Torna la marató dels presos

Nou interns del centre penitenciari de Quatre Camins, a la Roca del Vallès, es van calçar unes sabatilles de córrer el mes d’octubre passat amb l’objectiu, i la il·lusió, de ser el proper 19 de març a la línia de sortida de la Marató de Barcelona. Ser-hi, córrer-la, gaudir-la, i acabar-la.

Es tracta del segon grup de presos del sistema penitenciari català que afronta el repte de la cursa dels 42 quilòmetres i 195 metres, després de l’experiència pionera que es va promoure des del mateix centre de la Roca el 2017. Aleshores, set interns van culminar la cursa de Barcelona, esmerçant-hi un temps de 4 hores el més ràpid i 5 hores i 29 minuts l’últim.

Durant la primera setmana d’octubre es va fer la tria dels corredors. Una de les condicions era que estiguessin vinculats al centre durant tot el procés d’entrenament, és a dir que no hi hagués una progressió a tercer grau mentre durés el procés d’entrenament, ja que això els apartaria de la dinàmica del grup.

Des que es van començar a entrenar, els interns surten tres cops per setmana a l’exterior. Aquest simple fet de sortir fora dels murs, d’estar de dues a tres hores en llibertat, ja paga tot l’esforç i patiment d’aquests homes, alguns dels quals no havien corregut mai.

“Això et canvia la vida, tens una motivació concreta”, explica el Roger, que hi afegeix: “El dia abans de sortir a córrer ja hi penses, i els caps de setmana són diferents, abans sense sortir es feien molt pesats.”

Hi ha aquest canvi de règim de vida, aquest tast de llibertat, i també, i sobretot, el reforçament de l’autoestima personal, de fer una cosa ben feta i tenir ganes d’explicar-la. “Arribes fet pols dels entrenaments, però el primer que tinc ganes de fer és agafar el telèfon i trucar a la meva parella per explicar com m’he sentit”, diu en Jaume.

El suport exterior, tan important en la vida del pres per superar la duresa de la reclusió, la gaudeix en Jaume amb la seva parella, que li fa costat en aquesta aventura de voler córrer 42 quilòmetres seguits. “En el primer permís que vaig tenir, després de cinc anys tancat, el que vaig fer va ser anar a córrer amb la meva parella”, explica orgullós.

És un orgull, per a ells, però sobretot un patiment, perquè posar-se en forma per a la cursa obliga a uns entrenaments durs, disciplinats, dirigits per tres monitors del centre i per experts en la qüestió del córrer. Per exemple, a mitjans de desembre els corredors van fer un entrenament de sèries a Granollers amb Txema Córdoba, amb qui després van tenir una llarga conversa sobre tècnica i preparació. L’entrenador professional va respondre a preguntes sobre si és bo o no córrer amb música, sobre com cal posar el peu en l’impacte al terra, sobre si cal esmorzar abans d’entrenar-se i què cal menjar.

Dins de la progressió de l’entrenament, els interns ja han participat en tres curses populars, a Argentona, la Roca i les Franqueses, i abans de la marató en faran dues més al febrer: la mitja de Granollers i la Maratest, al Prat, una cursa de 30 quilòmetres que posa a prova la capacitat dels corredors per afrontar la dels 42.

L’experiència del 2017 ha permès millorar el sistema d’entrenament. Això ho té clar l’Alberto, que assegura: “Em sento com si formés part d’un equip professional i això m’omple molt. Veig que el centre s’implica en això i fa que jo m’hi impliqui molt més.”

Aquest intern té clar que estan creant un equip, una pinya on s’ajuden i la solidaritat és a l’ordre del dia, una manera d’actuar que no té res a veure amb l’ambient que es viu entre els murs de les presons, també la de Quatre Camins, on mana l’individualisme.

Als corredors ara els queda el pitjor, o el millor, segons com es miri: la posada a punt definitiva, que és molt dura. Per a dos dels nou interns la situació comença a ser complicada perquè estan lesionats i això els impedeix sortir, i estan quedant lluny del ritme d’entrenament dels companys. Els set que queden no tenen ni el més mínim dubte que el 19 de març seran a la línia de sortida.

“Em sento capaç de fer-la”, diu amb seguretat en Naufad i ho corrobora en Yerco, que explica que ja ha deixat de fumar, “com un repte personal”, el mateix que ha fet en Quim, que ho explica orgullós.

Ara els tocarà patir, però això no els fa por. “El patiment et porta a algun lloc”, diu en Quim. “El patiment em fa sentir millor”, afegeix l’Alberto. Hi ha un mèrit afegit en el repte d’aquests homes: fer la marató amb les limitacions que imposa la vida en reclusió. Això ho té clar el monitor Jordi Bartrés, reincident en l’experiència, i també l’Alberto. La forma de menjar a la presó no és la millor i al centre penitenciari no hi ha cintes de córrer per entrenar-se quan no surten. “És igual, la farem com sigui i amb el que sigui”, diu l’Alberto.