Salut

MARINO FRANCISCO I JOSÉ FRANCISCO

TRASPLANTAT DE RONYÓ I DONANT

“Donar un ronyó al meu germà era el més natural”

“Hi ha vegades que m’oblido que tinc un ronyó i no pas dos”

“Els metges em diuen que el meu cos està acceptant l’òrgan com si fos meu i no pas donat”

La història de Marino Francisco és la d’un supervivent. Els seus ronyons li van fallar d’un dia per un altre, sense cap avís. Tenia 32 anys, sortia de treballar a la construcció i es va trobar malament. “Vaig anar a l’hospital i allà em van dir que el meu estat era crític, que em quedaven 24 hores de vida”, recorda. El van derivar a la Vall d’Hebron i, després de l’ensurt inicial i d’haver aconseguit estabilitzar-lo, els metges el van derivar a fer diàlisi. “Llavors la donació en viu era molt puntual, hi havia encara molts morts de trànsit i directament entraves en la llista d’espera per a una donació de cadàver”, assenyala. Va començar el tractament a l’hospital Germans Trias i Pujol, per proximitat al seu domicili, i es va conscienciar que l’espera per obtenir l’òrgan podria ser molt llarga. “Vaig tenir molta sort, perquè en només sis mesos em van trucar que havien trobat un ronyó compatible amb mi d’una noia morta en accident de trànsit”, puntualitza. L’operació, lluny de ser un mer tràmit, es va convertir en un autèntic calvari. De les tres o quatre hores previstes es va allargar a 10. “Quan ja n’havien fet el trasplantament, les venes i artèries es van començar a rebentar. Van haver de tornar a treure el ronyó, tornar a netejar-lo i preparar-lo i avisar un equip d’urgències vascular per resoldre el problema. Un cop fetes les connexions em van tornar a posar el ronyó i va funcionar perfectament”, relata, i hi afegeix: “L’equip mèdic va assegurar a la meva família que el que havia passat era un autèntic miracle [riu].” Però la història d’en Marino no acaba aquí. Disset anys després de la primera intervenció, la medicació per evitar el rebuig de l’òrgan va acabar perjudicant-li l’òrgan i obrint la porta a un nou trasplantament. “El cert és que la família s’hi va abocar de ple”, afirma. La primera opció de la seva dona no va superar les proves, però tres dels seus germans van oferir-se. La compatibilitat de més del 99% la va obtenir del petit, en José. “Donar un ronyó al meu germà si el necessitava era el més natural. Era tan obvi que no m’ho vaig haver de pensar gens”, diu en José Francisco, que assegura que sempre va disposar de tota la informació relativa a l’operació i que ha pogut continuar fent la seva vida normal sense cap mena de problema. “Hi ha vegades que fins i tot m’oblido que tinc un ronyó i no pas dos”, indica, i hi afegeix que el trasplantament “és un episodi més”: “Una anècdota d’una magnífica relació amb el meu germà.” “Ara és cert que a banda de la sang compartim una peça més [riu], però érem bons germans abans i ho continuem sent després”, assenyala.

Marino Francisco hi afegeix que durant aquesta segona operació va estar més pendent de com anava l’extracció de l’òrgan del seu germà que no pas de si tot aniria bé amb ell: “Hi havia el plus de la responsabilitat, de conèixer el teu donant i d’esperar que tot anés bé.” Tot va anar bé. Tan bé que, en les darreres proves de seguiment periòdiques a què es va sotmetre, els metges van indicar a Marino que la compatibilitat de l’òrgan trasplantat era tan alta que es plantejaven reduir-li la medicació contra el rebuig. “Em van assegurar que el meu cos l’estava acceptant com si fos meu i no donat”, destaca.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.