstia.
Com era en Miquel Pucurull abans de córrer?
Era un sedentari total i absolut que feia deu anys que no feia res. Era gras i sobretot estava estressat per la feina, i per a això, afortunadament, en el moment de córrer vaig veure que funcionava. Vaig veure que m’aprimava i vaig córrer la primera marató al cap de set mesos.
En només set mesos, va passar de zero a 42 quilòmetres?
És una temeritat que no aconsello a ningú. Vaig començar a córrer un estiu, durant les vacances, en una platja de Gijón amb la meva filla. Allà vaig començar a fer un pla d’entrenament que havia descobert del Ramon Oliu que havia publicat al diari Avui.
Expliqui això del Ramon Oliu...
L’Oliu va portar la marató aquí. Ell havia corregut la de Nova York i havia quedat enganxat. Va tornar a Catalunya per qüestió de feina, va anar a la federació a preguntar quan hi havia la marató popular i li van dir que això aquí no es feia. Només hi havia un campionat d’Espanya a l’any per a atletes federats. I els va dir: “Ho organitzaré jo.”
Tornem als principis de córrer... Amb set mesos, una marató sembla impossible.
Sí. El mes de març del 1980 vaig fer la primera marató, a Barcelona.
Sortint de Mataró com es feia abans?
No. Vam sortir de les fonts de Montjuïc i vam tornar aquí mateix. La primera des de Mataró va ser el 1989, més o menys; la va córrer la meva filla, i jo també.
Era un repte personal córrer aquella primera cursa?
Sí, vaig començar a seguir el pla de l’Oliu. Ell diu, en aquell article a l’Avui, que el millor per a les persones sedentàries és córrer i deia que si algú volia un pla senzill de com començar a córrer que passés per la redacció, on hi havia un full amb les explicacions. I jo hi vaig anar.
I quan va agafar aquell full encara no havia corregut mai?
No. Hi vaig anar al juliol. A l’agost vam marxar de vacances i li vaig dir a la filla: “Escolta, tu, anem aquí a la platja, que és planer, i jo vull seguir aquest pla.” Era un minut de trotar, un minut de caminar, cinc vegades la primera setmana.
Això ho explica al seu llibre. I com va anar al principi?
Acabava mort. Les ganes que arribés el minut aquest no t’ho pots ni imaginar. Però em vaig anar engrescant perquè vaig veure que havia tractat de fer dieta i no m’aprimava. De mica en mica vaig anar millorant en això de l’estrès. Aleshores hi havia la marató de l’any vuitanta, que jo quan vaig començar a fer això no m’ho havia ni plantejat...
I quines sensacions recorda haver tingut en acabar aquella primera marató?
De totes les maratons, de totes, tinc molt bons records, sobretot del moment d’acabar. En aquella primera van venir la meva dona i les dues filles a acomiadar-me a la sortida, que semblava que anés a les croades, perquè era tot tan desconegut. Per exemple, el fet de posar-me a fer la marató al cap de només set mesos és una bestiesa.
És una temeritat!
Aleshores no hi havia tota la informació exhaustiva que hi ha ara.
Vostè això no ho recomana.
En absolut.
Cal córrer maratons?
No. El que cal és moure’s. Jo no sé quan una persona es fa gran, però el que sí que sé és que un sap en quin moment convé començar a moure’s perquè, en cas contrari, te’n vas cap avall d’una manera estrepitosa. Ho sé perquè ho veig, no en mi, però sí en amics o familiars que tenen la meva edat o menys. Afortunadament els metges ja comencen a dir-ho molt.
Amb la seva experiència, el millor benefici de córrer quin creu que és?
Va lligat a la part física i a la psicològica. És indestriable. Va bé córrer per als ossos, els músculs, el cor, però em va molt bé per a la ment.
El que és molt important és adaptar l’exercici a les possibilitats de cadascú.
Això és el que explico jo a les xerrades que faig. Se’m presenta com algú que corre maratons i jo dic: “Un moment, expliquem la qüestió. Jo he fet maratons, 46, però no vinc a parlar d’això, vinc a parlar de l’absoluta necessitat que hi ha de fer exercici a partir d’una determinada edat, que un ja ho veu.”
Però vostè n’ha fet, de maratons, i en la cursa hi ha aquell moment famós del mur. Defineixi’m això del mur, què és.
El moment del mur és quan quedes exhaust, i a més a més et passa de cop i volta. Aquestes passes que feies més o menys regularment..., bé, doncs la passa s’ha escurçat i no hi ha manera d’allargar-la i t’agafen ganes de plegar.
I com se supera aquest moment de crisi extrema?
Mentalment, no hi ha cap altra manera. En el meu cas el mur dura del quilòmetre 32 al 37. Com que tu mateix has fet un esforç per superar-ho i comences a pensar en l’arribada i la il·lusió que et farà, això t’ajuda. Perquè és veritat que quan falten dos o tres quilòmetres el mur ja no hi és, l’has superat.
I els murs en la vida real com se superen?
Posant-hi pebrots al que sigui. No hi ha cap altra manera d’afrontar els murs que se’t posen al davant en la vida.
Córrer o caminar?
Ara, ni córrer ni caminar, corrinyar, que és el que faig jo ara. Córrer sense pressa.
Els metges diuen que, com a exercici, millor que córrer és caminar.
Sí, però ha de ser un caminar viu, si no no serveix. Si vas a caminar per mirar aparadors, això no funciona. Hi ha molta gent que fa ara marxa nòrdica i ho fan a un pas viu.
Al seu llibre hi ha una actitud de plantar cara a la vellesa, no vol ser ancià. Però tots hi hem d’arribar, a aquest moment.
Absolutament. A vegades penso que potser em passo amb això de pronunciar-me que jo no vull ser ancià, amb tots els respectes pels ancians. I, a més, jo arribaré a ancià.
Per tant, això de ser ancià és una actitud mental?
Sí. Jo he tingut molta sort perquè, fins ara, físicament m’he trobat molt bé. També hi he posat de la meva part per trobar-me bé, no ens enganyem. Jo no m’he quedat a casa en un sofà esperant que la salut funcioni. Ara bé, tinc clar que un dia o un altre arribarà la vellesa i potser seré dependent de la família, si no em moro abans.
Com tracta la societat als vells?
Jo no em puc queixar. En el meu entorn, i en el món de les xarxes i en el de córrer, m’hi sento molt bé, molt considerat.
Quin entrenament fa cada dia?
Si surto de casa i vaig fins a Maria Cristina, són sis quilòmetres; si arribo fins al Parc Cervantes, en són deu.
I el saluda molta gent?
Sí, déu-n’hi-do.
I això de ser una figura mediàtica, a través de les xarxes, com ho porta?
Em sorprèn moltíssim tenir tants seguidors. Als periodistes us agrada, i és lògic, que un iaio faci coses, les que siguin, ja sigui perquè corre o fa maquetes, i és lògic perquè serveix per estimular la gent gran, per fer veure que pot seguir fent coses.
I quan s’acabi el poder córrer?
Doncs aleshores caminaré, o corrinyaré. Espero poder-ho fer, a menys que tingui problemes d’artrosi.
Ara pensava que em fa una certa vergonya fer aquesta pregunta, però la hi faig: a un home de 83 anys li fa por la vellesa?
No em fa por la vellesa, perquè l’afronto bé. El que em fa por és morir. No soc creient i crec que et mors i ja s’ha acabat. Em fa por patir, el patiment.
L’última marató la va fer...?
El 2018 a Barcelona.
Vostè és independentista, i aquesta marató com la veu?
Fotuda. Hem topat amb un mur com el de Berlín. Però bé, tinc la il·lusió de morir en una Catalunya independent.
Llarga vida doncs!
La vida amb potes
Quan en Miquel Pucurull s’acosta cap al punt on s’ha de fer aquesta entrevista, el fotògraf que l’espera per retratar-lo, que també és corredor aficionat, l’Oriol Duran, no pot evitar de dir: “Mira com va!” I certament, pel ritme que porta caminant, de lluny, Pucurull no sembla un home de la quarta edat, aquella en què els vells entren quan ja han superat el llindar de l’esperança de vida. Els seus ulls nets, el seu discurs viu, la seva gestualitat contundent, també l’allunyen d’aquest estadi vital del decaïment, la resignació i la debilitat a què, inevitablement, sembla que condueixi el pas del temps. La vida d’aquest home va canviar radicalment el dia que es va posar a córrer per una platja d’Astúries un estiu de ja fa molts anys. Des d’aleshores va trobar, com titula ell mateix el seu últim llibre editat per Columna, Gambada a gambada, l’alegria de viure.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.