“A l’afició pel vehicle antic li sobra nostàlgia”

Si tot es desenvolupés de manera tranquil·la, hi hauria una predisposició de temps i diners. Quan hi ha estabilitat, la gent es pot dedicar al que més li agrada. El moment que et toca viure és importantíssim. Si és bo, tindràs més possibilitats de fer coses. Si és dolent, se’t tallen les ales. D’altra banda, a l’afició pel vehicle antic li sobra nostàlgia i li falta valoració patrimonial. La major part de la gent es mou per nostàlgia i això és gravíssim, és el pitjor que hi ha. Tenir com a estímul la imatge del pare pilot a la paret, dels cotxes de casa, de la joguina del veí... Mentre això continuï així, no veig bé el futur. S’hauria d’agafar un vehicle clàssic i entendre per què es va fabricar al seu moment, quina utilitat tenia... Saber-ne. És tan important l’entorn de l’automòbil com el mateix automòbil.

Tu t’emociones quan en un museu d’arqueologia veus un crani que diuen que té 4.000 anys?

És un tema nostàlgic. Com si veus la figura de cera de Franco. Avui és un dia en què molta gent està nostàlgica, molta més de la que ens pensem! [L’entrevista es va fer el 20 de novembre].

Sí, és positiu que es conservin cotxes. Però tenim una hiperconservació. No acabo d’entendre on ens porta.

L’ús cada vegada anirà a més, tot i les restriccions que es puguin plantejar. No té cap sentit que les lleis impedeixin tenir i desenvolupar aquesta afició. Si ho intenten, toparan amb altres realitats paral·leles. No pots legislar perquè no s’obrin tallers de restauració, que donaran feina a moltíssima gent. Aquí és un sector incipient, però a Anglaterra i Alemanya, no. A la Techno Classica d’Essen aquest any hi havia cinc escoles oficials de restauració, tot un pavelló orientat al futur de la restauració. Això són diners.

Tard o d’hora s’arreglarà. No cal sensibilitat; les administracions s’hi veuran obligades. Sorgirà un col·lectiu empresarial que pressionarà. Estem donant forma a una activitat econòmica, agradi o no. I quan un sector econòmic existeix, es defensa, començant pels sindicats. Certament, des de l’àmbit ecològic tot el dia ens estan dient que som molt i molt dolents... Són molt més dolents els que ens diuen dolents que no pas nosaltres.

Per exemple, els mandataris de la COP27 es podrien haver posat d’acord per sortir tots junts del mateix aeroport en un mateix avió. Per anar i per tornar. Però passa en tot. Com el polític que feia discursos a favor del transport públic de Barcelona i, quan li pregunten com havia anat fins a la ràdio on l’entrevistaven, respon que amb el seu cotxe.

No. Quan un país té consciència del seu patrimoni, la gent accepta el que implica aquest patrimoni. Al novembre es va fer el London-Brighton [un esdeveniment semblant al Barcelona-Sitges]. Surt en tots els diaris, la gent els va a veure i no els tiren ous. Aquí estem passant ara aquesta crisi, però d’aquí a un temps se superarà. Se’n cansaran. Lamentablement, tenim experiències en altres temes. Si fa cinc anys érem independents... Som un país de pet i flama.

Amb el meu pare hi havia una relació fortíssima. Des de molt petit, anàvem a buscar cotxes, que en aquell temps era com anar a l’Àfrica. Entràvem en un garatge amb aspecte maquiavèl·lic, ple de brutícia, i al fons hi havia el cotxe. El trèiem amb un tractor i li passàvem un cop d’escombra. I això ho recordes, és nostàlgia...

Però era molt més divertit això! T’hi trobes embolicat i prens consciència que el que estàs fent és molt important. En el meu cas, sortir de casa era anar a divertir-me. A un nano d’aquella edat costava fer-li entendre que havies anat a treure un cotxe d’un garatge. Agafàvem el tren fins a Pineda o Calella i, si aquell vehicle es posava en marxa, tornàvem per carretera. La Guàrdia Civil ens aturava a cada poble. “On van? Els papers...” Sense papers, sense assegurança... Era una feinada explicar que tot plegat era perquè en guardaves molts, de cotxes... Però mai ens van tancar a la presó. També era agradable conèixer tots els tallers i les ferralleries. Algú pensarà que soc un ximple perquè remeno ferros tot el dia, però és que m’agrada.

És qüestió d’entendre què fem. Que el que fem tingui una finalitat. Si hi ha la consciència d’estar fent alguna cosa important, tirarà endavant. Si ho fem com un divertimento, no tirarà endavant. Un altre cop, deixem de banda les emocions i anem al coneixement. No només es tracta de tenir un cotxe, una moto o una bicicleta que t’agrada. Has d’intentar conèixer què hi ha al darrere del cotxe, la moto o la bici. Hi ha gent que en posseeix i no hi entén res. La seva única afició és anar amb aquell cotxe? Això sí que no té futur. Quan ets partícip de tot el que envolta aquell cotxe, ja comença a tenir futur. És saber qui el va dissenyar, per què es va fabricar...

No, això és una visió investigadora. Em passo els dies llegint llibres per ampliar el coneixement. Tothom parla de futbol, i qui hi entén, realment, de futbol? Considero que ningú. De cotxes, tothom en parla. Els sento i callo per no haver de preguntar si saben el que estan dient. Quan Fernando Alonso va guanyar, semblava que havíem descobert la Fórmula 1 i ningú recordava els resultats de Paco Godia [pilot català amb vuit top ten entre el 1951 i 1958, amb Maserati]. És molt trist que persones que apareixen com a grans coneixedores no hi entenguin. Tenir una afició demana entendre-hi. Si no, aniràs amunt i avall amb el cotxe i ningú et dirà res, però no podràs formar part d’una tertúlia, de les “històries de garatge” típiques de l’Argentina. Aquí, vols anar a parlar de cotxes i on vas?

Mai. La vaig tenir en el moment que tocava i es va acabar. No m’ha interessat gens. No sé què hi aniria a fer.

Ja hi tornem a ser. S’haurà de valorar molt bé el que es guarda i el que no es guarda...

Moltes. Un dia, crec que abans de l’any 2000, escrivia que el sol havia sortit i era fantàstic, que feia un matí de collons, que només em quedaven 20 litres de benzina i que me n’anava a gastar-los. I la història l’acabava dient que quan el cotxe s’aturés, el deixaria abandonat. Al cap d’un temps, l’Estat em comunicava que anés a recollir el cotxe. Però el cotxe estava aixafat i em feien pagar el cost de retirar-lo. S’entén el símil? És a dir, hi haurà vehicles que es guardaran i d’altres que, lamentablement, quedaran en el camí. Hi haurà material que quedarà tancat i un altre que quedarà exposat. Nosaltres ja ens trobem ara amb gent que ens vol fer donacions i ja hem de dir que no. N’hi ha que s’enfaden. “Com és que vostè no se’l queda?” Doncs em sap greu, però no. Què en faré, de tenir-lo i de garantir-ne la conservació? Guardar per guardar no té sentit.

Sempre en quedaran. És molt difícil que quan se n’han fabricat tants no en quedin. Si han arribat als nostres dies peces que són úniques...

Jo crec que sí. Amb el temps, l’ús quedarà restringit, amb excepcions, com la competició i una sèrie d’activitats que, encara que sigui per la publicitat que tenen, es mantindran. Però d’altres, no. Tornant al tema de guardar, un exemple: estem guardant els primers patinets elèctrics? Fa cinc anys que eren nous i els llençarem sense adonar-nos-en.

Qualsevol cosa que es faci amb l’administració, sembli bona o dolenta, en realitat és bona. El sol fet de poder-hi parlar ja és extraordinari! Dit això, aquest plantejament pot ser una gran solució. Ara veurem si s’hi acullen només autèntics vehicles històrics o si pel mig ens apareix algun infractor, algú que té un cotxe vell d’ús diari i que vegi aquesta escletxa per colar-s’hi. Si passa, serà la picaresca, no una legislació mal feta. I si fem enfadar l’administració serà pitjor, perquè serà molt més restrictiva. Veig bé que un cotxe d’una certa edat vagi a la ITV i no n’hagi de passar cap més. Veig bé que es conservin les matrícules originals. Jo no he volgut matricular mai un cotxe com a històric perquè prefereixo conservar el seu carnet d’identitat. No m’interessa la història d’un dentista que arrencava queixals a Chicago i que es comprava un gran cotxe. A mi m’interessa el cotxe d’aquella persona coneguda per tots que s’hi feia fotos a la catedral de Girona o per les carreteres d’aquí. Aquest forma part del nostre territori, del nostre patrimoni.

En absolut. Jo crec que estic bé amb tothom. Però tampoc es pot passar per alt que quan semblava que érem el motor econòmic d’Europa, a principis de segle, érem el país que importava més cotxes antics del món. No era res més que una manera d’amagar capital, com qui compra dècims de loteria premiats! Creus que aquell senyor que comprava aquells cotxes era aficionat? No, per descomptat. I tenia dues cares. Va anar molt bé perquè van venir una sèrie de cotxes que no teníem, però també va anar malament perquè molts europeus van venir aquí a saquejar. Hi entrava un Cadillac i en sortien tres Ferrari. I com que aquesta gent no hi entenia, no era d’aquest món...