L'any zero dels ajuntaments

Els pobles i ciutats de Catalunya es van anar degradant al mateix ritme que ho feia el règim franquista i el seu inspirador.

Molts recorden com de deixat, brut i devastat estava aquest país els anys setanta. Com més temps feia de l'año triumfal més senyals de derrota hi havia. Les ciutats i pobles de Catalunya van arribar a la democràcia com si haguessin rebut un bombardeig els dia abans. Tot estava deixat de la mà de Déu. Les platges eren brutes, al mar suraven peixos morts, els rius eren clavagueres. Les ciutats que havien rebut la forta immigració dels anys cinquanta no tenien cap mena d'estructura ni esquelet: el barris estaven fins a tal punt desconnectats del nucli antic que quan els seus habitants anaven al centre –si hi anaven – deien «vaig a Terrassa», «vaig a Mataró» o «vaig a Tarragona». Molts pobles petits de plana o muntanya no tenien ni llum ni aigua corrent.

Les eleccions municipals del 1979 van trigar molt a arribar. Les desitjaven les forces democràtiques tant com els alcaldes i regidors antics, que ja no podien aguantar més la pressió. Hi va haver de tot: ajuntaments que van passar a ser governats pel PSC, d'altres pel PSUC i uns altres per CiU o pels tres a la vegada, segons les directrius del «pacte de progrés». També hi va haver altres partits més petits o de caràcter local. Fos quina fos la força que governés, tots els alcaldes i tots el regidors, del govern o l'oposició, es van trobar al davant els mateixos problemes. I si les solucions que van aplicar per resoldre'ls van ser més o menys diferents, el resultat, contemplat trenta anys després, és semblant perquè no podia ser d'una altra manera. Els barris s'han cosit amb els nuclis antics a base de connexions viàries i de transport. Han sortit pertot zones de vianants. S'ha salvat el comerç urbà fent-lo compatible amb les grans superfícies. S'han construït escoles, hospitals, centres d'assistència primària, escoles bressol, llars d'avis, centres cívics, pavellons esportius. S'han netejat les platges, el mar i els rius. S'ha racionalitzat les zones industrials i les residencials. S'ha renovat la policia local. S'ha atès la formació d'adults.

L'any 1979 va donar la sortida a una feina ingent. ¿Què ho va fer que aquells primers ajuntaments superessin el repte, si a més la crisi econòmica era virulenta, l'atur altíssim i les finances municipals inexistents? En primer lloc, la il·lusió, si la paraula és permesa. Els darrers anys del franquisme van ser generadors d'un combustible molt poderós: les ganes de canviar, de fer coses, de sortir de l'immobilisme i l'atropellament generals. Els alcaldes i regidors n'anaven carregats –si no, no s'haurien presentat a les eleccions—i van engegar i liderar la màquina de reformar i canviar. No n'hi hauria hagut prou amb la seva força si no haguessin comptat amb la gent: les associacions de veïns, la gent de la cultura, de l'esport, els diaris i revistes locals, comarcals o generals. Tothom es va posar en marxa, tothom va intervenir en el canvi. No parlem, només, de l'obra d'uns primers o uns segons ajuntaments, parlem d'un esforç col·lectiu, generacional. La gent hi va posar temps, opinió, ganes i –via impostos– diners. Després s'hi incorporarien les Diputacions i, a partir de l'any 1980, la Generalitat.

Cap allà el 1992, després dels Jocs, i una mica més tard, molts ajuntaments van tenir la sensació que l'obra d'envergadura s'havia enllestit i que podrien entrar en una etapa més pausada i de manteniment de l'obra feta. Però la nova immigració i l'allargament de l'esperança de vida presenten nous reptes als ajuntaments i al país i de nou són necessaris lideratges i la contribució de tothom. És necessari també, com ho era llavors, canviar el sistema de finançament municipal, que és el mateix de fa trenta i quaranta anys. Es poden fer miracles una vegada, però no dues.